A diferència de la majoria dels altres apunts d’aquest bloc, aquest, vol comentar unes incorporacions recents en la Bibliografia de cathalaunia.org, un parell de lectures de la setmana passada que he trobat d’allò més interessant. De fet, tant, que no he volgut que quedessin sense ressò. Es tracta de :

1. Negre Pérez, Joan i Martí Castelló, Ramon : 2015 : “Urbanismo en la Marca Oriental de al-Andalus durante el Califato (940-974). El ejemplo de Madina Turtusa a través de las fuentes arqueológicas y escritas” : Saguntum : 47 p.187-201 i de,
2. Negre, Joan : 2014 : “Implementació de Redes Neuronales Artificiales en el diseño de modelos predictivos de expectativa arqueològica” : Mapping. Revista de cartografía sistemas de información geográfica, teledetección y medio ambiente : 23.165 p.4-16.

No és cap novetat que un dels trets característics de cathalaunia.org és la conjugació de la disciplina històrica amb el món de la computació; queda doncs clar veien els títols, que aquests dos articles responen perfectament a aquesta doble fàcies. En les entrades bibliogràfiques corresponents, no trobareu però cap enllaç als pdfs dels articles, no per falta de ganes sinó per imposició sistèmica – cathalaunia.org sols presenta enllaços a continguts d’accés públic – però una consulta als cercadors us donarà les referències on els podeu trobar fàcilment. El que segueix és un comentari informal d’aquests dos magnífics treballs.

Tortosa s.X

Tot començà quan em feren arribar l’article d’en Ramon Martí i en Joan Negre sobre els canvis urbanístics de la Tortosa del segle X, especialment entre els dècades dels 940 i 970. Un treball que arribava poc dies després que en Jonathan Jarrett fes públic que està començant un llibre sobre el comte Borrell II, una iniciativa que no podia sinó encoratjar, atès el fort contrast entre la molta documentació contemporània existent i la minsa producció literària sobre la seva figura. No que acostumi a estar en especial sintonia amb els punts de vista d’en Jarrett – què faríem sense la discrepància?! :) -, però no tinc cap dubte que serà un treball seriós i rigorós, que és el què realment convé. El treball d’en Martí i Negre, venia a ser doncs,  una doble notícia sobre producció historiogràfica referida al nostre segle X en una mateixa setmana; fantàstic. De fet, estic segur que el futur llibre d’en Jarrett l’haurà d’incorporar entre les seves referències.

L’article documenta els canvis que l’arqueologia i les fonts documentals detecten en la ciutat de Tortosa i el seu entorn entre els anys 940-972. Un període de relativa estabilitat que mostra un increment clar en les estructures urbanes i periurbanes. L’article comenta els canvis tant en les defenses, ja siguin d’àmbit local com les muralles o l’arsenal, o bé externes, com el castell d’Amposta – cas interessantíssim – , com en els edificis públics, concretament, en la mesquita i els banys. Un article escrit molt en l’estil característic d’en Martí: concís i rigorós, sense palla. I que ve a fonamentar, tant documental com arqueològicament la noció que en la part central del segle X, la fontera entre al-Andalus i la Gòtia, tingué un període de pau relativa que permeté i afavorí l’expansió i millora del urbanisme, i en general, de les condicions de tota l’àrea.

Un període de bonança – i insereixo aquí un comentari personal – propiciat per el que a mi m’agrada denominar com ‘l’acord dels jueus’, que no és altre que el pacte entre Còrdova i la Gòtia/Provença del 940. Un acord signat en primer terme a Barcelona, entre el jueu Hasdai ibn Shabrut , representant de Còrdova (que es feu acompanyar amb un estol de naus per si les ‘negociacions’ es volguessin ‘encallar’…_[1]), i el bisbe Gotmar per la part del comte Sunyer, el jueu Bernat, representant de Riquilda, la filla de Guifré-Borrell, senyora de Narbona i els de Hug de Provença_[2]. Els testimonis musulmans acostumen a anomenar als seus pactes, acords de submissió, – no en va ‘Islam‘ vol dir ‘submissió’, una noció clarament de matriu imperialista -, però de fet, estem davant d’un acord polític i econòmic (Abd-ar-Rahman III està mirant d’establir ponts amb els otonians, i l’acord de Còrdova amb tot l’arc del mediterrani nord-occidental no té un sentit pròpiament militar, en tot cas, el podria tenir pel tràfic marítim).

I diem un període de pau ‘relativa’ ja que entre la zona musulmana, amb Tortosa com a plaça forta, i la cristiana, amb el centre a Barcelona, tenim el tarragonès i Tarragona, i en aquest mateix període tenim indicis documentals que la ciutat hagués pogut canviar de mans més d’una vegada. No entrarem ara en aquest tema, em consta que l’equip d’en Martí està en vies de poder defensar una nova tesi doctoral que cobrirà aquest tema, en  entre molts altres, o sigui, que ja mirarem de donar-hi notícia així que es produeixi.

I parlant de tesis doctorals, no podia obviar el fet que de l’altre autor de l’article, el doctor Joan Negre, havia tingut la oportunitat de llegir la seva tesi doctoral: “De Dertosa a Turtusa. L’extrem oriental d’Al-Tagr Al-A’là en el context del procés d’islamització d’Al-Andalus” i presenciar-ne la seva defensa farà un parell d’anys, quelcom que ja es va comentar en aquest bloc en el seu moment. De manera que no havent llegit més producció seva entre la tesi i el treball aquest amb en Martí, la curiositat em va moure a buscar quina traça trobava  de la seva producció durant aquest parell d’anys, i és aquí, que a part de comprovar que com ja feia preveure la seva tesi doctoral, va en camí de fer-se l’expert altmedieval de referència en el món tortosí , – si més no així el tinc jo mentalment catalogat -, vaig trobar, entre altres , l’altra article que vull comentar aquí i que per l’ús de tècniques d’intel·ligència artificial ressonava fortament amb cathalaunia.org i amb l’experiència personal de qui això escriu. Tampoc era un novetat, ja en la tesi doctoral d’en Negre s’havia defensat activament les bondats de la utilització de les ciències positives en l’estudi de la Historia – una noció que no puc sinó aplaudir -.

El que m’ha sorprès més del treball és que presenta un exemple de magnitud notable d’una utilització reeixida d’aquesta mena de tècniques; si més no, així qualifico jo al fet que partint del processament de la informació relacionada amb 30 jaciments prèviament coneguts,  es propicii la trobada de fins a 11 jaciments nous, tots ells en l’àrea del Ebre aigües avall de Tortosa i entorns. Ho trobo més que notable. L’article detalla els procediments i les eines concretes i està per tant molt encarat a la descripció pràctica del mètode emprat, de manera, que no serà d’això del que parlarem aquí – tampoc podria, no estic familiaritzat amb les eines específiques que en Joan utilitzà – sinó que parlarem dels principis emprats, mirant de donar una descripció que sigui entenedora per als no habituats a aquesta mena de problemàtiques. I és que he de confessar que l’article m’ha resultat especialment pròxim atès que ja fa més dècades de les que voldria que qui això escriu programa i dissenya eines del que usualment coneixem com Intel·ligència Artificial (IA)_[3]. Comencem per descriure el mètode emprat per en Negre.

En primer lloc, es fixa l’àrea geogràfica a estudiar, i amb programari de gestió d’informació geològica (GIS) es van definint les diverses ‘capes’ de la informació que es disposi sobre aquesta àrea. Usualment, tots tenim al cap els típics mapes topogràfics, de corbes de nivell, on per cada coordenada, tenim la seva elevació sobre el nivell del mar; informació, que per exemple, podem emprar per generar models tridimensionals. És doncs fàcil entendre que el mateix podem fer per a moltes altres menes de dades; podem construir mapes segons la geologia, o de pendents, o de massa forestal, o de distàncies a certes menes de recursos (aigua, fusta, etc), o del que vulguem. El que cal retenir, és que es parteix d’una col·lecció de ‘mapes’, cada un d’ells d’una mena de dada i tots ells d’una mateixa zona, de forma que podem, per a cada coordenada dins aquesta àrea, saber el valor que té en cada mena de dada. Així, d’un punt podem saber la seva elevació, el tipus de terreny, el seu pendent, etc,etc. Ara ve lo bo. Ajuntem a aquest corpus el fet que sabem que en certs indrets d’aquesta àrea, existeixen uns jaciments arqueològics, és a dir, que per cada un d’ells també podem saber la seva elevació, terreny, pendent, etc,etc. La pregunta és: existeix un patró – o més d’un – en les característiques dels enclavaments coneguts que puguem extrapolar per ajudar-nos a detectar-ne de nous? El treball d’en Joan – i altres – demostra, pràcticament, que efectivament, així és.

Com ho faríem a ma? Doncs pel compte de la vella. Per exemple, disposant les dades en una matriu. Imaginem una columna per a cada mena de mapa disponible (elevació, terreny,etc), i una fila per a cada assentament, apuntem en cada casella el valor corresponent i un cop acabats, podem mirar si veiem repeticions o semblances de grups de valors entre les files i si aquestes combinacions es donen en altres zones de l’àrea estudiada. El que s’ha fet tota la vida. És aquí que entra la computació, ja que encara que res com la ment humana per detectar patrons, també és cert que les capacitats biològiques són limitades en quant a la quantitat d’informació que poden processar, és en això que les màquines són d’utilitat. Pots fer un forat amb les mans, cert, però si fas servir un pal aniràs millor, i si no tens una excavadora hi hauran forats que simplement no els podràs fer – encara que no ens enganyem, el preu energètic hi serà en qualsevol cas, com no pot ser d’altra manera -. És aquí que entren les màquines, la IA i les xarxes neuronals. Deixeu-me fer un petit viatge per l’evolució de la IA… Que consti que serà fet a partir del record, hi sense cap pretensió historiogràfica, d’acord?

IA

La IA té ja un llarg recorregut pràctic, però encara un molt curt desenvolupament teòric – de fet, els treballs d’Alan Turing en la part central del segle XX encara no han estat superats -. Davant la impossibilitat de respondre la pregunta: què és la intel·ligència? – una pregunta d’aquelles que canvien a qui se la planteja -, la ciència computacional preferí dedicar-se inicialment a tasques menys ‘profundes’, com per exemple: el llenguatge natural. Si fem memòria, no fa tans anys que un Japó esplendorós anunciava els ordenadors de la quinta generació, i es feien plans per incorporar sistemes automatitzats de traducció a temps real a la xarxa telefònica pública. Plans que avui en dia encara estan en el regne de la ciència-ficció. Què va passar? Doncs una cosa molt poc explicada, i que per copsar-la cal entendre ni que sigui superficialment què és un programa informàtic.

Una de les definicions de programari es l’equació: programa=algoritmes + estructures de dades_[4]. Sent, els algoritmes, una sèrie de càlculs prefixats que s’apliquen a les dades. Un ordenador no és altra cosa que una calculadora universal, una, que amb prou temps i espai per variables, pot realitzar qualsevol càlcul imaginable_[5]. En altres termes, un programa no és mes que una fórmula que s’aplica a unes dades. Doncs bé, en els inicis de la ciència computacional es creia que si érem prou intel·ligents trobarien les ‘fórmules’, les ‘receptes’ necessàries per fer el que volguéssim. Un primer avis que hi havien límits teòrics en la computació ja ho havia anunciat el propi Turing, qui en paral·lel amb l’altra gran ment matemàtica del segle XX, Kurt Gödel demostrà els límits inherents  de la formalitat matemàtica i de retruc de la computació – en termes computacionals: hi han programes dels quals no podem saber si un cop iniciats, acabaran o no, si no és executant-los; en termes matemàtics: en tot sistema formal es poden construir expressions que no poden ser ni demostrades ni refutades -.

Però hi havia un altra límit molt més simple, proper i ocult, un límit pràctic: el de la complexitat, derivat directament del límit natural de la capacitat de la ment dels programadors en particular i de l’home en general. De manera que anaven passant els anys i les solucions algorítmiques als problemes que en un principi es creia que serien resolubles, no arribaven. Els ordenadors no sabien discernir veus humanes, menys encara parlants, de fet, ni tant sols sabien – ni saben encara – jugar a escacs_[6]. De manera, que la noció de la importància de la biologia en la compressió de moltes problemàtiques computacionals s’anà fent forta. Col·loquialment: no sabíem què carai era la intel·ligència però si replicàvem les estructures biològiques que utilitzen el éssers vius – ni que sigui la seva esquematització – , potser podríem aconseguir el què en una aproximació purament matemàtica, algorítmica,  s’havia demostrat inatacable. Aquesta aproximació sí donà, dóna i continuarà previsiblement donant resultats objectivament satisfactoris.

Una altra via que s’encetà, paral·lela i en part complementària als diem-li, ‘biologismes’, fou la via estadística, basada sobre una premissa encara més simple: si col·lecciono moltes dades de com funciona un sistema tancat – que des de fora sols tingui entrades i sortides – i per a cada situació d’entrada coneguda, recullo la resposta adient corresponent, encara que no sàpiga com funciona internament, en puc simular el funcionament a  base de reproduir les respostes prèviament emmagatzemades si davant de cada nova situació que em trobi puc cercar la que més se li assembli entre les prèviament conegudes. La estadística entra en joc a l’hora de definir de forma flexible què entenem concretament per: ‘semblar-se a’. Google, o els aparells d’intel·ligència dels grans estats són potser la demostració fefaent de la capacitat real de tal enfoc.

També he de mencionar una altra via de desenvolupament de la IA, que encara que té poc a veure amb aquest apunt, si cal esmentar ni que sigui en un únic paràgraf. No sabíem que era la intel·ligència, un terme massa ampli i difús, però sí es podia detectar una de les seves qualitats: l’aprenentatge, el guany i la gestió dels coneixements, de les ontologies. De manera que la idea era: i si enlloc de mirar que les màquines ‘aprenguin’ les utilitzem per gestionar el coneixement que els humans ja tenim? És a dir, traspassem els coneixements dels experts d’un domini en particular a la màquina – típicament en forma d’ontologia, o coneixement estructurat -, i que els usuaris puguin accedir als coneixements emmagatzemats, i d’aquesta manera, fem accessible a tothom que vulgui els coneixements dels experts. Havien nascut els ‘sistemes experts‘. En principi tot anà bé. Els experts codificaven els seus coneixements en grans arbres de tòpics, i fins i tot s’albirava – i alguns encara es deixen enganyar per aquest miratge_[7] – una gran ontologia del coneixement humà, una mena d’enciclopèdia organitzada de tot el saber sabut; com es pot comprovar, molta tècnica i molt poca filosofia. De manera que el passà, fou que de nou entrà en joc el silenciós límit de la complexitat. En gaire bé tots els camps de coneixement, en tots els dominis, arribats a un cert grau de detall – o de apertura -, les premisses esdevenen dubtoses, relatives, sovint, obertament contradictòries. El llenguatge humà i la pròpia natura del coneixement no eren neutres a la manera de codificar-lo, les tècniques que anaven bé en certs àmbits no servien per altres. El resultat final, fou que després d’uns inicis estel·lars i unes promeses grandiloqüents, resultà que en la pràctica, sí eren útils, però en àmbits molt i molt acotats del coneixement. Els ‘sistemes d’ajuda automatitzada’ telefònica, que tots hem patit en un o altre moment, en són potser el seu pitjor exponent.

Xarxes neuronals

A mig camí entre els ‘biologismes’ i l’estadística – ja que no sols no són pas incompatibles, sinó fins tot a voltes equivalents – aparegueren ja ben d’hora les xarxes neuronals, nascudes del ‘biologisme’ de voler mimetitzar el funcionament del sistema nerviós, tot partint de considerar que donat que una neurona recull un conjunt de senyals en les seves sinapsis, les integra i genera una única sortida en el seu axó, aquest funcionament es podia modelar matemàticament com una funció que suma/integra un conjunt de valors d’entrada i li aplica una funció determinada; completa la descripció, si assignem un factor multiplicador/atenuador a cada connexió sinàptica. En notació matemàtica, si li diem o a la sortida, i a la entrada, i w a les connexions, tenim o=f(i*w), on f és una funció no lineal – tradicionalment sigmoïdal -. La xarxa neuronal més simple, la de la fórmula prèvia, seria doncs la formada per una única ‘neurona’, amb un únic valor de sortida i un únic valor d’entrada. Poca cosa farem amb això, de manera que a semblança de les estructures nervioses biològiques, el que es feu, fou connectar entre l’entrada i la sortida, tota una sèrie de neurones intermèdies similars a la ja descrita. Davant de la infinitud de maneres possibles de disposar i connectar aquestes neurones ‘amagades’ o ‘intermèdies’, es començà per disposar-les per ‘capes’ – també a semblança d’alguns models biològics -, de manera que l’entrada es transmetia a través de connexions a tota una primera capa de neurones, la sortida de les quals, es transmetia per un altre joc de connexions fins la segona capa, i així anar fent fins arribar a la sortida. Un model rígid en el qual cada neurona de cada capa rep totes les entrades de la capa anterior i a l’hora propaga el seu valor de sortida a totes les neurones de la capa següent.  Un model on l’estructura de la xarxa defineix perfectament la fórmula a aplicar a l’entrada per calcular-ne la sortida.

La idea és doncs molt simple: si volem simular un sistema que no sabem com funciona internament, és a dir, que respon a una funció desconeguda, però sí tenim un conjunt prou gran d’exemples de com funciona, entenent que cada exemple està plenament definit per els valors de les condicions d’entrada i la seva resposta associada per els valors de les sortides desitjades, podem pensar que si calculem una funció que donades les entrades dels exemples ens doni les respostes associades dels mateixos exemples, encara que no sigui potser la mateixa funció ‘desconeguda’, igual ja ens val. Col·loquialment:  si camina com un ànec, té plomes i fa cuac, cuac…

Hom pot pensar que amb un esquema tan rígid, com el que hem descrit abans, poca cosa podrem fer, però és un impressió falsa. Les xarxes neuronals són bons aproximadors de funcions, i de fet, gràcies a la seva estructura simple, rígida, s’ha pogut demostrar formalment, que amb sols dues capes de neurones entre l’entrada i la sortida, i permetent, això sí,  un nombre de neurones adequadament alt en cada una d’elles, es pot aproximar qualsevol funció. Cosa que sona millor del que realment és, ja que a efectes pràctics, hi han gran quantitat de problemes que el cost d’una xarxa d’aquesta tipologia no és ni de bon tros l’òptim, i on es pot demostrar que altres topologies són molt més eficients, que és  el que trobem també a la natura. El problema és que per topologies diferents, no s’ha sabut formalitzar el seu comportament – i tampoc sembla que es pugui fer properament -, de manera que no es pot garantir a priori el seu funcionament, i per tant condemna el seu ús, usualment al mètode de prova i error.

Fem un petit joc mental per captar com funciona una xarxa neuronal imaginària. Per fer-ho senzill, el nostre exemple tindrà un sol valor d’entrada, i un de sortida. Bé imaginem una caixa negra – la xarxa neuronal – , en la què en el seu frontal hi ha un dial entre 0 i 1 que podem moure lliurement; això és l’entrada, i en la part del darrera, hi ha un altra dial que tan es pot moure exteriorment com des de dins de la caixa; aquesta és la sortida. A sobre tenim un interruptor de dues posicions: ‘aprendre’/’producció’ i un polsador que posa ‘memoritzar’. Quan l’interruptor està en ‘producció’, cada vegada que movem el dial de l’entrada, la caixa aplica la fórmula que té a dintre i mou el dial de sortida, mentre que quan està en posició ‘aprendre’ hem de moure manualment els dos dials. En començar, i si l’interruptor està en ‘producció’, com que encara no li hem ensenyat res, si movem l’entrada, la resposta és erràtica, aleatòria. Bé, ara posem l’interruptor en posició ‘aprendre’ i manualment fixem el dial d’entrada i el de sortida en els valors que vulguem i premem el botó ‘memoritzar’. Fem el mateix per a cada exemple que tinguem, i un cop acabats, posem l’interruptor a posició ‘producció’. Si ara movem el dial i el posem en alguna de les posicions que li hem ensenyat, la sortida serà també la que li havien fixat llavors; però, i si no el posem en cap posició ‘ensenyada’? Doncs la resposta és: depèn. Parlant rigorosament, sense obrir la caixa i mirar la fórmula que està emprant, no podem saber-ho, és un fet, però a efectes pràctics podem suposar que s’assemblarà als valors de sortida associats als valors d’entrada que li hem ensenyat que més s’assemblin a la nova posició, és a dir, una interpolació entre els valors coneguts més propers que li haguem ensenyat. Això és tot, poseu centenars de dials de entrada, milers de neurones amagades dins la caixa i desenes de sortides i tindreu un esquema força habitual en el món real.

Queda clar que és una simplificació, oi? En la realitat, el tema es complica, per exemple, perquè encara que en teoria amb dues capes intermèdies es pot aproximar indefinidament qualsevol funció, és a dir, aconseguir un marge d’error tan proper a 0 com vulguem (el marge d’error és la diferència en la sortida entre el que s’ha ensenyat en modo ‘aprendre’ i el que s’obté en modo ‘producció’), en la pràctica, un problema concret, aplicat sobre una tipologia de xarxa concreta i amb unes eines de càlcul determinades, fa que l’ensenyança d’una xarxa neuronal sigui un exercici de minimització de l’error. Quelcom molt allunyat de la simplicitat de la descripció prèvia, on hem polsat un botó que deia ‘memoritzar’ i màgicament la caixa negra ho sa sabut fer, però explicar això ens portaria a parlar de tècniques de gradient, trampes de mínims locals i altres coses que personalment trobo molt i molt interessants, però que entenc massa allunyades de la historiografia com per parlar-ne aquí i ara.

Arqueologia

Vist com funciona una xarxa neuronal, deixem tota aquesta xerrameca i tornem a l’article d’en Negre. Dèiem que teníem un grapat de mapes, cada un amb una mena de dada, i un conjunt d”assentaments coneguts, de manera que com que estan en unes coordenades concretes, poden associar cada un d’ells amb un valor específic de cada mena de mapa. Semblaria que podríem construir una xarxa neuronal, oi? Fem tantes entrades com menes de dades o mapes tinguem, i la sortida, que sigui un únic valor, indicador de si és o no un jaciment, per exemple, 1=jaciment 0=no jaciment. Presentem els exemples de jaciments a la nostre xarxa i ja ho tindrem, oi? Doncs no, no ben bé. Fixem-nos que si a una tal xarxa només li ensenyem jaciments, és a dir, positius (en tots els exemples, hem posat l’indicador de sortida a 1) el més probable és que la xarxa sempre ens doni ‘positiu’. I no és ben bé el que volíem, oi? El sentit comú ja fa pensar que en una disposició com la que hem comentat – x entrades i una sola sortida – que és la que utilitza l’article, cal ensenyar-li també els ‘negatius’, condicions d’entrada dels punts on no hi han jaciments. La solució emprada en l’article és calcular un conjunt de punts aleatori, força més gran que els dels jaciments, i tenint en compte que sobre el mapa l’àrea ocupada per els jaciments és relativament petita, esperar que no hi ha entre ells cap jaciment i emprar les dades de cada punt aleatori com exemple de ‘no jaciment’, es a dir, que volem que en les dades d’aquests punts, la xarxa ens doni un 0.

És evident que el mètode aleatori és problemàtic, ja que no és impossible que un punt a l’atzar correspongui en la realitat amb un jaciment – fins no anar-hi, inspeccionar la zona i comprovar-ho no ho podem saber -, però com dèiem, la probabilitat de superposició és baixa, i a més, hi han maneres quantitatives de minimitzar aquestes possible interferències – per exemple, calculant diversos conjunts aleatoris i mitjanant els resultats -, encara que ignoro si ha fet falta emprar tals mètodes en el cas de la investigació d’en Negre. Crec que no, ja que l’article no ho esmenta.

Ja sols falta precisar que cada ‘coordenada’ en realitat, no és estrictament puntual, sinó que correspon a un àrea geogràfica determinada per la resolució espacial de les dades que tinguem entre els diversos mapes o menes de dada (penseu per exemple en l’àrea corresponent a un píxel en una imatge d’un mapa). De manera que posem la nostra xarxa en modo ‘aprendre’ i presentem tots els exemples de ‘jaciments’ i de ‘no jaciments’. Un cop apresos, passem a modo ‘producció’ i anem presentant una a una les característiques de cada un dels ‘píxels’ o unitats geogràfiques del mapa i anem anotant els resultats, el grau de ‘ser jaciment’ que la xarxa calcula. El resultat és un mapa de probabilitat de ‘ser jaciment’, on els jaciments reals que li hem ensenyat estaran a 1, els punts aleatoris a 0, i la resta entre aquests dos valors. Les zones properes a 1 que no siguin les dels jaciments coneguts, són les que més prometen, i on caldria prioritzar la inspecció sobre el terreny, que serà la que realment ens digui si la predicció del model de la xarxa era encertat o no.

No ens enganyem, la xarxa neuronal és l’eina, n’haguéssim pogut emprar moltes altres – una xarxa neuronal, funcionalment, no és sinó un classificador estadístic i n’existeixen un munt de diferents, i ara no ens estendrem  sobre això -. El que fa funcionar el sistema és que la informació d’entrada sí és rellevant per definir la localització d’un jaciment. Fixem-nos que hem dit que una xarxa neuronal pot aprendre qualsevol relació entre les entrades i les sortides – en l’argot tècnic, és una classificador lliure de domini -, però sols si la informació emprada respon a una funció ‘real’ els resultats seran objectivables en la realitat. Dit altrament, si entrem soroll,  traurem soroll, o en altres termes, és l’expertesa en l’elecció de la mena de dades, el coneixement del domini en el què estem treballant, en aquest cas, l’arqueologia, el que fa que el sistema pugui funcionar. I no és per treure pas mèrit, tot al contrari, ja que trobo molt notable que a partir de l’exemple de 30 jaciments hagin estat capaços de trobar-ne 11 més!

A partir d’aquí venen uns quants comentaris com ignorant del món de l’¡arqueologia però usuari expert en aquesta mena de sistemes computacionals.

Trobo significatiu que el model emprat, amb una única capa ‘amagada’ de neurones hagi donat un resultat tan encertat. Entenc doncs que les informacions entrades, les menes de dades emprades, havien de ser altament correlacionables amb les característiques tipològiques dels assentaments que han servit d’exemple – si la relació entre les entrades i la sortida no és topològicament simple, cal quasi bé sempre una segona capa de neurones ‘amagades’.  Unes poques idees a raig.

• Crear diferents xarxes per diferents tipus d’assentament, o una xarxa amb tantes sortides com tipologies d’assentament.
• Re-alimentar els sistema amb els nous assentaments detectats i especialment amb les dades dels ‘no assentaments’, és a dir, les previsions fallides.
• Provar amb topologies neurals diferents.

Com s’ha pogut veure, les xarxes neuronals són objectes de manipulació fàcil, un dels seus inconvenients però, està en què sovint és gaire bé impossible saber perquè donen un cert resultat. Entenguis com cal aquesta afirmació. En l’aprenentatge, la xarxa ha variat els coeficients entre les neurones, i un cop acabat, els sabem sense cap incertesa, però atès que el model funciona per l’acció conjunta de totes les neurones, resulta molt difícil discernir, examinant aquests coeficients quins són realment rellevants, o no, en cada cas. Dit d’altra manera, en el cas que ens ocupa: saben d’entrada si el model ha detectat més d’una tipologia d’assentaments? La resposta, d’entrada és; no. Sabem quines correlacions de valors són les significatives per detectar jaciments? La resposta és: tampoc. Fixis que parlem de valors, no de mena de dades, ja hem deixat clar abans que aquest coneixement l’ha aportat ‘expertesa en el domini – en aquest cas, en l’arqueologia -.

Amb tot, sí hi han maneres indirectes de veure com es comporta la relació entre les dades i la tipologia de la xarxa; per exemple, variant les dades que es presenten.  Podem provar què passa si – per exemple – deixo d’ensenyar-li un cert nombre de jaciments? Així podríem valorar el pes de cada jaciment en el comportament del model. O alterant fins i tot la mena de dades,  (si trec l’elevació el sistema continua funcionant?), etc, etc. Altres sistemes classificadors – els que es basen en jocs d’entrades + sortides es coneixen com d’aprenentatge supervisat – són més adients per fer-se aquesta mena de meta-preguntes, fet que en cap cas s’ha d’entendre en el sentit que siguin millors.

Cada eina té les seves peculiaritats, i per a cada problema hi ha la seva eina òptima. I a jutjar per els resultats, no tinc cap dubte que els xarxes neuronals ho han estat per a en Joan Negre i Pérez per a detectar nous jaciments arqueològics en el curs baix de l’Ebre. No puc sinó felicitar a l’autor, per la simplicitat i elegància del plantejament científic emprat i per la brillantor dels resultats obtinguts. Un treball magnífic!

Coda

En resum, una setmana marcada per la lectura d’un parell de treballs, que a parer meu mostren el nivell de qualitat dels investigadors formats al voltant de la UAB i el grup d’en Ramon Martí i Castelló; una gent i una institució de la qual a nivell personal, sempre aprenc coses. I al mateix temps, no puc sinó pensar en la pluralitat d’equips semblants que estan investigant el nostre passat en el nostre País, i en la poca visibilitat que té la producció historiogràfica local. Visibilitat que a voltes sembla fins i tot inversament proporcional a la seva qualitat. Una situació que trobo especialment dolorosa, i que en la mesura que es pot, també es mira de combatre en aquest bloc.

Notes

S’acaba el desembre. Tres àrees han acaparat l’activitat del mes, totes tres interrelacionades: en primer lloc, el Fons Cathalaunia, en segon, la lectura i en encara menor mesura, aquest bloc.

La lectura propicià ja a primers de mes l’escriptura d’una entrada per comentar un parell d’articles, que duren l’atenció de la Tortosa del segle X a la Intel·ligència Artificial. Temes, que tot i ser aparentment desconnectats, la versatilitat humana permet connectar-los sense gaire dificultat.

Però el gruix de la feina s’ha centrat en el Fons Cathalaunia, continuant  processant l’any 888, un any farcit de documents interessantíssims, que segur que anirem comentant en aquest bloc, però no ara, que un resum no és el millor lloc on fer-ho. Sols tornar a deixar apuntat com la riquesa documental del context gironí de finals del segle IX permet refer els perfils documentals d’un bon nombre de persones de llavors; gent, que no sent ni comtes ni bisbes, tenen però un dossier encara més ben nodrit que el de molts d’ells. La promesa implícita darrera tota aquesta tasca, és poder establir documentalment com funcionava tota la xarxa de la gestió del poder per sota de l’estament comtal. Cert és que el segles X-XI són un millor context per a aquest propòsit, ja que el seu recull documental – i probablement la seva estratificació social – és encara més ric i florit, però és precisament per això, per ser especialment mal conegut que trobo indefugible fer-ho per els segles anteriors, especialment per el IX. La ‘foto’ no serà tan detallada, i els forats són i continuaran sent immensos, però la quantitat de detall ‘nou’ que es podrà posar en vidència, crec que permetrà canviar algunes de les concepcions bàsiques que es tenen d’aquest període. Coses com circulació de gent, interrelació entre territoris, etc, etc, etc…

Sí però hi ha hagut en aquest mes una millora de la qual cal deixar-ne constància, ha estat en l’apartat de Toponímia del Fons.

Ja des de la seva primera formulació, les entrades corresponents als topònims dels documents, no duien informació explicita sobre la seva situació geogràfica, no hi havia un apartat per les seves coordenades, i això era així per un seguit de motius. El primer i principal, era que sent aquesta una informació, una dada, avui en dia fàcilment objectivable, no calia incorporar-la, atès que la majoria de referències externes que es fan servir a cathalaunia.org (per exemple, wikipedia.org o enciclopedia.cat) ja l’incorporen. S’evitava així una duplicació innecessària i una possible font d’errors. Un altra motiu era – i és – que molts dels topònims no corresponen a realitats puntuals (pensem en valls, rius, pagus, etc) i per tant, unes coordenades feien més nosa que bé.

Sí, però, ja des de ben d’hora hi havia la voluntat d’enllaçar els continguts toponímics de cathalaunia.org amb una font d’autoritat que semblava inevitable com és l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya, més si pensem en la facilitat de consulta cartogràfica en línia que l’institut manté i que ja hem esmentat altres cops en aquest bloc. Peró en una primera aproximació no es trobà la manera fàcil d’enllaçar les entrades del Fons amb els continguts de l’ICGC via els noms dels llocs, que és com cathalaunia.org organitza les seves entrades. Hi havia, a més, també una altra casuística que demanava el lligam amb les dades del ICGC, i és que de vegades et trobes que hi han topònims que es poden situar sobre el mapa, però per els quals, no existeixen entrades pròpies en enciclopèdies amb les que poder enllaçar (per exemple, llocs massa petits) i per tant, la seva localització cartogràfica és en aquests casos l’única referència externa homologable. En resum, hi havien ganes d’enllaçar amb els continguts de l’ICGC, però s’havia de trobar la manera adient de fer-ho.

Finalment, aquest mes s’ha posat fil a l’agulla a aquesta tasca i s’ha disposat un mètode estandarditzat per poder enllaçar amb els continguts de l’ICGC, via la facilitat que té per a visualitzar un mapa determinat a partir de proporcionar les coordenades del centre i un grau de zoom o nivell d’apertura. El resultat, és que si fins ara les seccions ‘Web’ de les entrades toponímiques del Fons presentaven enllaços a Wikipedia o enciclopedia.cat, ara n’afegeixen a l’ICGC. De manera que sí, a partir d’ara, sí hi hauran coordenades associades a les entrades, però no les busqueu ja que no són visibles, estan codificades en la pròpia URL de l’enllaç a l’ICGC. Una altra opció hagués estat convertir cada enllaç en un mapa interactiu, en la pròpia pàgina del topònim (sols caldria canviar la sintaxis de l’enllaç) però el principi d’economia (un dels principis rectors del disseny de cathalaunia.org, i actualment molt oblidat en el disseny d’interfícies de programes) ha determinat presentar-ho com un enllaç passiu normal,  i deixar en mans de l’usuari, a un clic de distància, la decisió de si vol o no – i com – passar a visualitzar i interactuar amb la cartografia del topònim que estigui consultant. De manera que a partir d’ara, tant els topònims puntuals, com els d’extensions, són/seran fàcilment localitzables sobre la cartografia de Catalunya (aquests últims,  gràcies al factor de zoom que l’ICGC incorpora).

Tampoc és, però, tot tan maco com sembla, caldrà repassar els més de 3.000 topònims preexistents per anar identificant els corresponents a la Catalunya actual (que és l’àrea coberta per l’ICGC), localitzar-los i enllaçar-los un a un. Una feinada que la nova capacitat obligarà a fer. Però per no distreure excessivament l’activitat del Fons en això, el que s’ha decidit, és que a mida que es vagin processant nous documents s’anirà fent aquesta tasca de localització i enllaç tant per els nous topònims a afegir com per els vells si encara no haguessin estat enllaçats. O sigui, que de moment, la cobertura és encara molt curta, però he de confessar que resulta d’allò més interessant i alliçonador anar mirant de situar sobre el mapa el que expliquen els documents – i estic pensant concretament en un dels recentment incorporats, ja en parlarem quan puguem-.

La secció de Toponímia, començà sent molt i molt esquemàtica, ja que l’interès inicial del Fons estava més centrat en la gent, en les persones que els documents esmenten, que no pas en els llocs, però de mica en mica ha anat guanyant estructura, referències externes i facilitats, i ara ja comença a fer una certa patxoca. No que estigui encara plenament definida – per exemple, en l’apartat de relacions toponímiques (com es relacionen entre ells els topònims) s’està pensant en com ampliar l’únic supòsit implementat actualment, que és el de la relació d’inclusió (un topònim està esmentat dins un altre, per exemple, una vila en un pagus) a potser una tríada: inclusió, subordinació, delimitació. Però això, encara està sols en el pensament… Tot plegat, és ben bé allò de: tanta roba i tan poc sabó, i tan neta que la vol el senyor rector!

Hi ha una entrada documental nova d’aquest més, que sí voldria comentar breument, no pertany a l’any 888 i s’ha incorporat a rel de les lectures del mes. Es tracta d’una curiosa epigrafia: l’obituari del monjo Lunesi datat de l’any 1003 a Sant Esteve de Banyoles, i l’article que propicià la seva incorporació fou: Santiago Fernández, Javier de : 2002 : “Una inscripción funeraria del monasterio de San Esteban de Bañolas (siglo XI)” : Espacio, tiempo y forma. Serie III, Historia medieval : 15 p.245-269. Una epigrafia curiosa per una sèrie de motius.

En primer lloc, per ser feta en terracota – crec que aprofitant una tègula del segle V -, per incorporar una datació complexa, amb era hispànica, dia de lluna i any de  trabeació (curiosament, interpretada aquesta última per en Santiago exclusivament com una datació segons la passió de Crist, quan de fet, el terme, és un sinònim d’encarnació, i així hi concorda també la datació per l’era hispànica de la pròpia epigrafia_[1]), així com per haver estat realitzada ben probablement per un taller local. Però el que sí voldria remarcar aquí, és un detall que sembla haver escapat a l’autor de l’article, com seria una possible pervivència de modismes ibèrics. En Santiago no en parla i crec que podria ser degut a la manca de familiaritat amb l’epigrafia ibèrica; tot i que, cert és, que no li és un tema completament desconegut en l’altre treball seu de referencia que he pogut llegir: Santiago Fernández, Javier de : 2003 : “La epigrafía latina medieval en los condados catalanes (815-circ. 1150)” : Castellum, publicación de la Asociación Cultural ‘Castellum’ : 2003 (p.280).

Hi han tres signes en la inscripció de Lunesi semblants – en diferent grau – a símbols ibèrics. Anant de més a menys.

1. Una lletra A amb el travesser en forma de v, grafia exclusiva dels comtats catalans en el segle XI, segons l’autor, documentada entre els segles v i vii en contexts visigòtics i des d’inicis de l’era cristiana a Pompeia. El fet però es que aquesta disposició és idèntica a la Ka ibèrica (U+88 del signari de Huertas).
2. Uns separadors de frase o segment formats per tres o quatre punts verticals, també idèntics als ibèrics (U+245 i U+249), que segons en Santiago també són característics de l’epigrafia catalana entre els segles X-XII (per exemple, la làpida de Witiza de Barcelona de finals del segle IX utilitza dos punts en vertical).
3. I finalment, una H amb un travesser doble. En aquest cas, la semblança seria amb el signe O ibèric (U+48 i U+51), encara que aquesta, s’ha de relativitzar molt, tota vegada que en l’epigrafia de Banyoles els dos travessers estan molt junts, i són plenament horitzontals,  mentre que això no acostuma a ser així en el signari ibèric.

En Santiago opina que la inscripció fou obra d’un taller local, i que mostra la fusió de trets carolingis i visigòtics, propis del  context. Afirmació que no puc sinó compartir, però a la que tal vegada afegiria la possibilitat que l’existència d’epigrafies ibèriques locals hagués estat al darrera, si més no, dels dos primers punts esmentats abans. No seria pas l’únic cas d’imitatio ibèrica en la pre-Catalunya dels segles XI-XII.

Per el que fa a la Bibliografia, les incorporacions del mes són poques, però bones – com s’acostuma a dir -. L’activitat s’ha centrat en la introducció de nous documents en el Fons i la lectura ha estat secundària… Bé, hi ha hagut això dels documents de l’any 888 i també lo dels canelons, però d’això altre, millor que no en parlem ara mateix…

Com sempre, llistem les incorporacions del mes per seccions_[2]:

Secció Bibliografia de l’Època Prehistòrica

• Barceló, Juan A. – Castillo Bernal, Florencia del – Capuzzo, Giacomo – Morell, Berta i Negre, Joan : 2015 : “Explaining the Adoption of ‘Innovations’ in western Wurope During Bronze Age. Towards an Agent-Based Simulation” : CAA2014. 21st century archaeology, concepts, methods and tools. Proceedings of the 42nd Annual Conference on Computer Applications and Quantitative Methods in Archaeology : p.623-630
• Giligny, F. – Djindjian, F. – Costa, L. – Moscati, P. i Robert, S. : 2015 : “CAA2014. 21st century archaeology, concepts, methods and tools. Proceedings of the 42nd Annual Conference on Computer Applications and Quantitative Methods in Archaeology”

Secció Bibliografia de l’Època Ibèrica i Romana:

• Orduña Aznar, Eduardo : 2004 : “Un buscador de expresiones regulares en textos ibéricos” (www)
• Pagani, Lelio : 1990 : “Cosmography. Maps from Ptlomey’s Geography”

Secció Bibliografia de l’Alta Edat Mitjana:

• Asociación Cultural Castellum : 1992 : “Castellum, publicación de la Asociación Cultural ‘Castellum'”
• Confederación Española de Cajas de Ahorros : 1977 : “Saguntum”
• Cuerpo Facultativo de Archiveros, Bibliotecarios y Arqueólogos : 1871 : “Revista de Archivos, Bibliotecas y Museos” (www)
• Datta, Pietro : 1834 : “Lezioni di paleografia e di critica diplomatica sui documenti della monarchia di Savoia” (www)
• Elias de Molins, Antoni : 1904 : “Epigrafia catalana de la Edad Media. Inscripciones sepulcrales de los condes de Barcelona, Reyes de Aragón, Reinas, Infantas, etc” : Revista de Archivos, Bibliotecas y Museos : 11.7 p.18-26 (www)
• Houzé, Antoine : 1863 : “Indications pour servir a une carte géographique de l’Auvergne au Moyen Age d’après les Cartulaires de Brioude, de Sauxillanges et de Cluny” : Mémoires de l’Académie des sciences, belles-lettres et arts de Clermont-Ferrand : NS 5 p.79-96 (www)
• Mascarella i Rovira, Jordi : 1989 : “Carta de dotació de l’església de Sant Pere de Ripoll” : Annals del Centre d’Estudis Comarcals del Ripollès : 1989 p.51-65 (www)
• Mascarella i Rovira, Jordi : 1989 : “L’abaciologi glossat del monestir de Ripoll” : Annals del Centre d’Estudis Comarcals del Ripollès : 1991 p.11-68 (www)
• Negre Pérez, Joan i Martí Castelló, Ramon : 2015 : “Urbanismo en la Marca Oriental de al-Andalus durante el Califato (940-974). El ejemplo de Madina Turtusa a través de las fuentes arqueológicas y escritas” : Saguntum : 47 p.187-201
• Orduña Aznar, Eduardo : 2015 : “Una inscripció necrològica del Monestir d’Alaó (Sopeira, Osca) dedicada al comte Unifred” : Sylloge epigraphica Barcinonensis : 13 p.101.110
• Santiago Fernández, Javier de : 2002 : “Una inscripción funeraria del monasterio de San Esteban de Bañolas (siglo XI)” : Espacio, tiempo y forma. Serie III, Historia medieval : 15 p.245-269 (www)
• Santiago Fernández, Javier de : 2003 : “La epigrafía latina medieval en los condados catalanes (815-circ. 1150)” : Castellum, publicación de la Asociación Cultural ‘Castellum’ : 2003 (www)
• Santiago Fernández, Javier de : 2013 : “Cronología y comunicación publicitaria en los condados catalanes” (www)

Secció Bibliografia Vària:

• García, Alejandro – García, Jesús – Maximiano, Alfredo i Ríos-Garaizar, Joseba : 2012 : “Debating Spatial Archaeology. Proceeding of the International Workshop on Landscape and Spatial Analysis in Archaeology. Santander, June 8th-9th,2012”
• Mapping, Revista : 1991 : “Mapping. Revista de cartografía sistemas de información geográfica, teledetección y medio ambiente”
• Navascues y de Juan, Joaquín María de i Gomez-Moreno y Martínez, Manuel : 1953 : “El Concepto de epigrafía. Consideraciones sobre la necesidad de su ampliación”
• Negre, Joan : 2014 : “Implementació de Redes Neuronales Artificiales en el diseño de modelos predictivos de expectativa arqueològica” : Mapping. Revista de cartografía sistemas de información geográfica, teledetección y medio ambiente : 23.165 p.4-16
• Negre, Joan i Gomez, Rocío : 2012 : “Beyond Prediction. Artificial Networks and Multiscalar Approaches applied to the study of historial dynamics” : Debating Spatial Archaeology. Proceeding of the International Workshop on Landscape and Spatial Analysis in Archaeology. Santander, June 8th-9th,2012 : p.45-54
• Ramírez Sánchez, Manuel : 2005 : “El concepto de epigrafia. Consideraciones sobre la necesidad de su ampliación, cincuenta años después” : Signo. Revista de historia de la cultura escrita : 15 p.47-76 (www)
• Universidad de Alcalá de Henares : 1994 : “Signo. Revista de historia de la cultura escrita” (www)

En acabar el mes, el web cathalaunia.org, presenta un total de 24.843 pàgines consultables.

Però també s’acaba un any, i quin any, Déu n’hi do!

Un any de llums i ombres. Primer, les llums.

Finalment els catalans hem hagut d’utilitzar unes eleccions a la Generalitat de Catalunya per votar sobre la secessió d’Espanya. Els resultats van estar claríssims i ja els vàrem comentar en aquest bloc fa tres mesos. Amb una participació de més del 77%, els partidaris del Sí van superar als del No en un 10%. Una victòria inapel·lable.

I després les ombres.

Però lluny d’aprofitar els 2 milions de vots i 72 escons resultants (la majoria de la cambra està en els 68) els guanyadors han protagonitzat un espectacle deplorable d’egoisme partidista extrem entre CDC i CUP centrat en si la persona de l’actual president en funcions de la Generalitat, el MHP Artur Mas i Gavarró ha de ser, o no, el president en la legislatura de desconnexió d’Espanya.

Tot plegat, tampoc res de nou, els processos de secessió no acostumen a ser precisament basses d’oli.

Veient el lamentable estat del País i l’encara més paupèrrim estat de la seva Cultura, més enllà dels bons desitjos personals típics de cada cap d’any, i tot recordant el símbol de la independència: l’estelada; per aquest 2016 deixeu-me fer un brindis a l’hora simple i intencionat.

Que l’Estel de la Llibertat il·lumini als nostres electes!

Salut!

Notes

El nou any ha començat fort. Els Reis Mags d’Orient han dut la possibilitat de fer canvis significatius en la infraestructura de càlcul de cathalaunia.org (el que usualment es coneix com back office – un anglicisme que trobo especialment lleig i desafortunat -). Era una oportunitat que calia explorar i així s’ha fet, de manera, que s’ha activat el nou sistema i es preveu estar en fase de proves, com a màxim, durant aquest mes.

Aquest apunt és sols per avisar del que s’està coent i aprofitar per demanar en aquest període una especial col·laboració per detectar possibles inconvenients no prevists. Si ho fem tot bé i tot funciona com és d’esperar, el resultat visible per els usuaris serà molt discret però molt convenient: una millora en la velocitat d’accés; no així en la gestió interna, que es veu profundament reestructurada. Però si resultés que no tot rutllés com és d’esperar, i es detectessin dificultats no resolubles, tampoc passa res, el mes que ve es tornaria a la situació anterior i estaríem on hem estat tots aquests anys – que objectivament no està gens malament -.

D’aquí el títol d’aquest apunt,  entregirat_[1] a mig camí entre unes molèsties hipotètiques i unes disculpes que s’espera que no hagin d’arribar…

Notes

S’acaba un gener intens i marcat per els canvis. Canvis poc visibles per l’usuari però de gran abast en la gestió del dia a dia de cathalaunia.org i que prometen continuar el mes vinent. De fet, més enllà d’aquestes modificacions en el protocol de treball intern, l’activitat s’ha centrat sols en el Fons Cathalaunia i en la Bibliografia.

Ja vàrem avisar en aquest bloc que durant el gener es farien aquests canvis estructurals. És ara el moment de confirmar que tal i com s’esperava, el nou sistema ja és plenament operatiu i permet un accés més ràpid a la informació. Tot ha anat bé, i tret de petits inconvenients amb pàgines que feia molt temps que no s’actualitzaven, tot funciona com cal. De manera que el mes que ve, es donarà pas a la segona fase, la irreversible, que no es altra que desmuntar tota la infraestructura de calcul prèvia (s’ha mantingut durant tot el mes, per si hi havien dificultats inesperades hi calia retornar al sistema anterior); vaja, el que usualment diem com: ‘ara ve quan el maten‘. I més enllà, encara es preveuen més canvis encadenats (aquests ja completament invisibles als usuaris), tota vegada que la nova plataforma de càlcul permet una estructura de processament més simple i eficient que la vella.

Per el que fa al Fons Cathalaunia, el mes passat anunciàvem que s’havia incorporat una manera d’enllaçar els topònims catalans amb la seva cartografia a l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (identificat amb el títol ‘ICGC’ en l’apartat Web de les entrades toponímiques del Fons), millora rellevant que feia temps que es desitjava. Amb tot, la cobertura de l’ICGC no va més enllà de la Catalunya actual, de manera que la resta de topònims, no tenen una font de referència preferent amb qui enllaçar. Des de ja fa temps, una de les prioritats en la gestió del Fons Cathalaunia, passa per potenciar la seva connectivitat, de manera que com ja s’ha anat comentat en aquest bloc, els continguts del Fons s’han anat relacionant amb projectes de natura similar com el Charlemagne’s Europe  o el Nomen et Gens per tal d’aprofitar les sinergies generades per el creuament de dades. Aquest més s’ha localitzat un altre projecte que cal afegir i que ve just a ajudar a omplir el forat cartogràfic que representen els topònims antics externs a la Catalunya actual. Es tracta de l’ORBIS LATINUS ONLINE de la Universitat de Heidelberg, que presenta la versió electrònica de l’edició de 1972 de l’obra homònima, i que també geolocalitza sobre el mapa les seves entrades. Un treball més que considerable que direcciona 140.000 topònims antics i 40.000 localitzacions modernes (que es diu aviat…!). De manera que a partir d’ara, en la secció Web dels topònims, a més d’enllaços a Wikipedia, enciclopedia.cat, Charlemagne’s Europe i ICGC, s’hi podran trobar referències a OLO. Una excel·lent notícia!

Més enllà d’afegir aquesta nova font d’autoritat als continguts del Fons, s’han continuat processant els documents de l’any 888 (en la llista de pendents encara hi han més de deu entrades_[1]), i entre ells, s’han incorporat els tres corresponents a la consagració de Santa Maria de Ripoll. Documents molt interessants, i que mirarem de comentar en un apunt proper (un resum mensual d’activitat no és el millor lloc per fer-ho).

Per el que fa a la Bibliografia, tot i que s’havia aconseguit rebaixar la cua de lectures pendents a prop de les 350 entrades, aquest mes ha estat un desastre, i s’ha tornat a enfilar cap els 400, i a més, no sols a base d’articles, sinó amb llibres sencers. La bona nova està en la qualitat i significança d’algunes de les noves entrades – fins i tot han aportat nous documents a incorporar en el Fons -.  Entre elles, si en voldria comentar aquí una de molt recent que m’ha resultat especialment fruent.

Es tracta del treball de Mathieu Ossendrijver que demostra com els babilonis del finals del primer mil·lenni abans de Crist calculaven la posició de Júpiter/Marduk a base de càlculs geomètrics entre la velocitat i el temps del seu desplaçament. En l’article es remarca que la noció unidimensional del temps explicitada en la formulació babilònica no serà present en l’astronomia grega – la font major del futur càlcul astronòmic – i que de fet no serà fins el segle XV que un càlcul similar serà incorporat en el corpus científic actual.

No tic raons per dubtar que el càlcul astronòmic grec no utilitzés el temps com una dimensió geomètrica, però si cal recordar que la paradoxa de Zenó sobre la fletxa (autor contemporani sinó anterior a l’evidència babilònica) sí presenta implícitament una visió unidimensional del temps. De fet, li aplica el fonament del que avui en dia coneixem com la teoria del continuu (sobre-simplificant: és una línia un conjunt de punts? Si dius SÍ, una suma d’incomptables(ℵ1) 0s no dóna 0, i si dius NO, hauràs d’explicar què carai és la dimensionalitat.).

Ara, més enllà d’aquest detall, el treball i el que explica és fantàstic i es basa en dues potes: l’astronòmica i la matemàtica. Per el que fa a la primera, es tracta del seguiment que feien els astròlegs babilonis de Júpiter, l’estel més brillant del cel i que personificava Marduk, la seva deïtat principal. Pensem que Júpiter tarda dotze anys en donar una volta al zodíac, i que per tant, de mitjana, cada dia es mou sols uns 5′ de grau, és a dir, un moviment molt petit, i a sobre, recordem que degut a que els planetes no estan tots en un mateix pla, i tenen velocitats diferents, des de la Terra, els veiem periòdicament avançar, frenar, retrocedir, tornar a frenar i tornar a avançar, dibuixant sobre els estels una mena de bucles. Doncs bé, aquest moviment de 5′ de mitjana que els babilònics miraven de seguir, a més, no és sobre la posició real de l’estrella, és a dir, no es tracta d’un mesurament directe, sinó de la projecció de la posició de l’estel sobre el pla central del zodíac (el pla de la orbita de la Terra), l’eclíptica, o camí del Sol (el zodíac és el conjunt de les dotze constel·lacions situades en la la banda formada per els plans orbitals dels altres planetes, és a dir, per on veiem circular Mercuri, Venus, Mart, Júpiter i Saturn fent aquesta mena de ‘bucles’ que dèiem).

I per el que fa a la matemàtica, la relació entre aritmètica i geometria és molt evident. Tothom pot entendre que una suma o resta sempre es pot sempre representar amb una concatenació/superposició de dos segments rectilinis, una multiplicació, com un àrea rectangular, i que una potenciació, troba una representació directa en un hipercub. Però el que he trobat més curiós és que en aquest cas, per predir la posició de Júpiter, degut precisament a la dificultat que representen aquests ‘bucles’ i canvis de velocitat aparent, els babilonis ho calculaven en base a un trapezi on l’eix horitzontal, la base, era el temps (unitat=un dia), i el vertical, la velocitat observada (en el desplçament de la projecció del planeta sobre l’eclíptica),  que al llarg de varis dies anava dibuixant una línia no ortogonal, ascendent o descendent segons anés augmentant o disminuint la velocitat del planeta atenent al punt del periple en el què estigués, de manera que l’àrea del trapezi, indicava el desplaçament, es a dir, empraven un objecte geomètric bidimensional per expressar un valor unidimensional com és una distància! Brillant! I la projecció de la línia no ortogonal i la seva conseqüent àrea trapezoïdal associada, permetia a més predir aproximadament la posició de l’astre els propers dies.

Si considerem la petita magnitud dels moviments que estem considerant, caldrà reconèixer una extremada sofisticació en els motius que els dugueren a raonar mitjans per avançar-se a moviments estel·lars de magnitud inferior a un grau, per períodes d’unes poques desenes de dies, i a sobre, de natura projectiva, sobre plans i eixos virtuals, no reals o sobre el fons de les estrelles fixes! Ens podem sorprendre que consideressin el temps com una dimensió lineal, però crec que més ens sorprendríem si sabéssim els motius i raonaments per tals sofisticacions. D’aquí la injustícia de reduir el pensament antic, astrològic, que organitzava el seu mon (i de fet, el nostre, fins fa encara quatre dies) a una qüestió de superstició o creences, però millor que ho deixem aquí…

Més enllà de l’astronomia babilònica, i per el que fa a la resta de novetats del mes, deixarem al  lector la tria dels títols que més li interessin, que això va per barris… Sols afegir una reflexió historiogràfica personal que ha tornat a fer acta de presència degut a la tasca bibliogràfica d’aquest mes.

En l’estudi dels treballs de Clio, no és infreqüent que l’historiador prengui clara consciència de la gran quantitat d’informacions a considerar i la curtesa dels propis recursos per saber-los aprofitar, i per tant, decideixi en un moment donat, presentar les dades que va trobant, ometen, o si es vol, suspenent, el judici i l’anàlisi de les mateixes, amb l’esperança que algú ho sabrà aprofitar millor. És un desig, un impuls que reconec latent en la creació del Fons Cathalaunia, i darrera de moltes altres obres (penso, per exemple en les Notícies Històriques d’en Francesc Montsalvatje i Fosas). El comentari neix a rel de la recerca actual, que en un moment donat ha passat per consultar una obra que tenia un títol que començava per: Mémoires pour servir à l’historie de…‘, i que en una consulta a la BNF, ha portat a trobar tota una sèrie d’obres amb títols similars dels segles XVIII i XIX.  Ha estat el recordar aquest desig historiogràfic i l’esment de l’obra de Montsalvatge en una conversa amical, el que ha generat finalment aquest paràgraf.

Com sempre, llistem les incorporacions del mes per seccions_[2]:

Secció Bibliografia de l’Època Ibèrica i Romana:

• Balari i Jubany, Josep : 1888 : “Influencia de la civilización romana en Cataluña comprobada por la orografía” (www)
• Ferrer i Jané, Joan : 2005 : “Novetats sobre el sistema dual de diferenciació gràfica de les oclusives sordes i sonores” : Palaeohispánica – revista sobre lenguas y culturas de la Hispania antigua : 5 p.957-982 (www)
• Grau Mira, Ignasi : 2014 : “Memoria y tradición en la (re)creación de la identidad ibérica. Reviviscencia de mitos y ritos en época tardía (ss. II-I A.C.)” : Diálogo de identidades. Bajo el prisma de las manifestaciones religiosas en el ámbito mediterráneo (s.III a.C.-s.I d.C.) : p.101-121
• Mommsen, Theodorus : 1863 : “Inscriptiones Latinae Antiquissimae” : Corpus Inscriptionum Latinarum I : (www)
• Museu de Prehistòria de València : 2012 : “DoDiA – Documentos Digitales de Arqueología” (www)
• Ossendrijver, Mathieu : 2016 : “Ancient Babylonian astronomers calculated Jupiter’s position from the area under a time-velocity graph” : Science : 351.6272 p.482-484 (www)
• Ripollés Alegre, Pere Pau. : 2013 : “Ancient Iberian Coinage” : DoDiA – Documentos Digitales de Arqueología : 2 (www)
• Römish-Germanisches Zentralmuseum, Leibniz-Forschungsinstitut für Archäologie : 2015 : “The Mediterranen mirror. Cultural contacts in the Mediterraneam Sea between 1200 and 750 B.C.”
• Tortosa, Trinidad : 2014 : “Diálogo de identidades. Bajo el prisma de las manifestaciones religiosas en el ámbito mediterráneo (s.III a.C.-s.I d.C.)”
• Vives-Ferrándiz Sánchez, Jaime : 2015 : “Mediterranean networks and material connections. A view from easter Iberia and the Balearic islands (12th-8th centuries BC)” : The Mediterranen mirror. Cultural contacts in the Mediterraneam Sea between 1200 and 750 B.C. : p.279-291

Secció Bibliografia de l’Època Visigoda:

• Kulikowski, Michael : 1998 : “The Epistula Honorii. Again” : Zeitschrift für Papyrologie und Epigraphik : 122 p.247-252 (www)

Secció Bibliografia de l’Alta Edat Mitjana:

• Abadal i Vinyals, Ramon : 1962 : “La fundació del monestir de Ripoll” : Analecta Montserratensia : 9 p.187-197
• Bosc, Pierre : 1879 : “Mèmoires pour servir a l’histoire du Rouergue” (www)
• Bouchard, Constance Brittain. : 2009 : “Episcopal ‘Gesta’ and the Creation of a Useful past in Ninth-Century Auxerre” : Speculum – a journal of medieval studies : 84.1 p.1-35
• Brown, Warren C. : 2012 : “On the Gesta municipalia and the Public Validation of Documents in Frankish Europe” : Speculum – a journal of medieval studies : 87.2 p.345-375
• Coll i Alentorn, Miquel : 1962 : “El cronicó de Sant Cugat” : Analecta Montserratensia : 9 p.245-259
• Dunod de Charnage, François-Ignace : 1740 : “Mèmoires pour servir a l’histoire du comté de Bourgogne” (www)
• Fàbrega i Grau, Àngel : 1962 : “Gràcies de participació ‘In temporalibus et spiritualibus’ atorgades, als segles XIII i XIV, per abats de Sant Llorenç del Munt i de Sant Cugat del Vallès” : Analecta Montserratensia : 9 p.261-264
• Fierro Macía, Javier – Pujol Masip, Marta – castellano Tresserra, Anna i Mas Cornellà, Isabel : 2010 : “Església de Sant Pere de Serrallonga (Alpens). Arqueologia i història” (www)
• Francino Pinasa, Glòria : 2003 : “Topònims ribagorçans al Cartotal del monestir de Lavaix durant els s. XI-XIII” : Butlletí interior – Societat d’Onomàstica : 93 p.545-562 (www)
• Junyent, Eduard : 1962 : “El necrologi del monestir de Ripoll” : Analecta Montserratensia : 9 p.217-225
• Mateu i LLopis, Felip : 1962 : “Los fragmentos del Forum Iudicum de Ripoll” : Analecta Montserratensia : 9 p.199-205
• Miret i Sans, Joaquim : 1914 : “Los noms personals y geogràfichs de la encontrada de Terrassa en los segles Xè y XIè” : Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona : 7.55 p.385-407 (www)
• Mundó, Anscari Manuel : 1962 : “Entorn de la carta de l’abat Oliba a Arnau Mir de Tost” : Analecta Montserratensia : 9 p.207-216
• Rocher, Charles : 1873 : “Les rapports de l’église du Puy avec la ville de Girone en Espagne et la Comté de Bigorre” (www)
• Taylor, Andrew : 2001 : “Was There a Song of Roland?” : Speculum – a journal of medieval studies : 76.1 p.28-65
• Valls Vila, Jaume i Vicens Llauradó, Albert : 2010 : “Sant Llorenç Savall. Més de mil anys d’història”
• Varis – s.X-XI : s. X-XI : “Códice de Roda – Manuscrito -“ (www)

Secció Bibliografia Vària:

• Basville, Mr. de : 1736 : “Mémoires pour servir à l’histoire de Languedoc, Par feu Mr. de Basville, intendant de cette province” (www)
• Bozia, Eleni – Barmpoutis, Angelos i Wagman, Robert S. : 2014 : “Open-Access Epigraphy. Electronic Dissemination of 3D-digitized Archaeological Material” (www)
• Colomer, Ignasi M. : 1962 : “Montserrat en la cartografia” : Analecta Montserratensia : 9 p.161-186
• Diputació de Barcelona : 2009 : “Inventari Patrimoni Cultural de Monistrol de Montserrat” (www)
• Garcia Sanz, Arcadi i Rocafiguera Garcia, Francesc de : 1993 : “Cronografia tòpica del calendari julià”
• Palassou, Pierre-Bernard : 1815 : “Mémoires pour servir à l’histoire naturelle des Pyrénées et des pays adjacens” (www)
• Palassou, Pierre-Bernard : 1819 : “Suite des Mémoires pour servir à l’histoire naturelle des Pyrénées et des pays adjacens” (www)
• Palassou, Pierre-Bernard : 1821 : “Supplèment aux Mémoires pour servir à l’histoire naturelle des Pyrénées et des pays adjacens” (www)
• Palassou, Pierre-Bernard : 1823 : “Nouveaux mémoires pour servir à l’histoire naturelle des Pyrénées et des pays adjacens” (www)
• Plechl, Helmut i Plechl, Sophie-Charlotte : 1972 : “Orbis Latinus. Lexikon lateinischer geographischer Namen des Mittelalters und der Neuzeit” (www)
• Springer-Verlag : 1990 : “Archive for history of exact sciences”

En acabar el mes, el web cathalaunia.org, presenta un total de 24.972 pàgines consultables.

Notes

En l’apunt del mes passat es va prometre parlar sobre els documents relacionats amb la consagració de Santa Maria de Ripoll de l’any 888, és doncs convenient donar-hi compliment. No serà un comentari en profunditat, que requeriria un coneixement del context millor del que realment es disposa ja que és un tema que bé podria donar per fer-ne tot un article, però sí crec que pot resultar interessant apuntar tot un rosari de consideracions i raonaments que l’ingrés d’aquests documents en el Fons Cathalaunia ha comportat_[1].

Es tracta de tres texts, que segons la seva literalitat van ser fets tots ells un mateix dia: el 20 d’abril de l’any 888.

1. El primer, es l’acta de la consagració de Santa Maria de Ripoll feta per el bisbe Gotmarus a petició del comte Wifredus (el Pilós) i la seva muller, la comtessa Winidilles, promotors del temple. Text que té d’especialment remarcable, la cessió que el pares fan del seu fill Radulfo, amb la seva heretat, a la institució. El text és força compacte, amb una dotalia que sols detalla la cessió de la vila de Loci a Cerdanya i un servent de nom Argfredo a l’abat Dagini (un conegut dels comtes). Signen l’acta confeccionada per un conegut escrivà, Adanagildus, una dotzena de testimonis a més dels comtes.
2. El segon, es tracta del mateix text, però intercala la llista de bens que conformen l’heretat de Radulf (amb quatre d’ells descrits en la marca o frontera), i no va signat exactament per els mateixos testimonis; són sols nou, set de repetits de la versió prèvia i un parell de nous. Text, també aparentment, fet per el mateix Adanagildus.
3. El tercer és una gesta redactada a petició dels comtes en la qual consignen els alous de Santa Maria quan hi cediren el seu fill Radulf. La descripció dels bens, segueix de prop l’insert amb les propietats del fill dels comtes del segon text, però és lògicament més àmplia. A més, l’escrivà d’aquest document és un prevere de nom Fastila, que era uns dels primers signants en els altres dos texts.

Tenim doncs que segons la lletra, el 20 d’abril de  l’any 888, es confeccionaren tres documents; la consagració ‘curta’, la ‘detallada’ i la ‘gesta’; els dos primers per Adanagildus i el tercer per en Fastila. Desafortunadament, cap d’ells ens ha arribat en la seva forma original, tots van ser destruïts en el segle XIX: el primer, i una còpia del segle XI dels altres dos, en la crema de Ripoll de l’any 1835, i els altres dos, s’havien perdut uns anys abans, en la destrucció del monestir de Montserrat l’any 1811. Ara, sembla clar que hi han motius per dubtar de l’originalitat, si més no, dels dos darrers documents. No, potser, en el sentit de ser ‘falsificacions’ stricto sensu, sinó més aviat tal vegada refaccions interessades fetes amb posterioritat als fets. Però més enllà de la seva qualificació, el que expliquen els documents és molt interessant, entren en matèria…

Gesta

Comencen per la ‘gesta‘. No fa gaire llegia en el bloc d’en Jonathan Jarrett sobre un bonic article: Brown, Warren C. : 2012 : “On the Gesta municipalia and the Public Validation of Documents in Frankish Europe” : Speculum – a journal of medieval studies : 87.2 p.345-375, en el qual es comentava l’evolució i adaptació de les gesta municipalia romanes al context carolingi. Tema molt instructiu, on podem veure un exemple de com es gestionava llavors la validació pública de documents, és a dir, com es donava legitimació social a tota mena d’escriptures. Procés que incloïa en origen un registre municipal on els documents eren copiats per a la seva preservació i consulta  futura, prèvia lectura i acceptació pública.  Probablement en un moment posterior, el terme ‘gesta‘, passarà a aplicar-se preferentment a l’àmbit militar, com el registre de proeses o episodis remarcables fets en campanya (pensem en les cançons de gesta). L’enllaç, entre els dos sentits rau en què ambdues gestes es referixen a ‘les coses dignes de recordar’, una forma de gestió de la memòria col·lectiva.  Com també en aquests mateix sentit, tindrem les gesta pontificum, a partir del segle IX, on es glosaran les vides i actes dels rectors religiosos. Una tercera derivada, en l’àmbit municipal, serà que en recollir en bona mesura el gruix de les transaccions de terres, les gesta municipalia eren rellevants en el càlcul i aplicació o exempció dels tributs locals. L’article d’en Brown, comenta la descomposició del mecanisme de registre original romà però la pervivència d’alguns dels seus components, com per exemple, la rellevància del procés de validació pública. Potser els registres públics municipals van anar a la baixa en el context franc altmedieval_[2], però sí es mantingué la lectura i aprovació pública com mecanisme de validació (que, afegiríem, probablement seria anterior a les pròpies gestes, tota vegada que és el reconeixement de la comunitat la que en darrer terme fa efectiu o no un pacte, i des de temps immemorials els acords/tractats bàsics d’una comunitat han estat presentats i exhibits de forma pública).

Tenim doncs  que la gesta de Ripoll de l’any 888 amb el detall dels alous del monestir (en bona part, de l’heretat de Radulf), té tot un seguit de lectures i obre un grapat d’interrogants. Sembla evident que no podem entendre-ho en el sentit de registre públic/col·lectiu original del terme, però la semblança també és ben aparent. Per quin motiu havien els comtes de tenir necessitat de produir una llista dels bens d’un dels majors monestirs de la família? Tenien les altres abadies les seves gestes corresponents, o estem davant d’un cas atípic, i si és així, perquè? Potser per el fet d’haver-hi cedit el fill? Podríem multiplicar les preguntes derivades del terme gesta, però és que els documents aquests,  plantegen qüestions encara més bàsiques, com per exemple, en quin moment es van confeccionar…

Dels tres documents, el primer, el més curt, és el que sembla tenir més probabilitats de ser realment de l’any 888, els altres dos, en ser més detallats, permeten uns nivells de verificació factual més alts i poden ser qüestionats amb més profunditat. El treball de referència sobre sobre la fundació de Ripoll (Abadal i Vinyals, Ramon : 1962 : “La fundació del monestir de Ripoll” : Analecta Montserratensia : 9 p.187-197), creiem que continua sent essencialment vàlid, també en aquest punt, quan fixa que els dos documents amb el detall de les possessions han de ser anteriors a l’extens diploma del rei Lotari per el monestir de l’any 982_[3] que inclou alguns dels bens de la gesta. Ara bé, el propi Abadal ja indicava llavors que en el diploma previ de l’any 938 de Lluis d’Ultramar_[4], ja s’esmenten els serveis de la gent d’Estiula i Ordina, que no apareixen en el text ‘senzill’ de la consagració, però sí en els altres dos. Punt de vista recollit i ampliat en l’edició dels Catalunya Carolíngia d’aquests diplomes, i que remet per a la seva preparació a la consagració -avui en dia perduda – de l’any 935. De manera que tenim un conjunt de propietats esmentades en la versió ‘detallada’ i la ‘gesta’ (a grosso modo, les que no formen part de la ‘marcha‘) que trobarem en documents posteriors al 888, (per exemple, en la consagració de Sant Pere de Ripoll del 890,  i en els diplomes dels anys 938 i 982).  I és que els dubtes sobre la seva originalitat neixen, per començar, a partir d’incloure dues propietats que a priori haurien de ser posteriors a l’any 888.

La primera, i més fàcil, és l’esment a les quatre milles al voltant de Centcelles, al costat de la ciutat de Tarragona (juxta civitatem Terragona , locum quem vocant Centum Cellas cum miliarios quatuor in giro , cum decimis & primiciis & cum exiis & regressiis suis). Territori que com a molt d’hora es podria col·locar el l’òrbita comtal ben entrat el segle X, quan hi han indicis que la ciutat canvià de mans més d’un cop. Però l’explicació genèrica d’Abadal sembla prou vàlida: l’heretat de Radulf desglossada en aquests texts no es correspon a les seves possessions en el moment de fer l’acta – quan probablement era encara un vailet – , sinó als territoris que la família adjudicà de vell antuvi a un dels seus membres quan planificaven que Ripoll fos el monestir de referència de la marca/frontera. Cal recordar en aquest sentit, que a diferència de les lleis actuals, res impedia als magnats d’aquell temps, i d’acord amb el sentit de propietat germànic, el repartir-se i fins i tot llegar terres i bens que sols eren seus en virtut d’haver derrotat els seus enemics, sense necessitat de tenir el control directe del patrimoni.  I afegir-hi que en el cas d’un membre – en principi – dedicat a la vida religiosa, la família, el clan, prenia mesures especials, tal i com podem constatar, precisament per a Radulf, de qui en tenim el regest d’un capbreu_[5], aquest sí de ben entrat el segle X, en el qual es detallaven els bens que el bisbe anà adquirint sota la regència de cada un dels seus germans, Borrell, Miró i Sunyer. En poques paraules, Centcelles, a finals del segle IX, podia ser heretat de Radulf sense que la família hi hagués posat mai un peu.

L’altre és més complicada, ja que es tracta d’una propietat a Urgell, no en zona fronterera i ben coneguda de la família del Pilós: el vilar d’Exeduce (Esdús) alou per el qual, la dotalia fa referencia a un document previ fet en favor de la casa (Et in comitatu Urgello villare qui dicitur Exeduce cum ipsa ecclesia & ipso alode , cum fines & terminos suos , unde scriptura fecit ad domum Sanctae Mariae). Certament sabem de documents sobre Esdús i el monestir de Santa Maria, però els que sí coneixem, no són anteriors al 888, sinó posteriors. Tenim un document fet un parell d’anys més tard, el 31 de juliol de 890, en el qual el propi matrimoni comtal dóna la vila i l’església de Sant Miquel al monestir, i per tant, ens faria pensar que si més no, la versió detallada de la consagració i la gesta, potser van ser fetes amb posterioritat a aquesta data. De fet, en aquest sentit, sí resulta curiós observar que tant els tres documents del 888, com la donació d’Esdús del 890 van tots datats per el regnat del rei Odó. Dada que resulta xocant si atenem a la reticència de la branca familiar del Pilós envers un rei no dinàstic, i que fins hi tot hem arribat a proposar que hi ha suport documental per detectar un reconeixement del Simple el mateix any 888 per part de la família en contexts barcelonins! De manera que potser es podria plantejar que en l’evolució del reconeixement d’Odó, en els primers anys del seu breu regnat, els documents foren refets – i actualitzats a la situació del moment de refacció – per reflectir el canvi de marc legitimador. De fet, parlant d’Esdús, resulta que sí tenim a més, una versió alternativa de la donació de la vila i l’església a Santa Maria, datada per Carles i no per Odó (Facta gesta donationis XII. Kalendas Septembris anno IIII. regnante Karolo Rege), però segons com, encara complica més el tema…

El redactat d’aquest segona donació, prolix i amb una detallada descripció del origen i delimitacions dels bens, segueix el model de la consagració de Ripoll del 977,  de manera que els seus paral·lels textuals són a totes llums anacrònics, i en el seu moment, en presentar viu al Pilós aparentment l’any 901 (si prenem l’època del regnat del Simple a partir de la mort d’Odó el 898) va resultar rellevant en la datació del decés del Pilós. Però més enllà de pensar que es pot tractar d’una refacció feta a finals del segle X, tampoc és de rebut ignorar completament el seu contingut. Per vàries raons.

1. En primer lloc, si tenim en compte un possible reconeixement del Simple el 888, el seu quart any podria ser el 891, és a dir, l’any següent a l’escriptura de la donació d’Esdús datada segons Odó.
2. En segon terme, un dels figurants que el text esmenta, una veïna de nom Girsolma, que no figura en la donació del 890, sí apareix en un tercer document d’un parell d’anys més tard comprant terres, precisament a una Guinidildes (parenta de la comtessa o ella mateixa sense títol?) a Estamariu, Urgell, just a l’altra banda del riu, davant mateix d’Esdús (a més, aquesta versió inclou un mas de nom Orreto, que tampoc figura en la versió del 890_[6]).
3. L’acta es descriu, ben significativament per el que estem parlant, com dèiem, com una ‘gesta‘ (Facta gesta donationis XII. Kalendas Septembris anno IIII. regnante Karolo Rege).

I recordar, ja posats a filar prim, que tampoc la versió de donació d’Esdús datada per Odó es lliure de polèmica, tota vegada que és un dels pocs documents contemporani (l’únic?) que presenta al Pilós com a marquès (Ego Vvifredus gratia Dei Comes & Marchio & uxor mea Guinezelles donatores). De manera que la possibilitat d’una refacció dels documents de Santa Maria, i/o Esdús, a finals del segle IX per consignar-ho sota el mandat d’Odó, no sembla a priori menor. Així com tampoc sembla forassenyat, atenen al creuament de dades, pensar, que sí existiren documents sobre Esdús d’abans de l’any 888 i que el seu esment no és una incoherència del refactor. I si pensem que les gestes podien haver tingut un rol particular, potser en l’àmbit tributari, podem fins i tot harmonitzar l’existència de les dues versions sobre la cessió de Sant Miquel d’Esdús a Santa Maria de Ripoll, sense necessitat de recórrer a ‘falsificacions’ o altres tautologies, en base a una utilitat diferent.

Marcha

Ara bé, més enllà de la polèmica sobre la seva originalitat i les seves possibles refaccions, el que expliquen la versió detallada i la gesta dels bens de Santa Maria del 888, resulta d’allò més instructiu, ja que és un exemple únic de l’ús del terme i concepte ‘marcha‘, en l’accepció de frontera en una data tan reculada. I és que en la llista de bens que conformen l’heretat de Radulf que passaven al monestir, a part de la vila de Gréixer a Cerdanya (d’on possiblement venia l’abat Daguí), les esglésies de Santa Maria de Borredà ,  Sant Vicenç d’Obiols i una dedicada a Sancti Johannis en el Berguedà, i la vila d’Esdús que dèiem a Urgell, els texts enumeren fins a quatre alous llegats a Radulf in ipsa Marca. El de Centcelles, que ja hem mirat d’explicar, l’església de Santa Maria de Sorba, la de Santa Maria de Ponts, i el locum quem nominant Monte Serrado, és a dir, Montserrat. Ho posarem sobre el mapa per facilitar l’anàlisi (ometem a partir d’aquest punt dos localitzacions alienes a la marca també presents en els texts:  l’església de Sancti Johannis en el Berguedà que no hem sabut localitzar positivament, i la vila d’Engordans que en l’escala del mapa es confondria amb Ripoll).

Bens esmentats en la gesta de Ripoll de l’any 888.
En mida gran l’heretat de Radulf, en petita els alous de Ripoll esmentats sols en la gesta i la versió detallada.

1. Lluç, Cerdanya
2. Gréixer, Cerdanya
3. Santa Maria de Borredà, Berguedà
4. Sant Vicenç d’Obiols, Berguedà
5. Esdús, Urgell
6. Santa Maria de Ponts, Marcha
7. Santa Maria de Sorba, Marcha
8. Centcelles, Marcha
9. Montserrat, Marcha
10. Stiula, Ripoll
11. Ordina, Ripoll
12. Santa Maria de Matamala, Ripoll
13. Sant Pere de Serrallonga, Ripoll

Es pot observar com els quatre alous fronterers delimiten tots ells amb la depressió central, organitzada interiorment per l’eix Lleida – Tàrrega – Calaf. Si deixem de banda l’esment quasi bé genèric que el text fa de Centun Cellas, al que sols hi atribueix un radi de quatre milles, la resta de bens es centren en establiments religiosos tots ells dedicats a la Verge Maria (bé, literalment no és així en el cas de Montserrat, ja que el text parla sols de ‘ecclesias que sunt in cacumem ipsius montis vel ad inferiora ejus‘ i de fet, haurem d’esperar als temps de Sunyer per trobar l’enumeració de quines eren aquestes esglésies, i per tant, el primer esment explícit a Santa Maria de Montserrat_[7], però no ens avancem en el discurs). Centres religiosos, que a més estan clarament situats en llocs estratègics. Mirem-ho de més a prop.

La marca de l’any 888 segons la consagració de Ripoll.

Santa Maria de Ponts/Gualter està en un punt estratègic del Segre, en un meandre on s’ajunta al Llobregós.  Santa Maria de Sorba, enclavament molt antic, està molt a prop de Cardona, on s’eixampla l’Aigua d’Ora que encara no quatre quilòmetres més avall, desaigua en el Cardener poc abans del castell de Cardona, d’on disposem de la carta de poblament que l’any 986 farà el comte Borrell on es parla d’una carta prèvia feta per el propi Pilós en favor de la població. I la importància estratègica de Montserrat, en la riba occidental del Llobregat resulta evident. De tots tres alous se n’esmenten els seus termes, i de forma detallada, en els de Santa Maria de Ponts i en el de Montserrat.

Modernament, aquesta situació fronterera en tal data ha estat molt qüestionada; és una discussió que com en dit en començar ens portaria massa lluny i preferim no entrar-hi de ple. El que sí pot ser d’utilitat és mostrar com de precisos són aquests testimonis. Donant-se la casualitat que havent parlat de Montserrat no fa gaire, la descripció dels termes de l’alou de Montserrat són d’allò més interessants, i van directament relacionats amb el castell de Marro i la seva problemàtica. El text és força breu:

Et in alio loco , in ipsa Marcha , locum quem nominant Monte Serrato ecclesias que sunt in cacumem ipsius montis vel ad inferiora ejus cum ipso alode : abet affrontaciones per ipsa serra de Molla , sicut aquas vergunt contra ipsas ecclesias , & venit in rio Meranos & infundit in Lubrigado , de alio vero latus descendit de cacumine montis per torrentem de Valle Mala & infundit in Lubrigado , de alia vero parte descendit de cacumine montis & venit per ipsa Molela & pergit per ipsa serra que vergit in rivo Sico & infundit in Lubrigado.

Hi han uns quants elements que es poden identificar: el riu Meranos, és l’actual riera de Marà, la serra de Molla, seria l’actual Tossal Rodó, el  torrent de Vallmala és l’actual torrent de Santa Maria que desaigua al Llobregat, també el Rivo Sico s’identifica com l’actual torrent del Tortuguer. Si ho posem sobre el mapa, tenim:

En blanc, aproximadament l’alou de Montserrat de Radulf.
En vermell fosc el límit orogràfic de la muntanya, en blau clar el Llobregat i el torrent de Santa Maria, en blau fosc la riera de Marà (Merano) a l’est, i el torrent del Tortuguer (Rivo Sicco) al nord. En vermell la Molla àlies l’actual Tossal Rodó, al sud.

Falta localitzar la Molela aquella_[8], que depèn del punt – no especificat – on es deixin els espadats de Montserrat per anar a buscar el Rivo Sicco. Podria tractar-se del turó de l’Ermita o potser del promontori de la mateixa Santa Cecília, si deixéssim els espadats a l’alçada de Sant Jeroni, però també podria estar més al nord-oest si anéssim fins la Foradada i es cerqués una confluència sols amb la meitat final del Riussech_[9].

Sí resulta plenament rellevant, que l’alou ja segueix el torrent de Santa Maria, que marca i marcarà el límit entre els bisbats d’Osona, al nord i Barcelona al sud en els segles següents (tota la part sud de la muntanya no serà sinó la serra del castell Otger fins al segle XIII), però potser encara sembla més curiós, que constatant que la delimitació de l’alou es correspon a grosso modo amb la del castell de Marro, el límit est, però, en comptes d’anar per el Llobregat, com ho farà per el castell, i com semblaria lògic, va més a l’est, i baixa per un accident orogràfic comparativament menor, com és la riera de Marà. És a dir, les delimitacions del castell de Marro, també del segle X, – i evitem entrar en el ‘marro’ que implica el seu estudi, farcit de documents alterats – són menys específiques que les de l’alou de Radulf a la frontera. La pregunta que neix és: si estem davant d’un text interpolat al segle X, a sant de què ha d’especificar un alou que ocupa els dos marges del Llobregat? No seria més d’esperar que fes com el castell de Marro i tallés per el riu?

Dubtes

Vist per sobre el panorama que els texts relacionats amb la consagració de Santa Maria de Ripoll de l’any 888 dibuixen, es plantegen un munt de preguntes i possibles reconstruccions, però el nus gordià, sembla estar en el fons, en un aspecte que s’ha preferit obviar en aquest apunt per ser massa ampli i discutit, que no és altre que la situació de la frontera a finals del segle IX. Qüestió que com hem dit en començar, cal encarar tenint en compte dos factors majors: la fragmentarietat de la documentació i la natura evolutiva  i oscil·lant de les fronteres en contexts d’enfrontaments armats.

Com a norma metodològica, es procura anar de la comprensió general d’un fenomen al del seu detall. Norma sovint contradictòria, ja que la definició del detall, pot alterar i de fet, altera no poques vegades el dibuix general. El cas de la fontera del 888 n’és un magnífic exemple.

Si pensem que la família del Pilós, a finals dels 870 tenia la capacitat militar d’actuar en un territori tam ampli com és tota la Septimània (en ocasió de la mort del Calb i la deposició de Bernat de Gòtia), sembla estrany que tinguessin problemes seriosos de control militar dins les seves fronteres; però és aquest el punt de vista que més modernament sembla imperar. Si més no, quan diem, per exemple, que Cardona no estava en l’òrbita cristiana en temps del Pilós, i que Terrassa/Ègara canvià de mans en la segona mitat dels segle IX.

El mapa de les propietats de Ripoll en la Marcha de l’any 888 s’organitza al voltant de la depressió central, com dèiem, i en ell, resulta evident el rol central de Tàrrega; dit col·loquialment, si alguna ciutat feia de bon emmurallar, des del punt de vista estratègic del bàndol musulmà, era Tàrrega. Ho diem, ja que hi han fins a tres testimonis del registre àrab (en els anys 856,912,913), d’un topònim, la lectura del qual ha oscil·lat entre veure-hi referències a Tàrrega o a Terrassa_[10]. Un altre cas, indirectament relacionat, seria el d’Awra, topònim també transmès en llengua àrab, lloc de l’enfrontament entre Lup i el Pilós l’any 897, que per una banda ens remet al cas de Cardona, ja que vèiem que l’alou de Santa Maria de Sorba està en l’Aigua d’Ora, que baixa de Valldora, jocs de topònims que fa pensar doncs en l’existència d’un Ora aïllat (i actualment desconegut?) i que ha estat una de les localitzacions on s’ha situat la batalla. I per l’altra, la lectura més moderna, que l’identifica com Ègara, tocant a Terrassa; i no sense base, ja que segons el text era en ‘la jurisdicció de Barcelona‘ i ‘residència del tirà d’al­Faranga‘) – altra cosa és la fiabilitat d’una presumpta adequació d’un esment musulmà a l’organització territorial interna dels cristians -.

No falten arguments per les dues posicions. Per exemple, sembla lògic que via la depressió litoral (Penedés – Vallès) les tropes musulmanes trobessin el millor vector per atacar la ‘plana de Barcelona‘. Però per altra banda, si els cristians controlaven Barcelona i Montserrat (i la relació del Pilós tant amb Montserrat com amb Barcelona és pot defensar per vàries vies), difícilment podem pensar en una ocupació musulmana estable d’un lloc tan apartat i dintre del territori cristià com Terrassa/Ègara a finals del segle IX. Si atenem a aquesta línia de pensament, els texts serien veraços tot i les seves més que probables refaccions, i és què per altra banda, també resulta gairebé impossible pensar en escenaris que justifiquessin que una frontera del segle X es volgués situar a finals del IX amb una manipulació documental tan àmplia, variada i ben travada, ja que hem vist que els tres documents del dia 20 d’abril del 888, es coordinen amb els – com a mínim – dos, donacions d’Esdús (per no parlar de carta de poblament de Cardona).

En els darrers apunts hem anat comentant que en el procés d’incorporació dels documents al Fons Cathalaunia, s’ha incrementat l’esforç per mirar de identificar i localitzar els topònims que van apareixen. Feina sovint feixuga i que vol moltes hores, però com aquest apunt pot testimoniar, a l’hora molt fructuosa i interessant, encara que sovint obri més preguntes que no pas tanqui respostes, com en el cas de les gestes i marques de Santa Maria de Ripoll de l’any 888. Temes complicats, que fan pensar, com dèiem, que la minsa evidència documental amaga, encara més, una realitat complexa i canviant. En tot cas, sí potser pensar, que sols tenint en compte la complexitat real del problema, el context, – i recordem que hem obviat completament en aquest apunt un dels vessants essencials, com és l’arqueològic – es podrà avançar en l’establiment dels fets puntuals.

Tanquem amb una idea. No deixa de ser curiós com el terme gesta – en el sentit d’acta pública -, s’incardinà documentalment amb el de marca o frontera, lloc, en sí succeïren, de fet, les gestes.

Notes

El febrer s’ha fet curt. Un mes aparentment anodí ple de feina callada.

El traspàs a la nova plataforma de càlcul de cathalaunia.org ja està normalitzat, però en el front intern encara queden uns quants canvis rellevants a fer. Són delicats i cal fer-los amb una certa tranquil·litat, però si tot va com s’espera, l’absència de notícia serà la millor notícia.

Aquest bloc ha rebut una entrada treballada: un comentari sobre els documents de la consagració de l’any 888 de Santa Maria de Ripoll.

En el Fons Cathalaunia, s’ha continuat processant l’any 888, però amb algunes incorporacions d’altres anys. No és el que s’acostuma a fer, ja que la tasca d’identificació dels figurants es veu afavorida si es van processant els documents diacrònicament, però de tant en tant, una recerca temàtica puntual aconsella avançar la incorporació d’alguns texts per tal de facilitar el treball. En aquest sentit, el mes ve marcat per dos ítems interrelacionats: el castell Marro de Montserrat i el rol de Manresa. El primer, perquè sembla possible perfilar una mica millor els seus orígens – relacionats amb Santa Cecília de Montserrat -, i el segon, perquè cada cop sembla més aparent la semblança entre el rol del comtat de Manresa i el de Besalú. Ambdós limítrofs amb comtats més potents (Barcelona i Osona en el cas de Manresa, i Girona i Empúries en el de Besalú)  i que es veuen tensionats entre els rectors veïns. És només una impressió subjectiva, ja que Manresa, a diferència de Besalú, té encara una presència molt limitada en el Fons, que recordem, concentra el gruix documental, actualment encara, entre els anys 888 i 914.

En el moment d’escriure aquest resum s’està processant un d’aquells documents que porta ‘feina‘: la consagració de l’església de Sant Andreu de Tona. I porta ‘feina‘ perquè va signat per desenes de persones, que en la metodologia prosopogràfica del Fons Cathalaunia, cal mirar d’identificar sí o sí. De fet, aquest signants s’han llegit com possibles caps de família locals – són tot homes – per mirar de quantificar la població en el moment de la consagració. No hi tinc pas res a dir, tret que crec que entre aquests signants cal sostreure els que podrien ser del seguici del bisbe d’Osona, Gotmar, ja que costa pensar que hi anà sols el bisbe i l’escrivà preferit de la seu, Adanagildus (els dos únic figurants fàcilment identificables).

En aquest sentit, aprofito per fer una reflexió, sobre la identificació de signants, que és potser el cas mes desfavorable/difícil que es pot donar (entenent que en treballar amb documents impresos, i no originals, la possibilitat de comprovar igualtats entre signatures autògrafes – ni que fossin per una minoria de casos – està descartada de vell antuvi). La tècnica emprada en el Fons es basa en detectar grups de personatges homònims en documents de contexts compatibles, però en el cas de sols disposar d’un nom, és evident que la incertesa és estructural i per tant, sovint inevitable. Suposem que tenim un Teodoricus signant (que és un nom força comú) que no el tenim prèviament documentat en la vila,  i que el podem trobar juntament amb tres signants més (que també tenen homònims en la consagració de Sant Andreu de Tona) en documents del mateix bisbe . Tot i que el nombre d’opcions possibles són elevadíssimes (vés a a saber quants Teodorics existiren realment en la vila de Tona o en el seguici del bisbe aquells anys), la necessitat metodològica de seguir la hipòtesi més simple que doni raó de tota la evidència disponible (allò de la navalla d’Occam), fa que les opcions, en aquest supòsit, al cap i la fi, siguin només dues.

1. O pensem que es tracta d’un habitant de Tona, i per tant creem una identitat nova, a la que com a molt, podem apuntar els homònims preexistents en altres contexts com a possibles identificacions alternatives (entre ells el propi Teodoricus proper al bisbe).
2. O pensem que es el mateix Teodoricus que ja coneixíem dels documents previs del bisbe – i amb ell, els altres tres signants homònims del text -, i anotem la seva presència en la consagració de Tona (sempre en el benentès que no resulti factualment contradictori).

Totes dues opcions no passen de ser una simple especulació: l’únic que tenim és un nom. La primera opció, crear una nova identitat, és una opció perfectament vàlida, però ignora la informació que quatre dels noms signants es poden trobar junts en documents propers, i per tant, afavoreixen la possibilitat que estiguem davant d’un seguici episcopal. Res no permet afirmar-ho, però si més no, la segona opció, incorpora aquesta informació, i per tant, tot i la seva debilitat, resulta a priori preferible. I diem a priori, ja que si evidència posterior, permetés replantejar-s’ho (per exemple: documents propers de Tona amb un Teodoricus però sense presència del bisbe) res impedeix passar a la primera opció i crear, ara potser sí, un Teodoricus ‘local’ de Tona.

Com es pot veure, tot plegat resulta força temptatiu, i és que com dèiem en el cas dels signants, la incertesa és estructural i rarament pot ser eliminada. La contra, està en què la informació que es va acumulant en aquests possibles seguicis o vilatans es preciosa ja que permet plantejar trajectòries vitals de desenes de persones que probablement van existir fa mil anys. Ja només la possibilitat de poder fer-ho, a partir d’un rastre tan minso com un simple nom en un pergamí, creiem que tot i les lògiques reserves que cal observar, ja mereix la ‘feina‘.

La Bibliografia continua marcada per una cua de lectures pendents de gairebé quatre-cents títols. Les incorporacions són – i haurien de ser – poques, en aquest mes, i en els següents; però això, on verra…

Com sempre, llistem les incorporacions del mes per seccions_[1]:

Secció Bibliografia de l’Època Prehistòrica

• Armentano, Núria – Gallart, Josep – Jordana, Xavier – López, Joan B. – Malgosa, Assumpció – Rafel, Núria : 2006 : “La cova sepulcral de Montanissell (Sallent-Coll de Nargó, Alt Urgell). Pràctiques funeràries singulars durant l’edat del bronze al Prepirineu” : Tribuna d’arqueologia : 2006-2007 p.141-167 (www)
• Diputació de Barcelona : 1982 : “Tribuna d’arqueologia”
• Guilaine, Jean i Rigaud, Lucien : 1986 : “Le Foyer de Pérairol (Cavanac, Aude) dans son contexte régional de la fin du Néolitique et du Chalcolitique” : Buleltin de la Société Préhistorique Française : 65 p.671-698 (www)
• Société Préhistorique Française : 1904 : “Buleltin de la Société Préhistorique Française” (www)

Secció Bibliografia de l’Època Ibèrica i Romana:

• Britton, John P. : 2010 : “Studies in Babylonian lunar theory, part III. The introduction of the uniform zodiac” : Archive for history of exact sciences : 64 p.617-663

Secció Bibliografia de l’Alta Edat Mitjana:

• Artestudi Edicions : 1980 : “Quaderns d’estudis medievals”
• Baraut i Obiols, Cebrià : 1999 : “L’origen de la senyoria episcopal de la Seu d’Urgell” : Acta historica et archaeologica mediaevalia : 20-21 p.57-61 (www)
• Benet i Clarà, Albert : 1985 : “Història de Manresa. Dels orígens al segle XI”
• Benet i Clarà, Albert : 1991 : “Castells i línies de reconquesta” : Memorias de la Real Academia de las Buenas Letras de Barcelona : 23 p.365-391 (www)
• Dalmau, Rafael : 1967 : “Els castells catalans”
• Ginebra Molins, Rafel : 1999 : “Un cas de dissidència cronogràfica. Comput cronològic a Vic i al bisbat de Vic, segles XII-XIV” : Acta historica et archaeologica mediaevalia : 20-21 p.561-590 (www)
• Landes, Richard – Gow, Andrew – Meters, David C. : 2003 : “The Apocalyptic Year 1000. Religious Expectation and Social Change, 950-1050”
• Manent, Albert – Massot i Muntaner, Josep – Soberanas i Lleó, Amadeu J. : 1983 : “Contribució a la història de l’Església catalana. Homenatge a mossèn Joan Bonet i Balt”
• Martí i Bonet, Josep Maria : 1983 : “La seu d’Ègara en els segles VIII i IX” : Contribució a la història de l’Església catalana. Homenatge a mossèn Joan Bonet i Balt : p.19-39
• Masdeu, Ramiro : 1966 : “Égara, Terrassa y no Egara, Tarrassa” : Destino : 1496 p.22 (www)
• Mas, Josep (Mn.) : 1909 : “Taula del cartulari de Sant Cugat del Vallés” : Notes històriques del Bisbat de Barcelona : 4-6 (www)
• Mas, Josep (Mn.) : 1911 : “Lo fossar de la Seu de Barcelona y ses inscripcions funeràries” : Notes històriques del Bisbat de Barcelona : 8 (www)
• Ordeig i Mata, Ramon : 1983 : “Un episcopologi de Vic de l’any 1625” : Ausa : 11.105 p.17-38 (www)
• Puig i Ustrell, Pere : 1995 : “Els pergamins documentals. Naturalesa, tractament arxivístic i contingut diplomàtic”
• Rovira i Solà, Manuel : 1980 : “L’acta de consagració i dotació de l’església del castell de Tona (13 de gener del 889)” : Quaderns d’estudis medievals : 1-2 p-25-29
• Schaefer, Bradley E. : 2003 : “The Astronomical Situation around the Year 1000” : The Apocalyptic Year 1000. Religious Expectation and Social Change, 950-1050 :
• Van Meter, David C. : 2003 : “Apocalyptic Moments and the Eschatological Rhetoric of Reform in the Early Eleventh Century. The Case of the Visionary of St. Vaast” : The Apocalyptic Year 1000. Religious Expectation and Social Change, 950-1050 :
• Van Meter, David C. : 2003 : “Selected Documents on Echatological Expectations and Social Change around the Year 1000” : The Apocalyptic Year 1000. Religious Expectation and Social Change, 950-1050 :

Secció Bibliografia Vària:

• Alcover, Mn. Antoni Maria : 1901 : “Bolletí del Diccionari de la llengua catalana” (www)
• Alcover, Mn. Antoni Maria : 1916 : “El vocabulari del ‘Blanquerna'” : Bolletí del Diccionari de la llengua catalana : 9 p. 152-159 (www)
• Lujan, Agustí, N. : 1937 : “Destino” (www)
• Roig y Ialpi, Iuan Gaspar : 1692 : “Epitome historico de la muy ilustre civdad de Manresa” (www)
• Yepes, Fr. Antonio de : 1609 : “Coronica general de la orden de San Benito, patriarca de religiosos” (www)

En acabar el mes, el web cathalaunia.org, presenta un total de 25.102 pàgines consultables.

Notes

Març ha estat un mes prosopogràfic; gairebé exclusivament.

En el Fons Cathalaunia, s’ha completat l’any 888 i encetat el 887 (un any comparativament magre, queden menys de 30 entrades per processar en el moment d’escriure aquest apunt). L’activitat d’aquest mes ha fet superar el llindar de les 900 entrades, amb més de 6.800 identitats personals identificades i més de 3.200 topònims. És a dir, 10.000 dossiers documentals sobre la nostra realitat altmedieval.

Aquest bloc s’ha vist orfe de noves incorporacions. No és que faltin temes, al contrari, és que els que hi han en cartera són tan ‘ganàpies‘ que volen molt de temps i treball, i no s’ha sabut trobar l’espai necessari per posar-s’hi.

La Bibliografia de cathalaunia.org ha continuat creixent, però la llista de títols pendents de lectura encara està en els 400… No hi ha manera que baixi, la recerca no para (i va per molts viaranys, alguns molt allunyats) i sempre et trobes amb articles i llibres dels que ‘t’has de llegir sí o sí’.

Per variar, llistem les incorporacions del mes per seccions_[1]:

Secció Bibliografia de l’Època Ibèrica i Romana:

• Luckenbill, D. D. : 1925 : “The Black Stone of Esarhaddon” : The American journal of semitic languages and literatures : 41.3 p.165-173
• Webb, E. J. : 1928 : “Cleostratus and His Work” : The Journal of Hellenic Studies : 48.1 p.54-63

Secció Bibliografia de l’Alta Edat Mitjana:

• Carreras Candi, Francesc : 1891 : “Argentona Histórica” (www)
• Cherubini, Laertio : 1655 : “Magnum Bullarium Romanum” (www)
• Clariana i Roid, Joan Francesc : 1991 : “Noves aportacions a l’estudi de les necròpolis alto-medievals del Maresme” : Sessió d’Estudis Mataronins : 8 p.11-25 (www)
• Deloche, Maximin : 1861 : “Études sur la géographie historique de la Gaule et spécialement sur les divisions territoriales du Limousin au Moyen Âge” (www)
• Graupera Graupera, Joaquim : 2012 : “L’art gòtic al Baix Maresme (segles XIII al XVI). Art i promoció artística en una zona perifèrica del comtat de Barcelona” (www)
• Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró : 1984 : “Sessió d’Estudis Mataronins” (www)

Secció Bibliografia sobre Judaisme

• Académie nationale de Metz : 1821 : “Mémoires de l’Académie Royale de Metz” (www)
• Begin, Émile-Auguste : 1843 : “Histoire del Juifs dans le nord-est de la France” : Mémoires de l’Académie Royale de Metz : 24 p.111-536 (www)
• Boustan, Ra’anan : 2011 : “Rabbinization and the Making of Early Jewish Mysticism” : The Jewish Quarterly Review : 101.4 p.482-502
• Charlesworth, James H. : 1977 : “Jewish Astrology in the Talmud, Pseudepigrapha, the Dead Sea Scrolls, and Early Palestinian Synagogues” : The Harvard theological review : 70.3-4 p.183-200
• Cooley, Jeffrey L. : 2012 : “Celestial Divination in Ugarit and Ancient Israel. A Reassessment” : Journal of Near Eastern studies : 71.1 p.21-30
• Etz, Donald V. : 1986 : “Is Isaiah XIV 12-15 a Reference to Comet Halley?” : Vetus Testamentum : 36.3 p.289-301
• Younger, K. Lawson Jr. : 2012 : “Another Look at an Aramaic Astral Bowl” : Journal of Near Eastern studies : 71.2 p.209-230

Secció Bibliografia Vària:

• Aymar Ragolta, Jaume : 1984 : “L’ermita de Sant Daniel de Calonge” : Estudis del Baix Empordà : 3 p.117-128 (www)
• Blaney, Jonathan : 2012 : “The Problem of Citation in the Digital Humanities” : Proceedings of the Digital Humanities Congress 2012 : (www)
• Cummings, James : 2012 : “The Compromises and Flexibility of TEI Customisation” : Proceedings of the Digital Humanities Congress 2012 : (www)
• Diputació de Barcelona : 2010 : “Inventari Patrimoni Cultural de Vacarisses” (www)
• Duchene, Gaëlle : 2004 : “Zppaup de Cazillac” (www)
• Endres, William : 2012 : “More than Meets the Eye. Going 3D with an Early Medieval Manuscript” : Proceedings of the Digital Humanities Congress 2012 : (www)
• HABE : 2002 : “Euskara-Ikaslearen oinarrizko hiztegia. Diccionario básico para estudiantes de euskara. euskara-español español-euskara” (www)
• Institut d’Estudis del Baix Empordà : 1989 : “Estudis del Baix Empordà” (www)
• Jager, Mgr. (abat) : 1865 : “Histoire de l’Église catholique en France d’apres les documents les plus authentiques depuis son origine jusqu’au concordat de PIE VII” (www)
• Jerome, Lawrence E. : 1973 : “Astrology and Modern Science. A Critical Analysis” : Leonardo : 6.2 p.121-130
• Marineo Sículo, Lucio : 1497 : “De Hispaniae laudibus” (www)
• Marineo Sículo, Lucio : 1509 : “Lucij Marinei Siculi De primis Aragonie regibus et eorum rerum gestarum” (www)
• Marineo Sículo, Lucio : 1524 : “Cronica Daragon” (www)
• Marineo Sículo, Lucio : 1533 : “L. Marinei Sicvli. Opus de rebus Hispaniae memorabilibus modo castigatum atque Caesareae maiestatis iussu in lucem aeditum” (www)
• Mathematical Association of America : 1894 : “The American Mathematical Monthly”
• Mills, Clare – Pidd, Michael – Ward, Esther : 2012 : “Proceedings of the Digital Humanities Congress 2012” (www)
• Neugebauer, Ott E. : 1945 : “The History of Ancient Astronomy Problems and Methods” : Journal of Near Eastern studies : 4.1 p.1-38
• Pellicer Pagès, Josep Maria : 1887 : “Estudios histórico-arqueológicos sobre Iluro, antigua ciudad de la España Tarraconense, región Layetana” (www)
• Rochberg-Halton, F. : 1984 : “New Evidence for the History of Astrology” : Journal of Near Eastern studies : 43.2 p.115-140
• Smith, David Eugene : 1938 : “Possible Boundaries in the Early History of Mathematics” : The American Mathematical Monthly : 45.8 p.511-515
• Soler i Palet, Joseph : 1898 : “Monografia de la iglesia parroquial de Tarrassa” (www)
• Soler i Palet, Joseph : 1928 : “Egara-Terrassa” (www)
• The MIT Press : 1968 : “Leonardo”

En acabar el mes, el web cathalaunia.org, presenta un total de 25.379 pàgines consultables.

Notes

Crec que va ser en Robert Graves, qui imaginà que les pomes d’or del jardí de les Hespèrides podrien ser les taronges de les Balears_[1]. Una mirada diguem-ne possibilista a un dels mites bàsics de la cultura grecoromana: el de la illa dels benaurats de l’occident, el lloc on va el sol cada dia per donar pas a la nit, aquell vesper on es refugià un Cronos/Saturn minoic foragitat de Creta pel Zeus/Júpiter grec. Una lectura erudita i amable que preferí no comentar el fet que a aquelles mítiques terres ‘a l’occident’, també se’ls coneixerà com Sefarad en la tradició jueva. Les mateixes quatre consonants (S–P–R–D) en el mateix ordre aplicat a una mateixa costa per dues de les grans tradicions mediterrànies. Quelcom que demana si més no un comentari. D’aquí neix aquest apunt.

Un dels trets característic del web cathalaunia.org, ja des de la seva primera versió a inicis de l’any 2010, rau en disposar al costat de quatre seccions cronològiques, una dedicada al Judaisme. No és gratuït, ni el fruit d’una filia personal (tot i que hi és, i aquest és un d’aquells apunts que ha de ser escrit en primera persona), és un resultat que s’obté quan un observa l’evolució cultural amb una mirada àmplia, mirant de guiar la comprensió de lo general a lo particular. De fet, va ser a rel d’observar que en l’evolució del monoteisme, els enfrontaments derivats de l’expansió musulmana dels segles VII-VIII, propiciaren dos escenaris on coexistiren les tres tradicions del llibre: un primerenc a l’est, i un de posterior a l’oest, en les terres de la Ibèria preromana (la costa mediterrània a l’oest del Roine); però en aquest darrer, al llegir les descripcions del període que feien la majoria d’historiadors, aquesta especificitat en l’element religiós, pràcticament ni apareixia…! Com podia ser que un element estructural i literalment mil·lenari fos ignorat fins el punt de ser residual?_[2]

S’imposava preguntar als experts de l’alta edat mitjana, i és llavors quan vaig poder comprovar de primera mà, que per a la majoria d’ells, gent de gran formació i reputació intel·lectual, l’element jueu altmedieval a l’occident d’Europa era pràcticament anecdòtic, i en algun cas,  fins i tot greument deformat (per exemple, he sentit afirmar que els jueus de l’alta edat mitjana de casa nostra no sabien hebreu, quan en ple segle IX, des de Barcelona s’escrivien amb les escoles de Sura i Pumbedita). El xoc va ser tan gran que nasqué llavors la voluntat d’entendre millor aquest estat de coses i això passava per estudiar a fons el tema i el període; és aquí que un cau inadvertidament en els encants de Clio…

I és que no és pas difícil veure que si un lloc en el Mediterrani ha estat especialment marcat per l’empremta ‘jueva’, són les nostres terres. No sols és que el florir del català/occità anirà parell al de la càbala, és que ja d’abans, els visigots duien segles fent lleis contra els jueus (que li preguntin sinó a en Julià de Toledo qui deixà escrit amb totes les lletres que foren els jueus els que provocaren la rebel·lió de la Tarraconense i la Gà·llia Gòtica en temps de Wamba_[3]). I tenim exemples a casa nostra d’inscripcions trilinguals (hebreu-grec-llatí) ja des d’el segle II-VI a Tarragona i Tortosa_[4] (i si voleu saber-ne com s’ho miraven això de les tres llengües, i com de properes eren les ‘càbales’ cristianes de les jueves a l’alta edat mitjana, llegiu a Duodha, muller de Bernat de Septimània, marquès de Gòtia, en ple segle IX, que en dóna una explicació introductòria per el seu fill adolescent Guillem_[5]). Però ja abans, en el segle I, els monedatges trobats a Mataró i especialment, a Empúries, centre comercial de referència a l’època, revela una presència ben significativa de monedes romanes fetes a Palestina_[6]. I i és que, i aquí anem al tema central d’aquest apunt, fou llavors, en els primers segles de l’era cristiana que els jueus patiren dues dispersions que tingueren, en part, com a destí, casa nostra. Diem en part, però és que fou una part molt significativa, la provinent de Jerusalem, i que fou en aquella ocasió que la pròpia tradició jueva identificà la bíblica Sefarad com les nostres terres, plantant llavors la llavor del què segles després acabarà denominant-se tradició sefardita.

Escriví el profeta (Abd 1,20) :

וגלת החל־הזה לבני ישראל
אשר־כנענים עד־צרפת
וגלת ירושלם אשר ספרד
ירשו את ערי הנגב

I els exiliats d’aquest exèrcit dels fills d’Israel
dominaran els país dels cananeus fins a Sarepta
i els desterrats de Jerusalem a Sefarad
posseiran les ciutats del migdia.

Serà en el Targum de Pseudo-Jonathan, presumptament de la mà d’un autor del segle I (tot i que el text és posterior) i a rel de la deportació de Titus, que aquella Sefarad profetitzada per Abdies, destí dels deportats de Jerusalem, serà traduïda com Ispamia. Nom que romandrà encara en actiu en el món hebreu, referint-se a les nostres terres, deu segles més tard, i que en una lectura superficial sembla lògic pensar que es tracta d’una mala adaptació de la Hispània romana_[7].

També cal especificar que el terme Sefarad, no té una etimologia pròpiament hebraica i que més aviat sembla un préstec forà_[8]. Ara bé, de terres així anomenades, al llarg dels temps n’hi han hagut unes quantes (l’exemple més clar potser seria Sardes), de manera que és ben possible que l’autor de la profecia – o algun dels editors posteriors – tingués en ment una localització diferent en origen (el profeta parla de la destrucció del primer temple al segle VIaC, i el fragment en qüestió ha de ser anterior als inicis del segle IIaC). Així que considerant aquests fets, – i això deuria ser a finals del 2010 o inicis del 2011 – s’imposava preguntar als experts en tradició hebrea de la UB si era possible que el terme Sefarad, hagués pogut ser un préstec del grec Hespèrides (una teoria ja defensada en el segle XVI per l’humanista Arias Montano). La resposta, molt amable per cert, llavors, fou que no tenien notícia de tal possibilitat en la producció acadèmica moderna. Cul de sac. El tema s’arxivà doncs en la carpeta: ‘Temes per verificar‘. El que llavors desconeixia és que sí hi havia una altra ment que estava sobre la mateixa pista, una de més ben preparada per la tasca que no pas la meva, però no ens avancem al relat.

En aquells mateixos dies, uns amics estudiants de la temàtica ibèrica m’havien ofert fer una xerrada en el seu curset anual amb la generositat afegida de permetre’m tractar qüestions no explícitament ibèriques (temàtica sobre la qual ni tenia ni tinc els coneixements suficients com per fer-ne xerrades – ja m’agradaria -). De manera que dut per els treballs d’anys previs vaig produir a tal fi, un petit assaig (el registre porta data de desembre del 2010) sobre els corònims aplicats a les nostres terres anteriors al de Catalunya, és a dir, una breu anàlisi de l’evolució dels termes: Ibèria, Sefarad, i Gòtia.

Ja no va ser fins el 2015, que tornant a parlar amb els experts hebraistes de la UB, m’arribà la nova que efectivament, el què havia preguntat anys abans sobre Sefarad–Hespèrides, havia estat plasmat en un article acadèmic, però la conversa derivà en aquella ocasió vers altres tòpics i no vaig pensar en prendre nota de la necessària referència. Afortunadament, vet aquí que uns mesos més tard, l’agost del mateix 2015,  just en el moment que en aquest bloc es va produir una entrada per comentar el terme ‘Gòtia’ (seguint precisament el guió de l’assaig fet el 2010, atès que en aquests anys d’estudi acumulats no ha necessitat de grans canvis), vaig trobar per fi l’article sobre Sefarad on es defensava la possibilitat que fos un préstec hel·lènic. Es tractava de: Vernet Pons, Mariona : 2013 : “El origen del nombre Sefarad. Una nueva interpretación” : Séptimo centenario de los estudios orientales en Salamanca : p.175-184, i fou llavors que pogué constatar que l’article havia estat presentat en públic el setembre del 2011 a Salamanca (la publicació no arribà fins l’any 2013). És a dir, el mateix any que jo havia estat mirant d’escatir la qüestió! De manera que vaig procurar contactar amb l’autora, tota vegada que segons el CCUC, el volum en qüestió no es trobava en les biblioteques públiques de Barcelona. I la resposta, més que amable, no sols incloïa l’article primer, sinó la bona nova que de fet s’acabava de presentar una revisió actualitzada en anglès del tema: Vernet Pons, Mariona : 2014 : “The origin of the name Sepharad. A New Interpretation” : Journal of Semitic Studies : 59.1 p.297-313 que també s’incorporava en el missatge. Justa la fusta! Millor, no podia ser!

L’autora, Mariona Vernet Pons, filòloga, actualment en la UB, estava en perfecta situació per avaluar acadèmicament si efectivament el terme Hespèrides podia haver passat a l’imaginari hebreu relacionant-se amb el bíblic Sefarad i donar raó a la identificació del tal com a la Ispamia del Targum de Pseudo-Jonathan, i la seva conclusió, és que efectivament això era possible. L’article, que és de lectura obligada a tots els que s’interessin per els orígens de la tradició sefardita, conclou que hi ha prou elements documentats contextuals entre els entorns jueus i les influències hel·lèniques per fer viable tal correlació.

Va ser aquesta doble coincidència, en el 2011 i en el 2015 la que va encendre l’espurna per parlar d’aquest tema aquí. No és la primera vegada que en aquest bloc s’ha constatat aquesta mena de ‘sincronismes’ entre la recerca feta per actors per altra banda no relacionats. Avui en dia, a la transmissió d’idees en diuen ‘mems‘, però personalment prefereixo remetrem a l’original, és a dir, Plató i el món de les idees; uns conceptes força més amplis, inclusius i efectius.

Ara bé, la doctora Vernet, aborda el tema, lògicament, des de la filologia (i la resta dels seus treballs són d’allò més interessants en mostrar interrelacions entre tradicions antigues de la costa de l’orient mig, com per exemple un possible origen cari del nom de Goliat – Vernet Pons, Mariona : 2012 : “The Etymology of Goliath in the Light of Carian PN WLJAT/WLIAT. A New Proposal” : Kadmos : 51 p.143-164_[9] – ) , i per tant, no entra en les derivades historiogràfiques que implica la traducció del terme Sefarad com Ispamia, sols n’assumeix les posicions més habituals, és a dir, que Sefarad en origen probablement es referia a una altra realitat geogràfica diversa a la costa occidental mediterrània, i que fou la semblança dels termes, el que propicià la ‘confusió’ quan es produí l’aparent compliment de la profecia amb la deportació de jueus de Jerusalem feta per Titus, i per tant, es traduí el terme Sefarad per el de Ispamia en cercles hebreus.

Ara és això així? Era la Ispamia jueva del segle I, una simple adaptació de la Hispània romana? És aquí que entra l’anàlisi històrica i que la cosa no sembla ser tan simple.

Els jueus efectivament van ser deportats vers l’occident en el segle I per Titus, i en el II a rel de la segona revolta jueva. El problema rau en què si efectivament van anar a la Hispània romana, això els situaria al sud dels Pirineus, ja que en cap cas els romans entenien altrament el terme Hispània, sinó com la península que a l’oest d’Europa, i més enllà dels Pirineus, delimitava amb la Gàl·lia (termes administratius creats per els propis romans, com diuen les fonts del període). Peró la minsa evidència d’aquestes deportacions (i aquest és un problema endèmic de la historiografia hebrea) no dibuixa un escenari exclusivament al sud del Pirineus, com caldria esperar si tal fos el cas, ni de bon tros…

Cert és que les tradicions jueves parlen de grans quantitats de persones desplaçades, i a més, el tema de l’ascendència, dels orígens,  serà fortament idealitzat en entorns jueus – com en la majoria de tradicions – (Ayaso Martínez, José Ramón : 2000 : “Antigüedad y excelencia de la diáspora judía en la Península Ibérica” : Miscelánea de estudios árabes y hebraicos. Sección de hebreo : nº 49 (2000) pgs. 233-259), però el problema és que les poques fonts jueves, a més de ser molt genèriques, són totes de molts segles després dels fets. De manera que no tenim un registre fiable per la banda jueva, i tenim que cercar les evidències d’aquestes deportacions a inicis de l’era cristiana en altres àrees. En disposem de tres: la història de Roma, l’arqueologia, i les primeres tradicions del cristianisme. No inclourem els pocs exemples coneguts de làpides locals de personatges jueus dels primers segles (una tardana? a Tortosa, una a Adra i una altra a Mèrida) ja que uns testimonis personals aïllats, no són la mena d’evidència adequada per mirar de detectar una deportació antiga, ja que poden ser perfectament explicats sense ella.

En el registre romà sí tenim informacions rellevants i venen a confirmar la noció de l’alt estatus dels deportats de Jerusalem (una noció molt arrelada en la tradició jueva) que van acabar els seus dies lluny de Israel de retruc de la destrucció del segon temple. Sabem que Calígula va exiliar a Herodes Antipas, el rei dels jueus del Nou Testament, amb la seva dona Herodies (la que va fer matar al Baptista), i amb Arquelau, el germà d’Herodes, a Lió_[10], al Roine, i segons tradicions cristianes el propi Pilat, representa que morirà a Vienne _[11].

L’arqueologia ens aporta el monedatge trobat a Empúries que abans hem comentat i que apunta a la presència d’una comunitat jueva en la ciutat en el segle I, i la pila trilingüe de Tarragona, (tot i que la datació balla entre els segles II i V), és una evidència lingüística que pot ser rellevant per el fet de no tractar-se d’un testimoni lligat al record d’una persona en particular.

I en el registre cristià (i cal remarcar que el cristianisme en origen no és sinó una variant judaica, i com a tal, es transmeté majoritàriament entre les comunitats jueves en una primera fase), trobarem que hi ha un seguit de sants cristians primerencs (els primers apareixen al segle III) relacionats explícitament amb figures del segle primer i fins i tot propers a la família de Jesucrist, que acaben els seus dies en terres de la Ibèria grega, al nord del Pirineus, en la Gàl·lia romana, en terres de la futura Septimània, però que ben curiosament, segons les tradicions, tindran relació també amb les terres al sud dels Pirineus. Entre ells:

• Sant Pau de Narbona, (que segons tradició esmentada per Pujades tenia una cova dedicada en la zona de Sant Pere de Rodes – una llegenda magnífica-_[12]) , sant del segle III confós amb Sant Pau Sergi, presumpte deixeble de Sant Pau segons les Actes dels Apòstols.
• Sant Afrodisi de Besiers, sant cefalòfor_[13] que segons tradicions ja conegudes en el temps de Sant Gregori de Tours, era el sum sacerdot d’Heliòpolis que acollí a la Sagrada Família quan fugiren a Egipte, i que acabarà els seu dies a Besiers, vingut amb un camell acompanyant a Sant Pau Sergi.
• Sant Ruf d’Avinyó, primer bisbe de la ciutat al segle IV, confós amb Sant Ruf de Roma, fill del Simó de Cirene dels Evangelis.

Aquest conjunt de tradicions, no són per se evidències de cap deportació, el que sí fonamenten és l’existència en la zona en època paleocristiana de la noció de la vinguda de gent relacionada amb el Nou Testament i propers a la família de Crist a aquestes terres. De fet, aquesta noció, revifarà de manera espectacular a rel de les croades, i generarà un nou relat que dirà que no és que vingués a aquestes costes algú proper a la família de Jesucrist, és que els que havien desembarcat foren la mateixa verge Maria, amb la Magdalena, Josep d’Arimatea, el Grial i tutti quanti_[14]! Afortunadament això queda fora de l’àmbit d’aquest bloc i ens podem estalviar el comentari, però el que sí és significatiu és que la noció sí tenia precedents històrics, i no completament espuris, si ho relacionem – com cal fer-ho per context – amb la tradició jueva i la deportació provinent de Jerusalem del primer segle de l’era cristiana.

Ara bé, si situem sobre el mapa aquest conjunt de testimonis arqueològics, romans i cristians dels primers segles, el resultat, es:

De Lió a Tarragona, per el Roine i la costa.
La Ispamia de la tradició jueva del segle I.

Una distribució, que poc té a veure amb la Hispània romana, situada al sud dels Pirineus, i que per contra, coincideix en bona mesura amb la Via Heràclea que travessava l’Ibèria grega. I si pensem que l’escriptor del Targum de Pseudo-Joanthan, contemporani dels fets, alguna cosa podia saber d’on havien estat enviats la seva família reial i la gent de Jerusalem, ens podem preguntar com és que anomenà a la Sefarad/Hespèrides del profeta: Ispamia si estaven majoritàriament en la Gàl·lia?

La resposta d’aquesta aparent incongruència toponímica, de fet, reafirma la lectura Sefarad = Hespèrides, ja que, com diem, el territori dibuixat per aquests testimonis sí es correspon en bona mesura amb la Ibèria grega, preromana, que no era sinó la costa mediterrània més enllà del Roine . Fem un incís per esquematitzar la seva evolució: la primera menció descriptiva, del segle VIaC, dibuixa la Ibèria com les planes on corra l’Erídan_[15],  en el segle VaC, es el treme concretarà com la terra dels ibers en la costa mediterrània més enllà del Roine, seguida periegèticament per la Turdetània en la zona de l’estret i la costa celta en l’Atlàntic, per posteriorment, identificar la península (al segle IVaC, quan apareix la noció que l’extrem occidental d’Europa tenia aquesta forma), i finalment, ser reduïda a un sinònim d’Hispània -i per tant, al concepte peninsular- en temps del romans a partir del segle IIIaC. És doncs concebible que fos el cas que els jueus de Palestina del segle I, sota domini romà però de cultura hel·lenitzada, identifiquessin la Sefarad del profeta amb les Hespèrides hel·lèniques, veient que els seus havien estat duts a la Ibèria grega, i l’anomenessin ‘erròniament’ (des del punt de vista romà) per el seu ‘nou’ nom ‘romà’: Ispamia. En altres paraules, es diria que el concepte geogràfic de la Ibèria grega original es mantingué en el Mediterrani oriental, i que el què sí viatjà de la mà de l’imperi romà fou la sinonímia Hispània-Ibèria. De manera, que la cadena d’identificacions completa seria:

Sefarad -> Hespèrides -> Ibèria -> Ispamia

El conjunt d’evidències detectat d’aquella deportació de fa dos mil anys es centra en la cantonada nord-occidental de la mediterrània, però la presència jueva abasta tota la costa fins l’estret i més enllà i antecedeix l’episodi de Titus de molt (pensis en Tarsis i/o Nabucodonosor), però això ens portaria molt més lluny i no és lloc aquest per parlar-ne, que bé mereix un comentari propi. Fins on sabem, sembla com si els deportats de Jerusalem per Titus haguessin anat a terres en la costa nord occidental del Mediterrani i no més al sud, per bé que allà molt probablement es trobaven altres assentaments ‘jueus’. No seria ni el primer ni el darrer exemple d’una dicotomia latent dins la tradició judaica d’aquestes terres occidentals entre el seu extrem sud i el septentrional. El terme Ispamia tindrà com el de Sefarad un llarg recorregut, i aquí no toca parlar-ne, però sí apuntar que en consonància amb aquesta dicotomia, serà a partir del segle X, que el terme Sefarad passarà a aplicar-se a les terres sota control musulmà, al sud peninsular. Desplaçament probablement propiciat per la major expansió que la cultura jueva tindrà dins l’àmbit musulmà (ja que ambdues religions es reconeixen filles d’Abraham) que no pas en terres cristianes, on el judaisme serà considerat majoritàriament en termes negatius.

Una altra derivada d’aquesta localització, és que potser no es pot rebutjar tan fàcilment com s’ha fet usualment la possibilitat que la Sefarad del profeta no es tractés ja en origen de la Ibèria grega, tota vegada que si no errem, es diria que el seu concepte geogràfic original estava encara viu al segle I a Israel. Quan més, abans de la ‘interferència’ romana…? El problema, és que ja només per començar caldria pujar un bon grapat de segles l’anàlisi de la doctora Vernet i ignoro si tal cosa és possible. En tot cas, no sembla pas una tasca fàcil…

Dèiem al començar aquest apunt que el web cathalaunia.org té una secció dedicada al ‘Judaisme‘; dues consideracions finals.

La primera, és que actualment sols conté una subsecció Bibliogràfica. No és per falta de ganes, ni de temàtica, com es pot veure,  és per manca de temps i mans. Ja fa anys que, per exemple, es vol implementar una secció dedicada a l’epigrafia hebraica, que té la única dificultat major d’aconseguir el material gràfic necessari – bé, això i disposar de les hores a dedicar-hi, com diem -.

La segona és de més profunditat. Resulta enganyós anomenar a la secció ‘Judaisme’. Les paraules, i especialment els conceptes, sovint duen a engany (i no és el primer cop que tractem d’aquesta mena de problemes metodològics historiogràfics). Ni el Judaisme actual té gaire a veure amb el de fa mil anys, ni aquell amb el de fa dos mil, ni aquell altre amb el d’Abraham, de context plenament politeista. Les tradicions, i les construccions mítiques a voltes semblen com un vidre en el que s’hagin anat enganxant calcomanies, unes sobre les altres. El que veiem a través seu, des del present, és una acumulació de capes, sovint de mal o impossible separació on certs elements congruents prenen relleu, fet que no vol dir que siguin iguals ni vinguin d’un mateix context. La tradició judeo-sefardita, de la qual hem volgut comentar un aspecte dels seus orígens, a mida que l’anem reculant en el temps deixarà de ser tant ‘jueva’ com ‘sefardita’, però això no vol dir que no hi hagi continuïtat, sols que no sabem ni com conceptualitzar-ho ni com anomenar-ho. Consideració molt antiga, anterior a l’escriptura (recordem a Licurg), que en el fons, ens remet a la vella disquisició cabalista entre la ‘paraula‘ i la ‘cosa‘. M’entendreu si dic que no hi veig dualitat?

Notes

S’acaba un abril molt farcit i a l’hora accidentat. El focus principal de l’activitat ha estat en la programació, en múltiples fronts.

El més sorollós, però tècnicament menys rellevant han estat ‘sorpreses’ relacionades amb la nova plataforma de càlcul de cathalaunia.org. La nova eina permet més coses, tant per lo bo com per lo dolent, per exemple, uns atacs de denegació de servei més importants i que requereixen tècniques diferents de les emprades fins ara. Una altra, una actualització inesperada d’una de les components de programació que ha obligat – sobtadament – a avançar alguns dels canvis que estaven pendents, fet que ha obligat a tallar l’accés públic durant unes hores. Els canvis més profunds estan encara en cartera, i ja es faran quan sigui convenient (a veure si aquest cop ho fem millor…).

Ara, anant a les novetats. En primer lloc, s’ha posat fil a l’agulla a una millora que feia un parell o tres d’anys que estava pendent. Es tracta d’una actualització en els fitxers SVG que s’han utilitzat en aquest bloc, per visualitzar dades prosopogràfiques de la Gòtia d’inicis del segle X, i relacions entre epigrafies ibèriques. SVG és un format de representació d’informació gràfica que en lloc de definir les imatges per ‘píxels’ (unitats de superfície d’un mateix color), ho fa matemàticament, definint quins són els elements que formen el dibuix (línies, punts, polígons, etc, etc, etc), fet, que a diferència de les imatges fetes de píxels, permet un grau arbitrari d’amplificació (zoom) sense pèrdua de detall. I per tant, els fa una gran eina a l’hora de presentar grans quantitats d’informació (a més, els elements gràfics poden ser interactius (per exemple: enllaços a pàgines web) i per tant, lluny de ser quelcom estàtic, permeten accedir a la informació en ells representada. Ara bé, els navegadors d’Internet, que són els programes que usualment es fan servir per visualitzar els SVG solen imposar per defecte un límit baix a la capacitat de fer zoom. En aquest bloc, s’havia apuntat com reconfigurar el Firefox (evitem voluntàriament parlar de programari ‘comercial’ a cathalaunia.org), però no deixava de ser una molèstia

Aparença de l’univers documental de l’abadessa d’Emma sense control de navegació integrat.

La solució definitiva estava en emprar una altra de les capacitats dels SVG, que és que poden ser programats. De manera que el que s’ha fet és acoblar a cada fitxer un afegitó que el que fa és implementar la navegació via ratolí en el propi SVG. Així, la roda del ratolí ‘acosta’ o ‘allunya’ (zoom) i arrastrant, es desplaça la part visible (pan). Completen els canvis quatre petits cercles en la part superior esquerra del dibuix, que permeten la mateixa funcionalitat de forma concentrada (en cercle central ‘acosta’, el següent, de color blau, ‘desplaça’ i el més gran ‘allunya’. Un quart de molt petit en la cantonada, permet retornar a la posició inicial amb un sol clic. En el cas que l’usuari decideix no permetre l’execució, estem on estàvem, el zoom del navegador continua funcionant, cap problema, però ara, per defecte, i sense haver de modificar res, ja es pot fer un zoom virtualment infinit en cada gràfic presentat si així es vol (i n’hi han uns quants que mostres milers de dades). És una primera versió i es podria refinar molt més, però ja és plenament funcional i ha estat provat en el Firefox (falta fer-ho sobre els navegadors ‘comercials’).

Notis els cercles de control de navegació en la nova versió de l’univers documental de l’abadessa Emma.

El segon grup de millores en la programació tenen a veure amb la prosopografia. La feina diaria en el Fons és concentra en incorporar nous documents, i amb ells, definir les dades de qui, com i on que presenti. Dades que es van acumulant entre Identitats, Llocs, Anys, Noms, etc, però que no són – usualment – analitzades historiogràficament (prou feina hi ha). Però de tant en tant, la mirada sí es torna analítica i és llavors que s’analitzen les dades disponibles. La darrera vegada – i ja fa uns anys – va ser per analitzar el paper de les dones de la Gòtia com a tinents de terres. Un rol molt més actiu i clarament diferent del de les seves veïnes a Borgonya o Aquitània, per exemple, (el PDF corresponent és accessible des de la pàgina d’Articles). Doncs bé, el que s’ha fet es programar les eines necessàries per analitzar en profunditat dos aspectes diferenciats: la informació sobre relacions interpersonals – i entre elles, les familiars – i l’estructuració territorial. La idea és disposar en el Selector de les eines per poder extreure les dades del Fons per estudiar aquestes àrees. Són temes que ja havien estat tocats superficialment en aquest bloc en la sèrie d’apunts sobre el cens de la Gòtia, però que ara podran ser estudiats sistemàticament més fàcilment.

Les millores es concreten en el Selector en tres llocs. Un primer, en la part del fons, en la secció de Valors definits, s’ha afegit una opció per mostrar les tipologies existents de relacions interpersonals.

Opció per mostrar les tipologies de Relacions Interpersonals existents en el Fons.

Un segon, està en l’apartat de llistats a partir d’identitats (Codis de Gents), on s’ha afegit un seguit d’opcions per mostrar les seves relacions interpersonals i/o familiars. Les opcions estan encara en fase de proves i no es poden accedir públicament, però s’espera que ho estiguin aviat.

Opcions per analitzar les Relacions Interpersonals en un conjunt arbitrari d’identitats del Fons.

La tercera, es la capacitat de mostrar l’estructuració territorial que es desprèn d’un conjunt arbitrari de documents del Fons (Codis de Documents). Tant per el que fa a la seva particularitat, (quins comtats, contenen quines viles, etc), com per l’estructuració terminològica (‘comtats‘ que contenen ‘valls‘ que contenen ‘viles‘, 0 ‘pagus‘  que contenen ‘vicaries‘, o el que sigui).

Opcions per mostrar l’estructuració territorial expressada en un conjunt arbitrari de documents del Fons.

Amb tota questa tasca de programació, la incorporació de nous documents en el Fons Cathalaunia ha continuat, però a ritme discret.

Aquest bloc també ha tingut un apunt no menor, sobre l’origen de la tradició sefardita, i com la Ibèria preromana permet entendre que els jueus d’orient mig del segle I anomenessin Ispamia a les terres de Sefarad/Hespèrides després de la deportació feta per Titus, tot i estar localitzades majoritàriament al nord dels Pirineus.

Per el que fa a la Bibliografia, el que continua fora de control és la cua de lectures pendents, per sobre dels quatre-cents títols. Desastre continuat.

Per variar, llistem les incorporacions del mes per seccions_[1]:

Secció Bibliografia de l’Època Prehistòrica

• Tarradell, Miquel : 1962 : “Les arrels de Catalunya”

Secció Bibliografia de l’Època Ibèrica i Romana:

• Anderson, Jeffrey C. : 1979 : “A polygonal Ring with Signs of the Zodiac” : Gesta : 18.1 p.39-44
• Cushman McGiffert, Arthur : 1890 : “The Church History of Eusebius” (www)
• Graves, Robert : 1944 : “The Golden Fleece”
• Graves, Robert : 1955 : “The Greek Myths” (www)
• Graves, Robert : 1975 : “The White Goddess. A historical grammar of poetic myth” (www)
• Khan, Charles H. : 1970 : “On Early Greek Astronomy” : The Journal of Hellenic Studies : 90 p.99-116
• Rochberg-Halton, F. : 1991 : “Between Observation and Theory in Babylonian Astronomical Texts” : Journal of Near Eastern studies : 50.2 p.107-120

Secció Bibliografia de l’Època Visigoda:

• Barroso Cabrera, Rafael i Morín de Pablos, Jorge : 2007 : “Las ciudades de Arcávica y Recópolis y la fundación del monasterio servitano. Organización territorial de un asentamiento monástico en la España visigoda” : Monasteria et territoria. Elites, edilicia y territorio en el Mediterraneo medieval (siglos V-XI). Actas del III Encuentro Internacional e Interdisciplinar sobre la alta Edad Media en la Península Ibérica : p.233-258
• Halsall, Guy : 2007 : “Barbarian migrations and the roman West 376-568”
• López Quiroga, Jorge – Martínez Tejera, Artemio Manuel i Morín de Pablos, Jorge : 2007 : “Monasteria et territoria. Elites, edilicia y territorio en el Mediterraneo medieval (siglos V-XI). Actas del III Encuentro Internacional e Interdisciplinar sobre la alta Edad Media en la Península Ibérica”

Secció Bibliografia de l’Alta Edat Mitjana:

• Budak, Neven : 2015 : “Early medieval boundaries in Dalmatia/Croatia (8th-11th centuries)” : Castellum, Civitas, Urbs. Zentren und Eliten im frühmittelalterlichen Ostmitteleuropa. Centres and elites in early medieval East-Central Europe : p.35-44
• Caballé Crivillès, Antoni i Ollich Castanyer, Imma : 1989 : “Memòria i estudi arqueològic del Castell de Taradell” (www)
• Chambon, Jean-Pierre : 1999 : “L’agencement spatial et fonctionnel des vicairies carolingiennes dans le Midi de la Gaule. Un approche linguistique” : Revue de Linguistique Romane : 63 p.55-174 (www)
• Czaja, Roman – Mühle, Eduard i Radziminski,Andrzej : 2012 : “Konfliktbewältigung und Friedensstiftung im Mittelalter”
• Font Piqueras, Josep i Mestres Santacreu, Imma : 2003 : “Intervenció aqueològica i retauració de la Torre de Guaita del Castell de Tona” (www)
• Grabowski, Antoni T. : 2012 : “The ‘Duel’ between Henry I and Arnulf of Bavaria according to Liudprand of Cremona” : Konfliktbewältigung und Friedensstiftung im Mittelalter : p.387-400
• Lauranson-Rosaz, Christian : 2009 : “La vicaria en Auvergne et dans ses marges (IXe-Xe siècle). Le cadre politique, spatial et social d’une circonscription civile carolingienne” : Annales du Midi : 121.266 p.215-234 (www)
• Orsolya Heinrich-Tamáska – Hajnalka Herold – Péter Straub i Trivadar Vida : 2015 : “Castellum, Civitas, Urbs. Zentren und Eliten im frühmittelalterlichen Ostmitteleuropa. Centres and elites in early medieval East-Central Europe”
• Pladevall i Font, Antoni : 1990 : “Tona. Mil cent anys d’història”
• Poch Gardella, Clara. : 2014 : “La cripta de Sant Pere de Rodes, culte, filiacions formals i datació” : Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos : 45 p.327-353 (www)
• Riché, Pierre : 1975 : “Dhuoda. Manuel pour mon fils”
• Sagrera i Aradilla, Jordi : 1994 : “Memòria d’excavació. Sant Pere de Rodes. Campanya 24 de maig a 27 de juny del 1994” (www)
• Sala Casas, Cristina : 2015 : “La comtessa Duoda i la seva època reflectides al Liber Manualis” (www)
• Société de Linguistique Romane : 1925 : “Revue de Linguistique Romane” (www)

Secció Bibliografia sobre Judaisme

• Beinart, Haim : 1993 : “Los judios en España”
• Bohak, Gideon : 2009 : “Prolegomena to the Study of the Jewish Magical Tradition” : Currents in Biblical Research : 8.1 p.107-150
• Cantera i Burgos, Francisco : 1955 : “¿Nueva inscripción trilingüe tarraconense?” : Sefarad : 15.1 p.151-156
• Dello Russo, Jessica : 2010 : “The Monteverde Jewish Catacombs on the via Portuense” (www)
• Dello Russo, Jessica : 2012 : “2011 Update on the Catacombs of the Monteverde in Rome”
• Ferrater i Mestre, Josefina : 1955 : “Ritual de pregàries jueves. Séder d’Amram Gaó”
• Jastrow, Marcus : 1996 : “A Dictionary of the Targumim, the Talmud Babli and Yerushalmi, and the Midrashic literature”
• Sage, London : 2002 : “Currents in Biblical Research”

Secció Bibliografia Vària:

• Berger, Ferdinand i Gesellschaft, Söhne : 1926 : “Archiv für Orientforschung. Internationale Zeitschift für die Wissenschaft vom Vorderen Orient”
• Ollich i Castanyer, Imma : 2001 : “L’Esquerda. 2500 anys d’història. 25 anys de recerca”
• Waerden, B.L. van der : 1953 : “History of the Zodiac” : Archiv für Orientforschung. Internationale Zeitschift für die Wissenschaft vom Vorderen Orient : 16 p.216-230

En acabar el mes, el web cathalaunia.org, presenta un total de 25.430 pàgines consultables.

Notes

Una de les qüestions recurrents en la tasca d’anar incorporant Documents en el Fons Cathalaunia, és la identificació de les persones que hi surten esmentades. Problema parcialment irresoluble del qual n’hem anat comentant diferents aspectes en aquest bloc. Aquest torna a ser el cas aquí, i encara que la primera voluntat era parlar dels documents fundacionals de Sant Joan de les Abadesses, ha semblat millor seguir l’actualitat de la feina i parlar breument de masovers i serfs, tota vegada que s’ha presentat per primera vegada la possibilitat de plantejar-ne identificacions personals.

Mirem de precisar els termes del problema. Tenim un conjunt D de documents, on en cada un d’ells s’esmenten un cert nombre de persones, diguem al total d’esments E. Si cada esment de cada document fos d’una persona diferent, ja haurien acabat i el problema no existiria (ni tampoc la Història!), però afortunadament no és així,  de manera que hi han persones que apareixen en més d’un document i aquí neix el problema d’identificar-les. La forma més evident és a partir de l’onomàstica. Aquest E esments, presenten un nombre N de noms de persona, sent N inferior a E, i com no es raonable pensar que tots els Bernats que apareixen en els documents són una única i mateixa persona, sabem que el nombre P de persones físiques, reals que apareixen esmentades està entre N i E (N<P<E)_[1]. Si podem afegir informació sobre parentiu i propietats (unes dades desafortunadament molt escadusseres), podem fer identificacions més fiables, però això no és una qüestió de blanc o negre, és un exercici d’ambigüitat. En un extrem tenim uns pocs personatges ben caracteritzats (relativament parlant), i en l’altre, una massa de gent de la qual sols tenim un nom en un pergamí.

La metodologia prosopogràfica que aporta el Fons Cathalaunia, ja des de la seva concepció, es afegir una informació que no era tractable abans dels ordenadors i que consisteix en contemplar les repeticions de grups de noms entre documents de contexts ‘compatibles’ (diríem ‘propers’, però en el cas dels nobles, les distàncies poden ser molt grans). La idea és ben simple: si en més d’un document ‘proper’ trobem un Bernat, un Fèlix i un Eldesind, junts, la probabilitat que es tracti de les mateixes persones és més alta que no pas que en cada un d’ells siguin Bernats, Fèlixs i Eldesinds diversos. En altres termes, aquest mètode pot ser d’especial utilitat per detectar gent de contexts específics, particulars, com monestirs, bisbats, viles, seguicis, etc, etc, que és precisament un dels trets característics de la documentació que ha sobreviscut (molt fragmentària, localitzada i esbiaixada).

Mètode aproximatiu i que tampoc ofereix certeses, però que permet anar reconstruint els dossiers documentals de centenars i milers d’identitats de fa més de mil anys. No és cap panacea, ja que la gradació en la fiabilitat de les identificacions continua existint, però ara podem aportar informació que millora especialment el segment fins ara bàsicament indefinit dels milers de signants, propietaris i preveres que sols estudis de contexts molt i molt específics podien posar en relleu. Ara això es multiplica, es sistematitza i permet encarar aquests estudis podent considerar totes les dades disponibles, no sols una part. Tant és així, que fins i tot per un col·lectiu especialment devaluat com era el dels servents i masovers, ara podem plantejar-ne identificacions personals. Entrem en matèria.

Registrant masovers i serfs

Per raons metodològiques, en el Fons es reflecteix fidelment el contingut literal dels documents. En positiu, registrant els títols o rols específics que els esments presenten, però també en negatiu, evitant qualificar el que no ho està explícitament. Ara bé, com sempre, tot és més complicat del que sembla, i ja ben d’hora es va constatar la conveniència de registrar un rol com el d’escrivà, que si bé no s’identifica en els documents per un qualificatiu explícit, sí apareix descrit (típicament: “X , presbiterus , scripsit …”). La conveniència ve de ser un rol molt nombrós i que és un tret que ajuda en la identificació. Un altre exemple, completament diferent, seria el fet de registrar els gentilicis, que lògicament tampoc venen identificats com a tals, però que sí resulta pràctic etiquetar-los per poder analitzar el seu ús.

En el cas dels serfs, al ser així qualificats en els documents, el registre ja estava al dia (els  diferents qualificatius llatins: servus, mancipiis, etc, s’unifiquen en ‘servent’ o ‘serventa’), però en el cas dels masovers, passava com en els dels escrivans, que venen descrits, però no amb un qualificatiu específic (usualment venen per fórmules semblants a: “mansus ubi X visus est manere/excolere/vivere”, o similars), i al ser un col·lectiu de mida comparativament petita en la documentació, fins fa poc passaven sense una qualificació pròpia en el Fons. Ara bé, una de les fases del procés d’identificació dels participants en un document, consisteix en localitzar els homònims ‘propers’ dels noms que figuren en el text. En aquesta fase, no es fa diferencia segons el rol, de forma que per els serfs i els masovers, també s’intenta localitzar els seus homònims. Però, al cap i la fi, per raons de segregació de classe social, no resulta acceptable pensar que un serf pugui signar ni donar testimoni, de manera que tot i existir homònims, si no fossin també serfs, malament podrien ser la mateixa persona. Més encara, fins i tot si tenim dos servents homònims, la possibilitat que aparegui un mateix serf esmentat en més d’un document és molt remota (es podria donar, però,  per exemple en el cas d’un mateix document existent en dues versions). De manera que a efectes pràctics, cada serf acostuma a aparèixer en un únic document.

En el cas dels masovers, a finals del segle IX, un dels contexts geogràfics on sí havia la costum de registrar el nom de les persones que duien cada un del masos, és el Llemosí (altres són Alvèrnia i Roergue). De manera que en el Fons tenim un nombre petit però significatiu de masovers registrats (actualment 94), però que no estaven explícitament identificats com a  tals i per els quals, com dèiem, també es cerquen els homònims existents en el moment d’incorporar els documents.  La primera constatació, és que la seva onomàstica no és diferenciada per classe social; podem trobar masovers amb nom de bisbes o comtes. La segona constatació, ha estat que podem localitzar homònims també entre ells. De fet, més del que eren d’esperar, i això ha portat a pensar que potser estem davant del reflex documental d’un tret sociològic que esmenta un dels raríssims relats contemporanis: la Vita Geraldi, la narració de la vida de sant Grau feta a inics del segle X per Odó, abat de Cluny (un altre, també imprescindible,  seria el Liber Manualis de Dhuoda).

Explica la Vita, que en els seus temps, havien famílies de masovers que deixaven les terres i marxaven a cercar un nou patró a una nova província. El to global és de censura, però la figura de Sant Grau els tracta amb respecte i els protegeix dels seus antics amos (1.24).

1.24. Erga ipsos vero qui juris ejus erant , tam beneficus , tamque erat pacificus ut mitum considerntibus esset. Nam frequenter improperabant & quod mollis esset & timudus , qui se laedi ab infimis personis , tanquam impotens , permissiset. Nec facillime tamen , sicut domini solent irasci , contra improperantes vel leviter indignabatur. Aliquando enim non paucos ex ruricolis obvios habuit , qui derelectis coliniis suis , in aliam provinciam transmigrabant. Quos cum recognovisset , & quonam cum sua supellectile tenderent , inquisisset responderunt quod injuriati fuissent ab eo , cum ipse beneficiaverat eos. Milites vero qui obambulabant principi , suadebant ut eos verberari juberet , & ad somunculas , unde discesserant , redire compelleret. Sed ille noluit. Quippe qui noverat suum , & illorum Dominum esse unum in coelis , & qui magis consueverat , juxta Apostolum , remittere minas , qui potentiae suae manum non levare super pupillum soleret. Ergo permisit eos abrire , quo sibi commodius putarent , & dedit licentiam conversandi. Hoc vero , quod non sine mea verecundia quemdam nuper garrientem audivi , scilicet quod debitum wadii nequaquam debitori relaxare solitus erat , omnino falsum est , sicut illi testantur qui saepe viderunt , quod non solum augmentum wadii , sed etiam capitale debitum relaxabat.

No és aquest un apunt per parlar del tema de les classes socials ‘baixes’ altmedievals. Tema molt complex_[2], i de molt difícil concreció (i en aquest sentit, la feina del Fons també pot ser valuosa_[3]), on la diferenciació entre els rols de masover i serf està lluny de ser clara, fins i tot en la literalitat dels documents, ja que tenim exemples de tots colors: masovers i serfs clarament diferenciats, clarament igualats, i una gran majoria on es pot suposar equivalència (per exemple, per la presència de servents i masovers homònims) però no és explícita. El cas del text de la Vita és clarament contrari, ja que el sant evita posicionar.se en contra del masovers i a favor del seus amos, i per tant, indica l’existència de les dues modalitats: masovers semi-lliures i masovers servents, però a l’hora desprèn una ambigüitat que il·lustra probablement l’estat real de la societat del moment, complex, fluctuant i poc definit.

Però si pensem que efectivament existiren famílies de masovers que es movien per el territori (en la majoria de texts es dóna sols el nom del masover, en altres, s’especifica que va amb la família, i en uns pocs, fins i tot es dóna el nom de la masovera), potser la única possibilitat de localitzar-los en els documents contemporanis seria si trobéssim masovers homònims en context veïns, que és just el que s’està trobant. Passem als documents.

Llemosí 887-900

Tenim una donació feta el maig de l’any 887 per un Frotarius al monestir de Beaulieu que  inclou set masos en la vall Exidense_[4] del Quercy i regits cada un d’ells per un masover: Teofredus, Ermenricus, Garrandus, Magnus, Silvanus, Adalfredus i Deodonus, on per no menys de cinc d’ells (els que estan marcats amb negreta) sabem de serfs i masovers homònims en documents de contexts propers temporalment i veïns geogràficament.

1. L’octubre d’aquest mateix any un matrimoni Herlandus i Adalgarda fa una altra donació al mateix monestir també de set masos en el Quercy però en la vicaria Casiliacense, i entre ells, trobem a un masover Ermenricus i un servent Deodono (i uns masovers Donadeus i Galtadus, que direm que en no ser exactament els mateixos noms, evitem identificar com els seus homònims Deodono i Garrandus).
2. Quatre anys més tard, l’agost del 891, Avitus dóna deu masos sits en la vicaria Asnacense al mateix monestir, cada un amb el seu masover, i entre ells, un d’anomenat, ara sí, Garardus.
3. Encara dos anys més tard, el 893, i també a l’agost, el llavors prevere Ainardus (personatge proper al monestir que arribarà a arxipreste) cedeix al monestir varis bens, i entre ells set masos, sits en la vicaria Vertedense; entre ells un portat per un Ermenricus, així com un servent també anomenat Ermenrico amb la seva família, que el text no aclareix si es tracta o no del mateix individuu. També hi trobem un masover Magnolenus, que tal vegada podria acceptar-se com una forma de Magnus.
4. Finalment, a finals de la dècada dels 890, un altre matrimoni, Gotafredus i Godila, (en aquest cas, certament nobles, ja que el marit es suposa ser el comte Torennensis enemic de Sant Grau en la Vita Geraldi) dóna bens al monestir sits en la vicaria Casiliacense del Quercy, (com la donació d’octubre del 887), i entre ells, catorze masos i tretze famílies de serfs (amb vuit d’ells amb nom coincident amb el d’algun dels masovers). Entre els masovers, hi consta un Silvius, que ens porta al Silvanus del primer document, nom rar en el context (de fet, ambdós són els únics casos registrats fins ara en el Fons).

Com expliquem aquest conjunt d’homonímies tant properes? Fent un esforç d’elaboració hipotètica, podem intentar fer-ne una lectura seriada tot suposant que els homònims són efectivament una única persona.

En aquest cas, podríem pensar que la donació del maig del 887 va provocar la fugida de cinc masovers: Ermenricus, Garrandus, Magnus, Silvanus i Deodonus al veure’s entregats a un patró tal vegada no desitjat com seria el monestir de Beaulieu (seguint el patró de la Vita, encara que resulta evident que aquesta no hauria en cap cas parlat malament d’un propietari religiós). Encadenant suposicions, podríem creure que Ermenricus,  Deodonus i Silvanus van passar a la vicaria Casiliacense, on els dos primers van tornar a ser cedits al monestir pocs mesos més tard, ara ja amb Deodono convertir en servent, fet que va provocar que Ermenricus tornés a fugir, ara a la vicaria Vertedense, mentre que Silvanus romandrà allà fins acabar tornant a ser cedit de nou al monestir dotze anys més tard. Paral·lelament, Magnus hauria anat a la vicaria Vertedense, per al cap de dos anys, ser entregat de nou al monestir amb l’Ermenricus que ja coneixia dels temps que estaven en la vall Exidense, i Garardus hauria passat a la vicaria Asnacense on seria tornat a cedir al monestir quatre anys més tard. Finalment, Silvanus hauria anat a la vicaria Casiliacense on restà fins ser entregat de nou al monestir dotze o tretze anys més tard.

Quin és el punt més dèbil de tot plegat (deixant de banda les especulacions onomàstiques Magnus=Magnolenus) ? Doncs com a mínim dues consideracions.

1. Que no resulta creïble que una mateixa persona/família fos entregada més d’un cop al monestir sense conseqüències.
2. Que resulta altament improbable que un mateix masover vagi a regentar masos de propietaris diferents, que resulta que a més, seran cedits en un plaç més aviat breu al monestir de referència local.

És a dir, que la mateixa natura de la evidència és contrària a la identificació a partir de la repetició homonímica. Però per altra banda, si són persones diverses, i tenim tres Ermenricus,  més dos Garardus, dos Deodonos, dos Magnus i dos Silvanus, també són moltes repeticions per un total de quaranta sis masos implicats (11 de 46 = 24%), i sabem per el testimoni de la Vita que efectivament famílies de masovers migraven en aquesta àrea i aquests temps a la cerca d’una nova localització…!

Existien potser masovers ‘professionals’, de ‘lloguer’ que anaven prestant serveis per a diferents propietaris? Més enllà potser dels casos conflictius que registra la Vita? O potser n’hi havia que gestionaven masos d’amos diferents? Això encara sembla menys plausible…

On ens deixa tot plegat, a part de amb més preguntes sense resposta?

Doncs per una banda, amb una novetat metodològica, propiciada arrel del cas aquí explicat. S’ha decidit registrar els masovers, tal i com ja es fa en el cas del escrivans. O sigui que s’han repassat desenes de documents per afegir el títol de masover a cada un dels esments preexistents – i a les identitats associades corresponents -, i així es farà a partir d’ara. De manera que en el Selector del Fons sol cal escriure ‘masover‘ i seleccionar l’opció ‘De títols’ per obtenir el llistat de tots els masovers coneguts.

I per l’altra, de moment, amb un Fons amb tres Ermenricus,  més dos Garardus, dos Deodonos, dos Magnus i dos Silvanus masovers, ja que com diem, no sembla possible acceptar la possibilitat que cada un d’ells sigui una única persona. Però per Déu, que és el més semblant a una constatació documental contemporània del que explica l’episodi de la Vita Geraldi que es pot pensar (i ja en varem comentar un altre, fa temps), i que en cap cas s’hagués pogut esperar un nivell de concreció tal en una àrea tant farcida de dubtes com és la de les classes baixes altmedievals. Una alegria inesperada, ja que recordo que en començar la tasca en el Fons es plantejà la possibilitat de mirar d’identificar sols els personatges rellevants, mètode que hagués permès reduir dràsticament el temps i la feina d’incorporació de texts, però pagant un doble preu considerat llavors excessiu: 1) deixar els documents en un estat de procés inacabat, i 2) ignorar el gruix de la gent de la que ens ha arribat notícia. Aquesta segona opció fou la que vetà llavors tal decisió, ara, segons com, es recull una confirmació inesperada.

Finalment, aquí hem parlat d’evidència llemosina, a casa nostra en aquesta mateixa finestra temporal no tenim noms de masovers, però això no vol dir que no hi fossin o no hi haguessin figures similars, ja que tenim per exemple, un regest d’un capbreu de les compres que realitzà en vida Radulf, el fill de Guifré el Pelós, fet a mitjans del segle X, on es deixa clar que cada propietat s’identificava per el seu cap (encara que probablement s’esmentaven els propietaris previs, no els masovers)_[5], i és que a diferència de les societats superpoblades, aquella era una societat basada en les persones.

Notes

S’acaba el maig i cal fer repàs. Com el mes passat, aquest ha tornar a ser un mes majoritàriament prosopogràfic, centrat en entrar nous documents de l’any 887 en Fons Cathalaunia.

Un any no gaire llarg en nombre de documents però sí de gran interès, com per exemple, els de la fundació de Sant Joan de les Abadesses. Usualment, es procura avançar cronològicament, però de tant en tant, apareixen texts que convé tractar en bloc, ja sigui per ser dependents, o complementaris. Aquest és el cas dels ‘fundacionals’ de Sant Joan de l’any 887, que cal analitzar conjuntament amb els seus antecedents d’uns pocs anys abans, però d’això ja mirarem de fer-ne un apunt propi que bé s’ho mereix.

Aquest bloc ha rebut un apunt també derivat de la tasca prosopogràfica del mes, ja que s’ha arribat ha poder plantejar identificacions, documentant-ne les seves trajectòries vitals, de persones de les classes més baixes: masovers i serfs. Una fita que no es pensava que fos possible.

Més enllà d’això, el mes ha estat pleníssim_[1], tant, que no cal ni intentar descriure-ho. Un parell d’exemples inconnexes. S’havia oblidat inexplicablement de recollir els testimonis presents en un dels cartularis notables del context: Charmasse, A. de : 1900 : “Cartulaire de l’église d’Autun”, fet. Una referència externa que sí ha aparegut aquests dies és un web dedicat a l’estratigrafia dialectal; fèiem no fa gaires dies en aquest bloc una metàfora sobre l’anàlisi històrica fent una semblança amb mirar a través d’un vidre on s’han anat dipositant fragments degradats de calcomanies. Aquest web és una particularització explícita i gens metafòrica de tal noció. Un veritable luxe.

La Bibliografia pendent de lectura continua desbocada i sense aturador, en algun moment s’haurà de fer un pensament, rebaixar l’activitat visible i dedicar-se a llegir sistemàticament, però hi ha tant a fer…

Per variar, llistem les incorporacions del mes per seccions_[2]:

A fi de mes, cathalaunia.org presenta 25.639 pàgines consultables.

Notes

Fa unes setmanes es prometia en aquest bloc parlar sobre els documents de la consagració de Sant Joan de les Abadesses de l’any 887, que és l’any que s’està processant en el Fons Cathalaunia, de manera, que què millor que aprofitar aquests dies solsticials_[1], 1.129 anys després, per posar fil a l’agulla. No serà una mirada en profunditat, ja que en un processament documental exhaustiu i sistemàtic com es fa en el Fons, resulta inviable estudiar extensivament el context de tots i cada un dels documents, però sí pot ser interessant deixar constància en aquest apunt de les reflexions que la incorporació dels documents rellevants de Sant Joan en aquest context temporal ha despertat. El comentari s’estructura en dos vessants que es combinen de forma natural: un d’històric, considerant-los en paral·lel amb els de la consagració de Santa Maria de Ripoll de l’any següent, el 888, (que ja vàrem comentat en aquest bloc) i per tant, en relació amb l’acció restauradora del bisbat d’Osona realitzada per el comte Guifré el Pilós, i per l’altre, un vessant historiogràfic, sobre la veridicitat dels documents d’aquells temps, en sentit contrari a una certa mirada hipercrítica moderna que creiem tendeix a fer-ne una lectura que magnifica excessivament les aparents inconsistències. Anem per feina.

La consagració del monestir de Sant Joan existeix en dues versions, molt semblants i cap d’elles original (són còpies del segle XI). Una, atenent a la lletra, feta el mateix dia de Sant Joan, el 24 de juny del 887 i l’altra feta tres dies més tard, el 27. La primera és una còpia, probablement del mateix segle XI, d’un document originalment fet per el prevere i escrivà Addanagildus, un personatge ben conegut del context vigatà, mentre que la segona, està confeccionada per un prevere de nom Notus, que també trobem en l’escriptura de cessió que havien fet els comtes el 26 de juny de l’any 885 de la seva filla Emma, al monestir (en còpia del segle X). Tots tres documents comparteixen literalitats, de manera que s’ha sospitat recurrentment de la seva originalitat_[2], en mostrar referències a bens que sols trobarem en la documentació d’anys posteriors (un símptoma habitualment interpretat com senyal de falsificació).

La consagració d’Addanagildus i la de Notus es diferencien bàsicament en què la segona incorpora entre els bens cedits a la institució les esglésies de Santa Maria i Sant Quirze de Besora i la de Sant Martí del Congost, bens que apareixien ja en la cessió d’Emma de l’any 885. Atès que la consagració de Sant Quirze de Besora i la de Sant Martí, no es faran fins onze anys més tard, el 898, s’ha pensat que la versió de Notus seria una falsificació i fins i tot s’ha escrit que l’escrivà Notus podria ser inventat_[3]. El fet, però és que mal podem atribuir invenció a la versió de Notus sense fer-ho a la de la donació d’Emma i de retruc a la d’Addanagildus, i és que les literalitats dels tres texts es barregen, com també trobem signants compartits entre els tres documents.

L’estructura territorial de la donació d’Emma_[4] es repeteix gairebé fil per randa (però no exactament) en la consagració de Notus i es veu replicada, ometent la menció de Besora i el Congost, en la d’Addanagildus; no veiem com es pot atribuir falsedat a una sense malfiar de les altres. Tampoc l’anàlisi dels signants d’aquests documents, que és una aspecte que el Fons permet examinar exhaustivament, revela cap mena de manipulació evident. Els quatre signants de l’oblació d’Emma, (Miro, Sentildes, Chiricus i Robocandus, a més dels comtes) són gent que podem trobar en altres documents. Especialment significatiu per el que estem parlant aquí és la presència de Quiricus signant en la futura consagració de Sant Quirze de Besora, i si algú pensés que això podria ser una prova de derivació documental, el fet que també el trobem en les dues consagracions de Sant Joan faria que haguéssim de pensar-ho per tots tres texts; tot plegat massa complicat. I si mirem als signants de les dues consagracions, tenim que tots els de la de Notus estan en la d’Addanagildus (Addaulfus, Miro, Sentilles, Eldesindus, Chiricus, Ballomares, Rebocandus, Atila, i entre ells, remarcar que Ballomares també el trobarem signant en la de Sant Martí del Congost),  i són gent ben documentada en aquest context; i finalment, en la d’Addanagildus se n’afegeixen uns altres que també trobem en documents propers del bisbat (Ingilbertus, Opila, Malagnaicus, Fortonius).

Per tot plegat, la hipòtesis que es tracti de falsificacions creiem que resulta severament qüestionada. Si analitzéssim aïlladament els elements individuals, podríem pensar que en ocasió de les consagracions de Santa Quirze i Sant Martí de l’any 898, els documents de Notus (l’oblació del 885 i la consagració llarga) havien estat interpolats per incorporar-hi les noves esglésies. No és impossible, però si atenem per una banda a la consideració que les esglésies existien abans de la seva consagració i observem per l’altra que tenim un  Ballomares que el trobem en les consagracions del 887 i en la de Sant Martí del 898, i un Quiricus que apareix en l’oblació del 885, les consagracions del 887 i la de Sant Quirze del 898, caldria donar un motiu per explicar com és que els documents de Notus van ser actualitzats i el d’Addanagildus no. A falta d’aquest element, resulta més senzill pensar que davant la consistència en els detalls dels texts, no hi ha cap motiu per dubtar seriosament del que els documents expliquen.

Hi ha un quart text (vist i transcrit per Villanueva) fet set anys abans, el 880, que permet confirmar que podem pressuposar la pre-existència de les esglésies abans de les seves consagracions. És tracta d’una donació feta a l’abat Daguí en la que s’esmenten, precisament, les esglésies de Santa Maria, Sant Pere i Sant Joan, i que confirma la planificació i l’execució de l’obra dels comtes al llarg dels anys, fet que ja es podia suposar en observar que l’oblació d’Emma havia estat feta dos anys abans de la consagració del seu monestir, o que el monestir de Santa Maria, que no serà consagrat fins l’any següent, ja apareix esmentat en les consagracions de Sant Joan que estem comentant.

Tenim doncs que en el cas d’esments a esglésies anteriors a la seva consagració no podem a priori pressuposar manipulació; tampoc l’esment aparentment anacrònic a documents posteriors és completament fiable, potser sí en el cas dels diplomes reials, per la seva escassetat, però no el cas de donacions a monestirs o altres tipus documentals, tota vegada que no hi ha motiu per pensar que sols podien existir en una única formulació (pensem per exemple, en testaments), ni que – també a priori – no poguessin existir versions anteriors en el temps que no ens hagin arribat. Una versió més propera a la mirada que proposem és, per exemple, la d’Abadal, que conscient que la producció documental era molt superior a la que ens ha arribat, es decantava per pensar que els documents eren refets en cada ampliació patrimonial de les institucions_[5]. No sabríem afermar tal possibilitat, però sí sembla segur que l’activitat arxivística era molt més florida del que ens ha arribat. Tenim proves de la còpia de diplomes reials (que recordem, en origen anaven segellats per el rei, com consta en el text, i que per tant, indica una diferenciació entre original i còpia perfectament assumida en la pràctica diplomàtica del moment), o de texts refets en les diverses consagracions d’una mateixa església, per exemple, en la gesta de la donació d’Esdús a Santa Maria de Ripoll, i fins i tot de l’ús de modalitats documentals gairebé desconegudes com són les ‘gestes‘_[6].

De manera que la ben coneguda relació biunívoca que usualment es fa entre transacció i document, cal entendre que no sempre ha de ser forçosa_[7], i que potser en certs contexts és millor interpretar-ho en clau d’una pluralitat original de transaccions i/o de registres documentals que ben probablement han estat dràsticament reduïts per les inclemències del pas del temps.

Però és més, si atenem al conjunt, i comparem la documentació de Sant Joan amb la de Santa Maria, deixades per el matrimoni Guifré i Guinedella, una en mans d ‘Emma i l’altra en mans de Radulf, en l’exercici de constitució dels centres monàstics del recobrat bisbat de Vic, es testimonia una planificació de conjunt a llarg termini. De fet, els fills diran que l’acció es feu per vocem regis_[8], (que a falta de millor evidència identifiquem amb els pactes del setembre del 878, en l’episodi de la mort del Calb i la pressa de control del territori de la família de Guifré). Les semblances entre la documentació de Sant Joan i la de Santa Maria resulten molt curioses.

Per el que fa a Radulf i a Santa Maria, com ja vàrem comentar en el seu dia,  tenim tres documents:

1. Una consagració curta on s’esmentava genèricament el dot que els comtes feien al seu fill Radulf a qui encomanaven a  la casa.
2. Una consagració llarga, amb el mateix text que la curta però intercalant la descripció de dels bens que componien el dot.
3. Una gesta amb les possessions del monestir en el moment de la seva consagració i cessió de Radulf.

Talment com a per Sant Joan sabem de dues consagracions, de formulació molt propera però amb una d’elles amb un inventari de bens més complert. I ben curiosament, fins i tot la gesta de Santa Maria, que recull els bens adjudicats a Radulf (amb els seus orígens) en el dia de la seva dedicació al monestir i que es repliquen en la versió llarga de la consagració, troba la seva correspondència en el document del 885 on els comtes cediren Emma al monestir amb una llista de bens completa que és la que presenta també la versió llarga de la consagració de Sant Joan del dia 27.

No sabríem dir si la semblança és volguda o accidental, ja que hi ha, per exemple, la diferència de la tipologia documental de gesta en el cas de Radulf i Santa Maria, però no sembla fàcil atribuir-ho a la casualitat, i és que el que es desprèn del conjunt de la documentació, és una acció planificada i ordenada.

Conclusions

Una de les conseqüències de l’anàlisi dels documents fundacionals dels monestirs fundats per Guifré el Pilós en el Ripollès, és que més enllà dels dubtes particulars, la visió de conjunt es revela coherent, quelcom que seria d’estranyar que emergís si imaginem una evolució documental dilatada en el temps i atzarosa en les seves refaccions. Elements que a priori semblaven anacrònics o fora de lloc, poden ser explicats sense recórrer a falsificacions recurrents, però també és cert que no és una qüestió de blanc o negre.

La gradació en els graus de ‘falsificació documental’ és virtualment infinita. Des del document intencionadament fabricat per mostrar uns fets manifestament falsos, al mal transcrit en una còpia defectuosa. Un dels símptomes més usuals és la detecció d’anacronismes, fets o modismes presumptament fora de lloc. Però és evident que tal detecció descansa en la definició que es doni del context, i és en aquest àmbit, que les disparitats d’opinions abunden. El problema estructural de les atribucions de falsedat, és el seu alt potencial d’arbitrarietat. S’aporta un coneixement nou: ‘algú, X, alterà/s’inventà el text’ però ni el qui, ni les seves raons usualment es poden precisar. És un coneixement derivat: com que el que explica el text contradiu el que nosaltres creiem, ha de ser fals. És en aquest sentit que és tautològic, ja que és evident que en la mesura en què el que nosaltres creiem, estigui equivocat, el document recuperarà la seva veridicitat. Cal doncs mirar de reduir a un mínim les atribucions de falsedat, i per això, cal estar amatents a totes les possibles explicacions per conjuminar la literalitat dels texts amb el que nosaltres suposem del context. Com diem, no és una qüestió de blanc o negre, ben al contrari, és un exercici basat en mirar d’eixamplar al màxim les possibilitats per entendre com s’hagués pogut crear el text sense haver de recórrer a elements forans a l’evidència com falsificadors intencionats o escrivans maldestres. No per què no hi fossin, sinó perquè és una ‘solució’ que no ‘soluciona’ res. La contrapartida,  és una major confiança en el que els documents expliquen, confiança no pas cega, sinó tot el contrari, basada en un millor coneixement del context.

En el vessant històric que dèiem al començar, tenim que l’obra d’organització del bisbat d’Osona feta a finals del segle IX es revela com una tasca planificada i executada en termes d’anys i dècades. Els pares probablement van assignar en origen als seus fills uns rols ben definits i fins i tot pactats amb el rei Carles. Altra cosa serà l’evolució dels fets, el destí, que sempre decideix anar per on no esperaven els actors del moment_[9], (el judici de Vallfogona del 913, per exemple, indicaria que un cop mort el pare i el germà (gran?) Guifré-Borrell, les tensions entre els rols dels germans es van fer visibles). I en el vessant historiogràfic hem mirat de mostrar com una mirada al detall del que els documents expliquen, lluny d’afavorir lectures basades en manipulacions documentals, revela una coherència interna que va en sentit contrari, reafirmant la veridicitat del que els texts descriuen.

La torna està en què la conjugació dels dos vessants pot desafiar preconcepcions establertes i canviar consensos no és cosa fàcil. Amb tot, atès que en la base es troba una mirada més detallada, més concreta, basada entre altres en una prosopografia que fins l’arribada dels ordenadors havia estat impossible de dur a terme manualment, creiem que sí permet que hi hagin motius i marge per noves i millors interpretacions d’aquests vells texts, encara que això impliqui tornar a posicions ‘velles’ o ‘superades’.  Creiem que cal fer l’esforç, cada vegada que ens trobem amb que el que els documents ens expliquen contradiu el que suposem, de tornar a qüestionar les nostres bases i mirar de fer bo amb totes les nostres forces el que els documents expliquen, fins on sigui possible, ja que, de fet, en bona mesura, és tot el que realment tenim.

Notes

S’acaba un juny atapeït, saturat i poc productiu. Un excés d’hores de pantalla d’ordenador ha recomanat aixecar el peu de l’accelerador i això s’ha fet sentir en totes les àrees d’activitat.

Per el que fa a la tasca prosopogràfics del Fons Cathalaunia, tres comentaris breus. Es continua processant l’any 887, però la incorporació el mes passat del Cartulaire de l’église d’Autun ha afegit alguns documents nous entre l’interval ja cobert (887-914) i s’ha preferit donar-els-hi prioritat. En segon terme, si fa uns mesos comentàvem que les entrades toponímiques ara poden incorporar enllaços a la cartografia en línia de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (sota l’etiqueta ‘ICGC‘),  aquest mes s’ha localitzat un recurs semblant per les terres al nord dels Pirineus, es tracta de FranceTopo.fr, que tot i que no és plenament comparable a l’ICGC (no és institucional, manca vista aèria i el nivell de detall és inferior), si permet enllaçar en línia amb una cartografia francesa bàsica, de manera que a partir d’ara, en les entrades del Fons corresponents a toponímia francesa es poden trobar enllaços sota l’etiqueta ‘francetopo.fr‘. I en tercer lloc, s’ha corregit un defecte menor propiciat per l’entrada en funcionament del nou sistema de suport computacional. En accedir a la pàgina de presentació de cathalaunia.org, el servidor notificava una codificació errònia, fet que provocava que en alguns navegadors els caràcters accentuats es veiessin malament. Feia dies que es volia corregir, però en ser un detall ‘estètic’ s’havia anat deixant. Corregit.

Aquest bloc ha tingut un apunt nou sobre la documentació de la consagració de l’any 887 de Sant Joan de les Abadesses, un apunt que sense haver estat així planificat, complementa un de previ fet sobre la consagració de l’any 888 de Santa Maria de Ripoll. La visió en conjunt resulta força instructiva.

El que no ha funcionat gens ha estat la lectura i la incorporació de noves entrades bibliogràfiques, que per el motiu exposat abans, cal qualificar-les gairebé d’anecdòtiques.

Tot i així, cal donar compliment al costum i llistar les incorporacions del mes per seccions_[1]:

A fi de mes, cathalaunia.org presenta 25.721 pàgines consultables.

Notes

Aquest és un d’aquells apunts que de tant en tant apareixen en aquest bloc i que no hi haurien de ser. En comptes de mirar al passat i parlar d’història catalana anterior al segle XII és una mirada a un futur no massa llunyà. La idea és molt simple i va aparèixer un dia, tornant de la UAB, després d”haver estat parlant de digitalització i de fonts altmedievals. El pinyol és fàcil d’enunciar:

En la República Catalana caldria que les Universitats prenguessin un rol capdavanter en la difusió Digital de Coneixement.

Ara bé, les raons i conseqüències d’aquesta simple idea necessiten de més paraules per explicar-ho com cal ja que les nocions subjacents no són tan trivials com pot semblar. Per facilitar l’exposició potser sigui millor anar en ordre invers, de lo general a lo particular, d’aquí el títol: Digitalització, Universitats i República Catalana.

Digitalització

Fa uns milers d’anys la humanitat va revolucionar el seu món en inventar l’escriptura. No va ser una revolució ràpida, de fet, va tardar mil·lennis en fer-se hegemònica, però si va ser radical i va comportar la fi d’un món social basat en la oralitat. L’invent era conceptualment simple: cadenes de símbols gràfics representaven paraules i/o sons. El preu que es pagava també era clar; es transmetien les paraules, no els sentits, però en conjunt els beneficis eren superiors als inconvenients_[1] i a la llarga, l’escriptura modificà profundament el procés mental de la Humanitat_[2].

En el segle XX de l’era cristiana s’inicià una altra revolució de similar envergadura que tot i així, de tant quotidiana que ens resulta en el primer món, pot acabar resultant imperceptible. Si l’escriptura havia relacionat els elements que conformen la realitat percebuda (conceptes) a seqüències de signes finits (paraules escrites), el següent pas ha estat projectar-ho sobre el conjunt dels nombres (actualment els enters/racionals_[3]). Una noció platònica d’efectes i abast encara poc comprés, probablement per estar en fase incipient.

En la primera mitat del segle XX, les ments de Gödel i Turing, ja la utilitzaren de forma natural en els seus treballs respectius sobre els límits de la formalitat matemàtica i de la computació. A mitats del segle XX naixia la Teoria de la Informació, que establia una correlació amb la frontera de llavors de la física (la quàntica) definint la unitat mínima d’informació/energia, la base de tota diferenciació, l’expressió formal de la dicotomia: el bit, amb dos únics estats possibles 1 o 0. El paral·lelisme perfecte entre la lògica de primer grau i l’electrònica obria la porta a la informàtica a partir de Turing i la formalització del concepte de calculadora universal (una calculadora capaç de realitzar qualsevol càlcul concebible, entre ells el de qualsevol altra calculadora universal)_[4]. La humanitat ja feia milers d’anys que construïa màquines per fer càlculs específics_[5], i si anem a lo més simple, fa centenars de milers d’anys que la palanca dels homínids implementa el principi de multiplicació/divisió; de manera que la calculadora universal era una fita previsible, i de fet, ja s’havia intentat mecànicament en la segona mitat del segon mil·lenni, però era un repte llavors encara excessiu_[6]. Una calculadora universal llegeix i escrius números (valors/resultats) segons un altre número: les operacions a realitzar (recordem que una pluralitat de nombres enters es pot sempre reduir trivialment a una única quantitat). Dit així, sembla gairebé una noció naïf…

La idea de fons torna a ser simple: assignem a cada element que volguem individualitzar un nombre. Que hi ha un nombre infinit de coses? Cap problema, el nombre d’enters és igualment infinit, i de fet, en la pràctica, l’experiència és finita i no així la matemàtica.

Posem un exemple pràctic per entendre com funciona. Imaginem que escanegem un text, és a dir, creem un conjunt de píxels que dibuixi la imatge de la pàgina. Si la resolució de la imatge és massa pobre (els píxels són massa grossos), no podrem llegir bé el text, de manera que hi ha una mida mínima per aconseguir el nostre propòsit. Però també és evident, que un cop arribats al límit de l’agudesa visual, continuar incrementant la resolució ens acostarà a la realitat física de la pàgina però ja no millorarà la seva legibilitat. Bé, tota imatge no és més que un conjunt de colors, ergo de nombres, i que per tant, pot ser trivialment reduït a una única quantitat, a una única xifra. De fet, qualsevol unitat d’informació digital no és més que això, un número, un nombre enter (un conjunt determinat de 1s i 0s). Per nosaltres, el nombre resultant dels  milions de píxels de la pàgina escanejada pot semblar un nombre gran (a mà no el podem manipular), però en l’infinit, qualsevol quantitat finita és per definició infinitament petita, de manera que el que ens pot semblar gran, en essència és petit, molt petit. Bé, hem escanejat una pàgina i tenim un nombre, diguem-li ’13’ (en realitat és molt més gran, però com hem explicat, això és un efecte de la perspectiva ‘humana’). És evident que el nombre ’13’ no és el mateix que la pàgina que hem escanejat, però ves per on, si agafem una calculadora universal (un ordinador) i disposem d’un altre nombre, el corresponent al programa que imprimeix imatges (diguem-li ’14’), podem aplicar-lo al ’13’ i obtenir una imatge llegible de la nostra pàgina original. Simple, no? Per claredat ens hem deixat de dir que per escanejar la pàgina ja havíem emprat un altre programa/nombre (diguem-li ’12’), però el concepte és el mateix. Amb calculadores universals podem realitzar càlculs que imitin la realitat fins el grau de fidelitat que nosaltres volguem, i per tant, a efectes pràctics, el nombre esdevé la cosa, com en l’escriptura, la paraula representa – també, relativament – a efectes pràctics, el concepte.

Fixem-nos que res relaciona estructuralment el ’13’ amb la pàgina en qüestió. De fet, exactament el mateix número ’13’ pot convertir-se en qualsevol altre contingut si es tractat per un programa diferent al ’14’ (el d’imprimir imatges). I no és un dir, és una realitat objectiva. Podem agafar el ’13’ i treure’n la novena de Beethoven si volem, sols cals processar el ’13’ no amb el ’14’ sinó amb el ’15’ (per dir-ho així). De manera, que l’esquema de codificació digital, la numerització, desconnecta efectivament la realitat digitalitzada de la seva representació numèrica. La pàgina escanejada era un ’13’ per conveniència dels programes que hem emprat per escanejar-la (’12’) i reproduir-la (’14’). De fet, com els suports físics i lògics de la computació (unitats de processament/emmagatzematge i programari)  estan evolucionant de forma constant, els programes per interactuar-hi també ho estant, de manera que es molt probable que demà hagi de processar el ’13’ amb un altre programa i obtenir, diguem-ne, un ’23’ per poder imprimir-ho amb el ‘nou’ programa d’impressió ’24’.

Fins aquí tot sembla prou normal, oi? Ara ve la pregunta clau:

De qui són els números?

De tothom, no? És evident que la numeració és patrimoni de la Humanitat, i que ningú pot tenir cap mena de dret sobre el número ’13’, ni sobre cap concepte matemàtic, així que com és que parlem de coses com: ‘pirateria’ o ‘drets digitals’? Doncs molt senzill, perquè la indústria i la economia, cegades per els guanys que la tecnologia aportava van abraçar el model digital sense avaluar cabalment que estaven deixant anar el geni de la llàntia, obrint la caixa de Pandora, emprenent un viatge sense retorn (digueu-ho com volgueu) al convertir els objectes en nombres, és a dir: en informació! El colofó es resumeix en la frase: La informació vol ser lliure!

Hom, però, podria dir per exemple: si un escriptor té dret a reclamar la propietat d’una seqüència determinada de paraules, perquè no ha de ser així mateix en el mon digital? I la resposta és ben simple, i és que això podria ser així, si efectivament a cada obra o ítem s’assignés un únic i determinat número (tasca per altra banda impossible), però no és això el que la digitalització fa, sinó que la representació numèrica de l’obra, el número que la representarà,  sols funciona en relació als altres números no sols necessaris sinó imprescindibles per poder-la utilitzar, i per més inri, aquests tampoc estan predefinits, ans van canviant de forma constant. De manera que comprar o vendre ítems digitals és literalment: pagar per un número. El DVD d’aquella sèrie favorita? El ’44’. La foto aquella tan guapa? El ’37’.  Aquest SMS? El ’56’. I així anar fent. Com es pot pretendre que no puguis escriure/copiar el nombre ’44’ a on tu vulguis, sols perquè si el posem en el reproductor multimèdia hi podem veure aquella sèrie favorita_[7]? De fet, l’avarícia (que deu ser filla de l’estupidesa, atesa la seva magnitud_[8]) fa que avui en dia no sols es pagui per un número, sinó fins i tot per cada vegada que llegeixes un mateix número; se’n diu ‘subscripcions’_[9], un gran negoci sens dubte! El fet que depengui de violar, volguda, repetida i sistemàticament la lògica més elemental i els principis més bàsics, és un petit inconvenient que sembla millor silenciar…

Espero que es vegi bé el sense sentit de voler tractar com si fossin objectes físics el que efectivament no són sinó nombres enters, informació digital.

Hem passat aproximacions efectives de la realitat al conjunt dels nombres enters, sense prendre gairebé consciència que fent-ho les estem fent de facto passar al patrimoni global de la Humanitat i eliminant d’arrel un element tan rellevant en l’esfera social com és la propietat individualitzada (deixem per altre moment les disquisicions sobre si això és bo o dolent).

Universitats

Ampliant el focus, més enllà de l’exemple comentat del món comercial, penso que tot plegat no són sinó aberracions pròpies d’una fase inicial i símptomes d’una socialització encara imperfecta d’un concepte extremadament potent. No és pas l’únic exemple, ni el pitjor, van un parell de disbarats encara més bèsties i ben reals, actualment.

1. A inicis del segle XXI, la digitalització ha fet realitat el Big Brother d’Orwell, amb un control exhaustiu de la població per part dels seus governants, fins l’extrem de l’estupidesa màxima de veure com el propis ciutadans regalen idiòticament els detalls de la seva vida i miracles a empreses i governs a canvi d’una conveniència mínima o fins i tot inexistent. No hi ha res de casual en aquest estat de coses.
2. El grans cercadors i acumuladors d’informació s’han convertit de facto en controladors dels continguts, decidint unilateralment que es localitza i que no. De nou, el fet que siguin corporacions privades lliures de cap control públic i no organismes internacionals els que facin aquest rol, tampoc té res d’ingenu.

En la socialització de l’escriptura també sabem de mostres evidents d’usos ‘impropis’ (el monoteisme no té com a principals representants les tres religions del llibre?, o no s’han creat expressions tant aberrants com: ‘la letra con sangre entra‘?) I és que l’evolució de la Humanitat és més cultural que biològica, però tristament, sembla que això no la lliura d’avançar també a palpentes.

S’han omplert ja molts llibres sobre la ‘societat de la informació‘ però el fet és que ningú està en condicions de preveure la seva evolució. En sentit contari, una primera constatació si sembla ja factible: la taxa de difusió de la digitalització és un ordre de magnitud, o dos, més ràpida que la de l’escriptura. La lletra va tardar segles i mil·lennis en estendre’s, el bit ho està fent en dècades, potser segles.

Hi ha encara un altre factor ‘accelerador’ en la digitalització. En l’evolució de l’escriptura es pot apreciar una gradació en la perdurabilitat del medis de transmissió. La humanitat ja va ser conscient ben d’hora de la necessitat d’emprar l’escriptura per preservar el coneixement davant les inclemències del destí_[10] i els suports han mirat d’equilibrar el cost de factura dels epígrafs amb la durabilitat de l’obra segons les expectatives posades, ja fos en pedra, fang cuit, metall, pergamí, papir, paper, etc. Gutenberg al segle XV va mecanitzar l’escriptura i això va propiciar l’ús de suports cada cop menys resistents. Amb la digitalització, això ha arribat a un extrem.

Certament les informacions digitals tenen un existència física, estable, en els suports d’emmagatzematge, usualment a escala nanomètrica, en agrupacions d’àtoms, en alineaments magnètics moleculars,  en polaritzacions cristallines, i ves a saber en què d’aquí pocs anys. El problema és que si en l’escriptura la perdurabilitat del suport més dèbil, el paper, es pot mesurar en dècades, això no és així en el mon digital, on com a molt tenim durades d’anys. Si mes no en teoria, ja que l’evolució de la tecnologia desfasa els suports previs abans no hagin arribat a la fi de la seva vida útil. I cal entendre que això no canviarà. És a dir, en la informació digital hi ha sempre un consum energètic constant associat a la seva existència. Un llibre, un cop creat pot durar segles, una informació digital, no. No sols és que per poder imprimir en paper la imatge de la nostra pàgina escanejada, haguem de llegir el nombre ’13’  emmagatzemat en uns pocs nanòmetres del nostre disc, i per tant, gastar energia per poder emprar la informació, és que la pròpia existència de la nostra informació té data de caducitat sense un consum energètic per anar-la mantenint. La brevetat en la que això passa és una novetat essencial. Amb l’escriptura, ‘scriptum  scriptum est‘ que deia el legislador romà, no així en la digitalització, on si no hi ha manteniment, la informació deixa d’existir en un plaç breu. Per posar-ho dramàtic: una erupció solar que fregeixi els nostres sistemes electrònics ens envia de pet a l’edat mitjana (anant bé).

Tot això. no són conceptes nous, qualsevol persona que hagi estat al dia de com evolucionava la computació aquests darrers decennis pot ser perfectament conscient del que aquí s’està parlant, no és cap mena de secret ni cap coneixement especialment rebuscat. De manera que presenciem com la societat fa el que pot per anar-se adaptant als canvis que la digitalització provoca, que entre altres i en positiu, implica una multiplicació de la quantitat d’informació disponible/manipulable en un moment donat. La computació, mare de la digitalització, ja ha alterat de forma irreversible les Ciències, mentre de moment, les Humanitats miren de fer veure que no va gaire amb elles, (en un auto-engany – diguem-ho suau  – ‘pietós‘). El legislador comença a prendre consciència que cal instaurar el dret al lliure accés a la informació_[11], i tractar-la com un altre bé bàsic nou. Els ciutadans reclamen solucions a necessitats reals, com qui ha de poder gestionar post mortem la nostra informació digital_[12]. No cal multiplicar els exemples, és evident que la socialització de la digitalització involucrarà cada cop més i més a les institucions socials, i cal aixecar la mirada dels nostres peus i del monòton dia a dia, i intentar orientar-se bé respecte la onada que està canviant les societats. És aquí que les Universitats entren en consideració.

Sintèticament: simplificant, podem dir que actualment les Universitats compleixen dos rols socials: ensenyament i recerca. El que es proposa és afegir-ne un tercer: difusió de coneixement.

Fixis que parlen de coneixement i no informació, la distinció no és banal. Per la informació ja tenim les infraestructures de computació/distribució, el que cal és que els governs, s’impliquin no sols en el manteniment i creixement d’aquestes sinó que passin a prendre un paper actiu en la difusió i gestió no sols de la informació en general sinó també del coneixement (és a dir, informació estructurada i validada). L’objectiu és simple, sols amb una millora apreciable i mantinguda de la qualitat de la informació disponible serà possible construir una societat més ben in/formada. Qui millor que les universitats per tenir un rol principal en aquesta tasca?

Es tindria que tractar d’una iniciativa a escala governamental i amb unes directrius bàsiques ben fixades. És a dir, no ens perdem en els detalls de les mil i una actuacions possibles, es tracta de construir grans consens per dissenyar les línies mestres del rol de les Universitats com a emissors de coneixements públics i en format digital, estables al llarg del temps_[13]. Els exemples concrets, es poden multiplicar lliurement i en la mesura que dependran sí o sí de les circumstàncies concretes en que s’hagin d’implementar resulta inútil intentar preveure’n els detalls. Posem un quants exemples concrets a tall d’exemple. Les Universitats podrien involucrar-se activament en projectes de coneixement d’abast global com wikipedia.org o archive.org. Podrien gestionar serveis de publicació electrònica de preimpressions d’abast públic seguint el model d’arxiv.org i impulsar altres mètodes d’obertura al públic d’obres i treballs en format electrònic, els drets dels quals avui en dia està en mans de grans empreses (JSTOR, Brill, etc). No cal seguir enumerant exemples, la casuística i els camps on una actuació universitària sota tutela governamental pot ser no sols beneficiosa, sinó estructuralment imprescindible (com ja ho és en els àmbits de l’ensenyament i la recerca) son innombrables. Ara, per això, cal la complicitat del govern i aquí arribem a la República Catalana.

República Catalana.

L’objectiu és el bé públic i la perdurabilitat, per tant, el suport del govern és imprescindible, així que la pregunta és ben simple: pot la universitat catalana actual, amb un dèficit pressupostari crònic dramàtic ampliar les seves funcions per donar compliment a l’objectiu afegit de liderar la difusió digital de coneixement? És evident que no. Un estat espanyol estructuralment contrari als interessos catalans, i fins i tot, desplaent amb la Cultura en general (sols cal observar el pes de la cultura en els pressupostos de l’estat espanyol) de cap manera està en condicions de finançar una tal empresa. Sols una República Catalana estaria en condicions d’ampliar en el grau necessari les inversions en un camp estratègic i revolucionari a curt, mig i llarg plaç.

No ens ve de nou, fa més de 2.500 anys els ibers ja teniem una escriptura socialitzada, i ja s’ha dir en aquest bloc en altres apunts: si un tret resulta recurrent en la cultura ‘catalana’, és el de ser una societat de lletraferits (i en això quedi clar que s’està considerant més l’àrea de la Ibèria pre-romana, es a dir, la costa més enllà del Roine, o Països Catalans més Occitània, que no pas els límits de la Catalunya actual). És un fet ben documentat que la potència del català en la xarxa i en iniciatives com la Wikipedia és molt superior al del seu pes demogràfic. El que es ve a proposar aquí és prendre la digitalització com un element estratègicament prioritari en la propera República Catalana. No tenim grans recursos naturals, ni grans poblacions, on sí hem marcat i marquem la diferència és en l’excel·lència i en el coneixement_[14] uns camps molt i molt sinèrgics amb el que es proposa. Per altra banda, tenim exemples a seguir en el nostre entorn d’on treure’n les lliçons més pertinents en cada faceta. Els països de l’Europa del nord o Israel en la Mediterrània, per exemple, són interlocutors amb els que caldrà establir aliances a llarg termini. I és que resulta evident que si la implicació del govern de la República és imprescindible per tal que les Universitat puguin endegar la tasca que es proposa, també ho és que sense la coordinació i complementació amb la resta de països del món, no tindrà possibilitats de mantenir-se en el plaç llarg.

La digitalització planteja reptes gegantins que cap País pot aïlladament pretendre solucionar. Més que mai les institucions supra-estatals hauran d’anar prenent consciència de la seva indefugible responsabilitat en una societat on el Coneixement sigui l’eix directriu.

Notes

Ha arribat el fi de mes canicular de l’any i cal fer balanç. Juliol ha estat un mes ple i intens a cathalaunia.org.

En el front ibèric, ha arribat notícia d’una nova entrega del corpus ibèric dels amics de ibers.cat. Encara no s’han incorporat les novetats en les epigrafies ibèriques de cathalaunia.org ni processat el volum corresponen de la revista Paleohispánica, però es procurarà posar fil a l’agulla així que es pugui.

La incorporació de nous documents en el Fons Cathalaunia ha continuat adequadament, finalitzant els documents anteriors al 915 del Cartuaire de l’église d’Autun que havien quedat despenjats (i alguns d’ells han demanat molt i molt esforç). Encara s’està processant l’any 887, però aprofitant aquest excursus borgonyó s’ha preferit abans de tornar a la incorporació temporalment seqüencial, incorporar uns quants documents força especials i controvertits. Ja mirarem de parlar-ne en detall en el seu moment; mentre, tenim encara un parell de texts per incorporar abans de poder tornar a l’any 887.

En quant a la toponímia, si el mes passat comentàvem l’ús d’enllaços a francetopo.fr per la cartografia en línia de localitzacions en l’estat francès, tot contrastant-t’ho amb la del nostre ICGC, aquest mes s’ha localitzat el seu equivalent francès: Géoportail.fr, que permet una operativa força semblant. De manera que a partir d’ara els topònims actualment en sòl francès podrà presentar enllaços a ambdós webs (encara que géoportail té la conveniència de ser institucional, la cobertura toponímica no és exactament equivalent entre els dos servidors).

Aquest bloc ha tingut una d’aquelles entrades atípiques que no parlen estrictament de temes històrics però que la deformació professional de qui això escriu ha empés a publicar.

Per el que fa a noves incorporacions bibliogràfiques, aquest mes ha tornat a estar ben servit (encara que la cua de lectures pendents passi ja del 430 títols!) però entre les novetats hi ha una entrada especialment esperada: Villanueva, Jaime : 1976 : “Memorias cronológicas de los Condes de Urgel”

La darrera obra signada d’en Villanueva.

Una obra especial d’un autor amb qui de forma involuntària m’he vist relacionat i amb qui comparteixo una especial sintonia. Volum, la lectura del qual, no ha fet sinó refermar encara més aquesta proximitat. Però entre les entrades del mes es troben certament altres treballs també certament ben notables, encara que sobre això, cadascú té la seva pròpia opinió…

També destacar l’arribada, just abans de tancar el mes, del volum XXVII del Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, corresponent a l’any 2016. Una mostra continuada del bon fer de la SCEH.

Finalment, seguim el costum i llistem les incorporacions del mes per seccions_[1]:

A fi de mes, cathalaunia.org presenta 25.855 pàgines consultables.

Notes

El web cathalaunia.org ja porta més de sis anys desenvolupant-se, que ve a ser el mateix que dir que està en el seu setè any de vida. El que començà com una iniciativa personal, per mirar de cobrir un buit en els materials per estudiar la Història de Catalunya anterior al segle XII, ha anat consolidant-se i ampliant-se fins entrar en àrees que de cap manera havien estat previstes en origen. Aquest apunt és per mirar de posar negre sobre blanc l’estat actual i els projectes actualment contemplats.

A nivell global del web, l’inici d’any va dur el canvi en la infraestructura de computació, fet que ha permès una millora substancial de rendiment i obert la porta a futures ampliacions. Actualment queda una única millora d’abast global per implementar però s’està esperant el moment adient per fer-ho, ja que afecta a la totalitat dels continguts i cal abordar-ho sense presses. El canvi permetrà treballar millor amb alfabets internacionals i no haver d’estar pendent sobre què es pot o no representar textualment.

Per el que fa a la Bibliografia, cal uniformitzar la notació d’autories múltiples. La filosofia de disseny del web sempre mira d’evitar la complexitat i sols acceptar-la en la mesura en què sigui estrictament imprescindible; fins ara els autors múltiples s’anoten de maneres diverses i a més, cada secció te la seva llista d’autors, però amb la recent creació d’una llista global d’autors es va posant de manifest la necessitat d’adreçar aquesta qüestió per tal de poder identificar-els separadament. És feina a fer, com també s’ha fet evident la necessitat d’unificar els noms dels autors entre seccions diferents (haurien de ser els mateixos, però de tant en tant hi ha o hi manca una i conjuntiva entre els cognoms, o coses així, petites diferències que cal polir).

També cal acabar de substituir les antigues referències bibliogràfiques a YALE per enllaços a ORBIS. El servei yufind de Yale va ser suspès ja fa temps i cal cercar els enllaços equivalents en l’actual ORBIS. Tot i que un bon nombre ja han estat substituïts encara queden centenars d’enllaços per actualitzar. Cada vegada que les fonts d’autoritat externes decideixen fer canvis és tota una tocada de violí… Que hi farem.

En la secció de Prehistòria, encara està tot per fer. És la més pobre i la més enrederida de totes i de moment no es preveu cap millora substancial, tret d’anar enriquint la seva encara molt minsa secció bibliogràfica.

En canvi, en la secció Ibèrica i Romana, hi ha un fotimer de feina ja feta i encara més per fer. De forma immediata, incorporar noves epigrafies i començar a emprar algun dels nous signes mètrics definits en la proposta de codificació Unicode de l’ibèric nord-oriental (que ja varem comentar en aquest bloc en el seu dia). També s’espera substituir l’actual pàgina de Repeticions, per una de  Seqüències, que a afegeixi a les cadenes repetides que ara tenim, també les que sols existeixen en una única epigrafia, i mirar de tenir en una única pàgina totes les seqüències existents en el corpus en un moment determinat.

Més enllà d’aquestes coses puntuals, hi han força més camps a desenvolupar. Per exemple, a nivell tècnic, estaria bé substituir el model actual basat en gràfics per un basat en fonts tipogràfiques (fa un temps es va explorar, ja que els estàndards estan publicats, però el grau d’implementació en els navegadors era massa pobre, cal tornar a fer un cop d’ull a veure si ara ja es possible). Però a nivell teòric, filològic, encara hi ha molt més a fer. Començant per plantejar la possibilitat de començar a construir un proto-lèxic per l’ibèric nord-oriental (un lloc on anar especificant els avenços que es van fent en aquest sentit). Seguint per la conveniència d’ampliar l’espectre lingüístic i fer un recull epigràfic amb  signari i eines de cerca similar a l’actual del ibèric nord-oriental, per el celtibèric, i tal vegada per la resta de signaris contemporanis existents a l’occident mediterrani. Estaria bé poder presentar tot el corpus pre-llatí proper a les nostres terres.

Una altra de les subseccions que estaria bé disposar seria una de: Numismàtica. De fet. la voluntat és crear-ne una a cada secció cronològica del web. Però és un camp allunyat dels coneixements actuals i que segurament requerirà de la col·laboració d’experts (si més no, en la fase inicial de disseny). La voluntat hi és, i per poc que es pugui es mirarà de fer ja que es tracta d’una mena d’evidències força important i que actualment manca en el web.

La secció de l’època Visigoda també està encara molt poc desenvolupada, tot i que la Gòtia és un dels tòpics menys entesos del nostre passat. Encara que la seva bibliografia ja comença a fer una mica de goig, està gairebé tot per fer. Per exemple: un recull de texts i epigrafies; també, crear la seva subsecció de Numismàtica. A nivell estructural, aquesta secció (i l’anterior) té el repte de com incorporar l’immens corpus romà, sota el prisma de posar l’accent en els aspectes rellevants a aquestes nostres terres. Un repte que encara no s’ha ni plantejat.

La secció de l’Alta Edat Mitjana s’emporta la part del lleó. El Fons Cathalaunia concentra el gruix dels esforços i de la feina feta fins ara, però abans d’entrar-hi en detall, anem a la mirada global.

Fa temps que es vol incorporar una secció de Numismàtica (que com ja hem dir, es podria més o menys repetir en les seccions anteriors). El nombre de monedes a contemplar sembla ser relativament assequible i molt ben documentat, sols cal la col·laboració dels experts per dissenyar la ‘fitxa’ el ‘formulari’ de cada una de les variants monetals.

La subsecció bibliogràfica és la més ben servida, però cal continuar incorporant ítems (per exemple, el segle XI està encara molt poc representat).

Anant al Fons Cathalaunia, la quantitat de coses a fer és brutal. Per descomptat continuar la incorporació i processament prosopogràfic de tants Documents com sigui possible.  Amb les millores que s’han anat incorporant darrerament, la secció Toponímica comença a fer patxoca, però cal aprofitar millor la informació disponible sobre l’estructuració geogràfica. Per cada tipologia de cada topònims tenim en quina (o quines)  entitat geogràfica superior està descrita però no a l’inrevés. En altres paraules, tenim el detall que la vila X està en el pagus Y, però enlloc es mostra encara les viles del pagus Y. També estaria bé incorporar altres menes de interrelacions toponímiques més enllà de la inclusió, especialment, les de: perimetratge i subordinació.

Per el que fa a l’Onomàstica, fa més de dos anys que es va fer un esforç per establir les bases i els sistemes per tractar l’antroponímia del Fons de forma automatitzada i estan funcionant força bé. Ara caldria fer una nova repassada al corpus per tal d’ajustar el conjunt de Noms de persona actualment existents en el corpus documental al del recull Onomàstic, i si cal, crear noves entrades antroponímiques.

La prosopografia és dels aspectes meś treballats i que recull més informació (fins i tot de classes socials tan poc representades com els masovers). Al conjunt d’interaccions entre esments que cada document defineix, s’ha començat a sistematitzar els procediments per poder extreure de forma automàtica les informacions de caire genealògic; si més no, ja s’han anat perfilant les eines per tractar aquesta mena d’informacions en el Selector.

En el camp de la comparació i segmentació automatitzada de documents altmitjevals, es va produir, ja fa un parell d’anys, una sèrie d’apunts en aquest bloc per anar explicant la recerca feta. Falta una darrera fase per explorar; es tenen les dades i la metodologia, cal dedicar-hi l’esforç corresponent.

També el desenvolupament d’una tècnica basada en l’ús de grafs interactius per visualitzar i interaccionar amb les dades prosopogràfiques del Fons (fa ja tres anys) ha deixat un conjunt de facilitats encara per explotar. La idea matriu era poder navegar de forma gràfica per tots els continguts del Fons (documents, persones, noms,etc). Les eines hi són, però el cost computacional implicat és alt i no es pot fer accessible al públic (el problema està en què el dinamisme de les dades impedeix l’ús de tècniques d’emmagatzemament de resultats parcials que podrien rebaixar significativament aquest cost). Amb tot, les tècniques base hi són, i d’igual manera que per exemple s’han emprat en aquest bloc per parlar de temes completament allunyats a la prosopografia altmitjeval com són les repeticions de cadenes de signes en l’ibèric nordoriental, es preveu que acabin tenint un ús més habitual en la presentació de dades del Fons Cathalaunia.

La secció dedicada al Judaisme, encara està molt poc desenvolupada. La bibliografia sí que comença a fer goig, però la recerca que es va fent i que s’ha fet, té poc ressò en el web. Ja des de l’inici hi ha la voluntat de presentar-hi una secció d’epigrafia hebrea anterior al segle XII. El problema es doble: el sistèmic, de la disponibilitat de temps per dedicar-hi i l’altra, la dificultat per aconseguir el material gràfic necessari per una tal secció (lliure de drets, com tot els continguts que s’adrecen en el web) .

Peró més enllà del web, hi han dos àrees d’activitat més a comentar: aquest bloc i la recerca històrica.

Aquest bloc, començat ara fa poc més de quatre anys, ha acabat tenint més paper del que inicialment era previst. La idea germinal era un lloc on comentar puntualment aspectes relacionats amb l’objectiu genèric rera el del web cathalaunia.org. El web és concebut i es dedica exclusivament a presentar dades, materials per l’estudi de la Història de la Catalunya anterior al segle XII (col·loquialment: la Catalunya abans de Catalunya), i per tant, evita entrar en els aspectes més pròpiament històrics;  és a dir, exclou entrar en  les interminables discussions i disquisicions tant pròpies de la Historiografia. Ara bé, això no vol dir que no hi hagi estudi darrera l’activitat del web (sols que s’evita entrar en el seu comentari), de manera que un dels usos inesperat d’aquest bloc ha estat per presentar els aspectes relacionats amb la recerca, que no tenen (ni poden tenir) representació en el web, però que a parer de qui això escriu sí poden ser d’interès per la comunitat d’historiadors del període estudiat. Una mena de bloc de recerca, on sovint s’apunten detalls que no són lo prou complerts o rellevants com per fer-ne un article, però sí tal vegada per ser exposat a la llum pública.

Un altre aspecte que aquest bloc ha anat incorporant, tot i no estar previst en origen, són els resums mensuals d’activitat; on es va comentant de forma informal els avenços del mes i en especial, les incorporacions bibliogràfiques al web del mes.

Però també ha estat un mitjà on recollir els fruits de l’ànima computacional del web (és una característica estructural del web cathalaunia.org el creuament de les disciplines històrica i computacional). En aquest sentit, per exemple, el conjunt d’apunts sobre prosopografia altmitjeval (els apunts de títol: Visualitzant el cens de la Gòtia del segle X) són un exemple, de com les tecnologies de la informació permeten una expressivitat molt superior a la del text. En altres paraules, fins l’arribada de la informàtica el text era el mitjà per excel·lència per comunicar informació (suplementat per els grafismes), ara ja no ho és, i hi han gran quantitat d’obres i dades, en el món de la Ciència i cada dia més en el de les Humanitats, que no poden ser representades en els mitjans ‘tradicionals’ (pensis en bases de dades, gràfic interactius, wikis, etc, etc). Aquest bloc ha resultat el lloc natural on presentar i fer accessible alguns dels treballs i tècniques desenvolupades que no poden ni ser ‘impreses’ ni ‘dibuixades’. Comentari que ens porta a la darrera i més bàsica de les àrees d’activitat: la recerca.

L’impuls primordial que va donar lloc al Fons Cathalaunia i al web cathalaunia.org, va ser constatar la manca de normalització i estandardització en elements bàsics per l’estudi de la Història. No existia ni un recull ‘oficial’ de personatges de la nostra història, ni menys encara una llista de totes les evidències textuals de cada un d’ells. Quelcom inimaginable per algú amb una mentalitat ‘de ciències’! Sovint ho hem comparat a l’estadi de la Química anterior a l’establiment de la taula periòdica dels elements. Cada investigador ha de malgastar hores i hores d’esforç només per localitzar els elements bàsics, sense que el treball fet per uns en aquest sentit pugui ser emprat per els que vinguin després. Un malbaratament sistemàtic d’esforços, quelcom completament incomprensible en una societat del segle XXI i rutinàriament evitat en l’estudi de les Ciències. En aquest sentit, la necessitat continua existint, ja que desgraciadament les nostres institucions continuen sordes i cegues davant unes mancances estructurals del món de la Cultura que ratllen la irresponsabilitat. Si és sagnant l’estat actual, resulta doblement feridor que hagin de ser els esforços individuals (literalment, amb una sabata i una espardenya) els que es desvisquin per mirar de pal·liar la situació. No és una crítica al personal que treballa en les institucions, que també s’hi deixa la pell, és una crida a no acceptar el paupèrrim estat de la nostra Cultura (un dels pocs bens objectius de Catalunya, més enllà de la seva gent).

Així doncs, tenim que el Fons Cathalaunia continua a dia d’avui sent l’únic exponent d’una iniciativa prosopogràfica altmitjeval sistemàtica existent en el nostre País (i una de les poquíssimes publicades en l’àmbit europeu), i ho continua sent malgrat el silenci administratiu que sobreïx el món institucional. Orgull i vergonya a parts iguales.

Ara bé, passant als temes de recerca, l’activitat no s’ha parat en cap moment i continua ben activa. Els resultats es poden veure en els articles que s’han anat produint en aquests anys i que han donat lloc fins ara a la impressió de tres modestos volums; una gota més en el mar de la Historiografia. I és que és ben cert és que l’estudi de la Història és tan ampli que sovint s’assembla a un oceà. Tothom que vulgui i s’hi dediqui, amb treball, pot pouar i fer aportacions noves. La recerca feta fins ara, potser per no provenir del món acadèmic, ha posat l’accent en àmbits sovint poc valorats en els cercles professionals, com són els dels inicis.

Si fa set anys resultava increïble que no existís una llista estandarditzada de tots els documents altmitjevals existents (ni tan sols de les fonts documentals), també ho era que preguntes simples, de principiant, com: els orígens del pes de la influència ‘jueva’ en la nostra cultura, o el del propi nom de Catalunya, no tinguessin una resposta clara i unànime dels experts. Van caldre alguns anys per entendre que el motiu, igual que el de la manca d’uns nivells bàsics d’estandardització, rau la interacció d’uns pocs conceptes d’abast i context divers: funcionarització, consens i hiperespecialització.

El primer, d’abast secular i àmbit estatal, combinat amb un estat d’empobriment sistèmic, genera dinàmiques ultralocals (‘capelletes’ en llenguatge col·loquial) de petits grups d’experts que lluiten entre ells per unes minses molles de finançament que els permetin en el millor dels casos subsistir i que sovint tenen la mala costum d’imposar criteris restrictius en la recerca. El segon, el consens, o més ben dit, el control del consens, d’àmbit més estrictament acadèmic i abast transestatal, és a efectes pràctics el mecanisme de selecció/exclusió dels participants per part d’aquests grups i en especial, i rarament esmentat, dels seus finançadors (és aquí on especialment interfereix la política). I el tercer, general i inevitable en un món on el coneixement disponible supera de molt les capacitats personals, provoca un efecte de ‘visió de túnel’ que fa que grans experts en una certa temàtica puguin resultar analfabets funcionals en temàtiques properes.  Combinant aquests tres elements es pot donar raó de la majoria d’estupideses sistèmiques existents i copsar les manipulacions silencioses profundes i constants nascudes per efecte del context sociopolític. No és pas una crítica nova, ja que la situació fa segles que dura_[1], com tampoc és una crítica estrictament local, més aviat sembla un mal sistèmic arrelat en algunes societats occidentals.

Les solucions han de ser multifactorials. Per una banda cal un estat que entengui el paper estratègic de la Cultura i que la recolzi de forma sistèmica i plural. Per altra, cal apropar la pràctica de l’estudi de la Història als procediments de les Ciències i incrementar significativament el grau d’objectivació dels coneixements (quelcom sinèrgic amb l’inevitable increment de l’ús de les tecnologies de la informació) i propiciar models formatius on el grau de difusió dels coneixements disponibles sigui força més gran (per exemple, rebaixant significativament l’esforç necessari per accedir a les dades factuals disponibles).

Per definició, l’estudi de la Història té a veure amb tota l’experiència humana, de manera que resulta sobrer parlar de conceptes com: pluri o inter disciplinarietat, tota vegada que és un requisit implícit i que demana als historiadors un esforç de ‘formació’ constant a tots els nivells (de fet, una paraula més ajustada potser seria: ‘reformulació’).

Conscients per una banda de la petitesa dels esforços personals i per altra de la inabastable magnitud del repte que l’estudi de la Història planteja, convé intentar prendre perspectiva (i molt especialment, ensenyar a prendre perspectiva) i mirar d’equilibrar l’excés d’immediatesa que el dia a dia imposa, per exemple, contraposant-ho als clàssics i recordar a Clio i les Muses (de fet, els amants de la Historia estan en una situació especialment favorable per fer aquest servei a les Humanitats).  Pot no ser evident, però l’impuls darrera un web amb perfil tecnològic, com és cathalaunia.org, no deixa ser un efecte de la seva acció…

Tenim una historia fantàstica!

Notes

Agost acostuma a ser un mes nefast i aquest no ha estat una excepció .

La Roda de la Vida ens ha deixat sense un referent local: en Frederic Santaulària i Roig, un exemple d’honestedat intel·lectual, apertura mental i amor per l’estudi dels nostres orígens.  Anima mater, a parer meu, de l’Institut d’Estudis Ibers des de on ha estat aquests darrers 16 anys contagiant l’interès per el món dels ibers i l’estudi de la Història a centenars de persones organitzant anualment cursets gratuïts d’introducció a la temàtica ibera. Aules pràctiques de lliurepensament on tota opinió té lloc i respecte, i on des de la sinceritat s’intercanvien treballs i idees en la recerca de la comprensió del nostre passat. Un plaer rar en la banalitat imperant. Tot i que ens queden els seus llibres no hi ha manera de suplir la seva absència. Podem però sí, mirar de continuar la seva tasca: l’estudi dels orígens dels ibers, i fer-ho, sent fidels al seu mateix esperit de sinceritat, apertura i rigor. No sabria fer millor homenatge.

Per el que fa al web l’activitat s’ha centrat en el Fons Cathalaunia. S’ha completat l’any 887 i encetat el 886 (un any també poc nodrit en quantitat de documents), de forma que el nombre de documents arriba als 950 (i de retruc el nombre de pàgines total ha superat la marca dels 26.000).

Aquest bloc ha rebut un apunt per retratar la situació actual i properes evolucions del web cathalaunia.org, el temps dirà si l’hem encertat gaire, o no.

Un dels canvis del mes ha estat en la organització de les seccions Bibliogràfiques ja que s’ha creat un índex global automàtic d’Autors (una idea que feia temps que es volia implementar). Falta encara polir alguns detalls (els noms dels autors no sempre estan escrits igual) però ja és plenament operatiu (incloent les obres d’autoria múltiple). Més enllà d’això, la cua de lectures pendents continua molt per sobre dels quatre cents títols, tot i que la lectura no ha estat pas poca.

Seguint el costum, llistem les incorporacions del mes per seccions_[1]:

A fi de mes, cathalaunia.org presenta 26.157 pàgines consultables.

Notes

S’acaba setembre i cal fer repàs. Ha estat un mes de treball molt intens, centrat majoritàriament en el Fons Cathalaunia, i en segon terme, en l’àrea de les epigrafies Ibèriques. De fet, ha estat tant intens que fins i tot s’han pogut completar algunes de les tasques i/o millores que es projectaven per el web cathalaunia.org i que es van explicar ara farà un parell de mesos.

El mes va començar ibèric. En primer lloc, es van afegir les novetats del corpus de ibers.cat, i es va processar el darrer número de la revista Paleohispanica, el del 2015 (amb un article, que la veritat és que ha fet aixecar les celles un parell de cops mentre es llegia, però d’això ja mirarem de parlar-ne en un apunt propi, que un resum mensual no és el lloc  adequat per entra-hi amb un cert detall).

També s’ha incorporat en les epigrafies del corpus, les aparicions dels signes metrològics definits en la proposta de codificació Unicode del signari ibèric nord-oriental (no existien en la codificació original de ibers.cat). El signes ja s’havien definit en el Signari de cathalaunia.org així que es va tenir accés a la proposta, ja fa mesos, però faltava incorporar-los en les epigrafies del corpus, on fins ara, apareixien com: ‘símbol desconegut’. Encara falta incloure els fraccionaris (crec que existents sols en el monedatge) i altres són dubtosos, ja que es confonen símbols llatins i ibèrics (homòglifs, que tenen glifs similars, com per exemple la lletra I i el símbol Ba ibèric), però la resta, ja estan incorporats i les futures novetats epigràfiques també els podran emprar directament.

Però a més, s’ha posat fil a l’agulla a una de les millores prèviament projectades. S’ha reconvertit el que era una pàgina de ‘Repeticions‘ on hi havien ordenades totes les cadenes de símbols que existeixen en més d’una epigrafia, en una pàgina de ‘Seqüències‘, que no és res més que el mateix que hi havia abans, però amb l’afegit de llistar també totes les cadenes de signes que sols existeixen en un únic epígraf. Per fer-ho, s’ha millorat la infraestructura de càlcul necessària per detectar i enumerar totes les seqüències de més d’un signe. El resultat final, és que ara, en aquesta pàgina de ‘Seqûències‘ es disposa d’un índex global de totes les cadenes existents en el corpus en un moment donat. Una referència de consulta bàsica en línia i actualitzable automàticament (és a dir, que les futures adicions al corpus no requeriran de cap treball extra per aparèixer en aquest índex).

També es va començar a avaluar la possibilitat de crear un ‘proto-lexic’, un lloc on recollir les propostes de traducció de les ‘paraules’ o ‘afixes’ (una altra de les ‘millores’ previstes). El problema principal, és que la majoria de propostes no han estat publicades i per tant no és possible donar-hi les referències imprescindibles (el web no pot presentar dades sense especificar-ne una font externa i verificable). Sí que hi han articles sobre afixes i alguns sobre algunes ‘paraules’, però el gruix, (i els experts maneguen centenars de termes) resta de moment en l’àmbit privat i fa de mal aprofitar. Continuarem intentant-ho…

En el futur més proper sí es preveu un parell més de millores i que també s’han estat treballant aquest mes: una eina de concordances entre grups arbitraris d’epigrafies, i la codificació de versions d’una mateixa epigrafia. Ja en parlarem a la que s’hagin posat a l’abast del públic.

La tasca prosopogràfica del Fons Cathalaunia s’ha endut però la part del lleó. No sols s’ha processat completament l’any 886 (que s’havia encetat tot just el mes passat) sinó que fins i tot s’ha fet una part substancial del 885. El resultat és fàcil d’enunciar: la llista de Documents creix fins les 976 entrades. Per descomptat, hi haurien un pilot de coses curioses i interessants a comentar, però la pressió per aprofitar la dinàmica de treball passa per davant, i així que s’acaba d’incorporar un text, ja es comença a processar el següent. Cada un és una història nova, i tots tenen el seu interès, a vegades discret o potser molt especialitzat (per exemple, identificant masovers), a vegades cridaner (com tot un senyor rei fent d’abat anònimament). Alguns parlen d’episodis notables i controvertits, com el famós concili de Portus de finals del segle IX, altres de transaccions aparentment anodines, però la tasca prosopogràfica els iguala. Tots presenten persones i llocs que cal intentar identificar, i descriuen fets a consignar (siguin reals, inventats o migpensionistes).

La tasca prosopogràfica és lògicament prèvia a l’estudi del context, però això només és cert a mitges. Per dues raons: en primer lloc, perquè cal conèixer un mínim el context del document que s’està processant, i per l’altra, perquè en una tasca prosopogràfica sistemàtica, es va formant un pòsit força difícil de conceptualitzar, diguem-ne una familiaritat, en la qual els diferents episodis i els corresponents modismes que cada text aporta es van trenant naturalment entre sí. Poso un exemple personal i que pot ser fàcilment compartit per els coneixedors de l’alta edat mitjana catalana.

En el cas del concili de Portus que dèiem, havia llegit fa anys els magnífics treballs d’en Bautier, i tenia classificat el suposat concili com inventat, però un cop processes les evidències, te n’adones que la premissa bàsica de tal posició (que l’evidència derivava exclusivament de la Vita Sancti Theodardi), no és del tot correcte. Per una banda hi han unes poques dades en el document del suposat concili no presents en la Vita, i per altra, et trobes que no costa pensar que la interpretació del conjunt (un suposat nomenament d’un arquebisbe tarragoní) és pot resoldre si separem l’element tarragoní , certament anacrònic, del sí creïble i coherent amb el context, possible intent de nomenament d’un arquebisbe al sud de la Gòtia amb l’ajud del comte Sunyer, que va ser contrarestat per l’arquebisbe de Narbona i la branca del Pilós.

És sols una enunciat, caldria lògicament escatir-ho a fons, però és un exemple puntual de com en conjunt, s’albira que el recull de dades que s’està construint permetrà estudis amb un nivell de detall i profunditat abans difícilment realitzables.

Si considerem només el comtats ‘catalans’ (els del sud de la Gòtia), la dècada dels 880 marca l’inici d’un registre documental quantitativament significatiu, o dit al revés, no tenim a penes documentació local anterior al Pilós. Això no és tan així en la resta de territoris coberts per el Fons, però sí que globalment es dóna un descens en les quantitats de documents disponibles. És justament per aquest motiu que es procedeix cronològicament en ordre invers en la incorporació de nous documents en el Fons.

El tema de la quantitat de documentació per any es complicat. Un mateix document pot tenir vàries datacions, com també tenim documents sense data i que només podem datar per interval (a voltes, purament genèric). L’eina per visualitzar el nombre de documents disponibles per cada any en el Fons, està en la pàgina d’Anys, on  es pot veure la quantitat de documents disponibles per cada any. Posant el punter sobre la xifra de l’any, es mostren dos números: el primer correspon al nombre de documents explícitament datats per aquell any (i cal pensar que un document pot estar datat per més d’un any), i el segon, indica la quantitat de documents datats per interval que afecten aquell any. Clicant l’any, accedim a la llista de documents corresponents.

Aquest bloc s’ha vist orfe de nous apunts. No és pas que faltin temes a comentar, ni tampoc les ganes de fer-ho. El que ha faltat, és trobar els temps necessari per dedicar-se a posar-ho negre sobre blanc, ja que la majoria de les coses que es volen comentar requereixen d’un cert treball per exposar-les com cal. Així que es pugui es mirarà de donat-hi sortida, si més no als temes relacionats amb alguns dels documents que es van incorporant en el Fons, ja que el que treballes mentre els processes (que és quan es troben les coses a interessants a comentar), a mida que passen els dies es va allunyant del record i convé no deixar-ho per massa endavant.

El que sí s’ha afegit és un parell d’actualitzacions: una, en l’apunt sobre masovers que es va fer ara farà uns mesos, i l’altra, anual, i forçada per l’actualitat, en l’apunt sobre l’onze de setembre de 878.

En la Bibliografia, l’activitat ha estat mínima, a penes hi ha hagut temps per llegir . Això no vol dir que no hi hagin noves incorporacions o que siguin menors, però sí assegura que la cua de lectures pendents ha continuat creixent. En algun moment s’haurà de dedicar temps a la lectura…!

El que sí s’ha pogut fer en aquest apartat, és completar una de les tasques pendents que es comentaven en l’apunt de resum del mes passat: automatitzar en el nou índex global d’autors les referències provinents d’autories múltiples. Una millora sistèmica més.

Seguint el costum, llistem les incorporacions del mes per seccions_[1]:

A fi de mes, cathalaunia.org presenta 26.453 pàgines consultables.

Notes

Ara fa poc més d’un any comentàvem en aquest bloc una proposta de codificació Unicode per a l’ibèric nord-oriental (el de casa nostra): Ferrer i Jané, Joan + Moncunill, Noemi + Velaza, Javier : 2014 : “Preliminary proposal to encode the north-eastern Iberian script for the UNICODE standard”. Ja llavors es feia notar que la reducció del nombre de caràcters amb valor fonètic a 49 símbols (code-points en la terminologia Unicode), reduïa excessivament l’expressivitat de la proposta i feia inviable la reproducció fidel dels originals (per els qual s’han registrat més d’un centenar de glifs diferents_[1]). El motiu per a tal reducció era doble: per una banda Unicode no permet registrar variants, i per l’altra, amb aquests 49 símbols/sons es suposava poder donar raó de tota l’escriptura. Dit altrament, la resta de glifs (gairebé un centenar, segons les diferents propostes) no serien sinó variacions formals d’algun d’aquests 49 bàsics. Una xifra força semblant, per exemple, a la del llatí antic.

La pregunta és molt simple: és això així?

I la raó del dubte neix en comprovar que els experts filòlegs que han arribat a aquests 49 sons bàsics, ho han fet a partir de treballar majoritàriament amb una representació de les epigrafies transliterada a signes llatins (i que implícitament estava agrupant les suposades variants d’un mateix caràcter o lletra). Atès que el corpus emprat en el recull epigràfic de cathalaunia.org (que és derivat del corpus recopilat per na Carme Huertas i en David Folch, públicament accessible en el seu web ibers.cat) codifica les inscripcions no en una cinquantena de símbols (als 49 cal sumar separadors i uns pocs signes metrològics), sinó en 138 (seguint de prop la proposta de: Huertas, Carme J. : 2009 : “Codificació informàtica del signari-ibèric nord-oriental”), podem mirar de comprovar si efectivament, amb aquests 49 símbols base podem agrupar coherentment les variants fins arribar als 138 signes. Ho mirarem emprant el signari disponible a cathalaunia.org.

El punt de partida és doble, per una banda tenim el signari simplificat emprat a cathalaunia.org, que ja presenta una agrupació de símbols ‘variants’:

Signari simplificat emprat a cathalaunia.org.

I per l’altra, la proposta de codificació Unicode:

Proposta de codificació del Signari dual (el més complex).

El signari simplificat que es presenta i utilitza a cathalaunia.org no té un valor filològic. Neix de la necessitat de disposar d’una facilitat que permeti treballar amb el corpus, per exemple, fent cerques, sense necessitat d’especificar quins del 138 caràcters estem cercant, i poder així, buscar una ‘a’ seguida d’un ‘ke’, independentment de la variant específica en què aparegui en una epigrafia o en una altra. Des d’aquest punt de vista, l’agrupació inicial es va fer preguntant als experts, i en una fase posterior (a rel de la presentació de la proposta de codificació Unicode) se li fan fer uns petits retocs. Ara bé, les agrupacions de símbols que defineix, no està dissenyada amb criteris filològics, tot el contrari que la del grup LITTERA (que no defineix però al seu torn, quines variants tenen cada un dels símbols base). Es tracta doncs de quadrar aquests dos jocs de símbols.

I per fer-ho, es contempla el principi que si en un text es registra més d’una variant d’un mateix símbol (dues ‘a’s o dos ‘ki’s diferents, per exemple), això és indici d’intenció de diferenciació (com nosaltres bé diferenciem entre una lletra amb o sense accent, o una minúscula d’una majúscula). Tampoc és una qüestió de blanc o negre, petites variacions poden ser degudes a l’arbitrarietat de la mà que les va gravar, certament, però si aquestes parelles de ‘variants’ es troben en vàries epigrafies, sí cal pensar que no poden referir-se a un mateix ‘caràcter’. Si tot fos com Déu mana, amb els 49 signes bàsics elegits per els experts, hauríem de poder donar raó de totes les variacions presents en el corpus, sense cap contradicció important. Però no sembla ser així. Comencem.

Signes

En primer lloc, per simplificar, eliminem del signari de cathalaunia els símbols no fonètics (separadors i metrològics) i els definits, però que no existeixen (encara?) en el corpus epigràfic. Tenim:

Signari fonètic present en el corpus.

I ara, marquem amb verd els 49 signes bàsics de la proposta per a Unicode (si n’hi han dos per una mateixa agrupació’ els diferenciem a base d’un to diferent de verd). El resultat, és_[2]:

Els signes de la proposta per a Unicode sobre el signari simplificat de cathalaunia.

Aquí tenim una petita inconsistència inicial. El símbol amb forma d’espiga amb tres punxes laterals no existeix en el corpus (i per això l’havíem eliminat en el pas anterior)! Peró sí que hi figura el de dues, de manera que probablement estem davant d’una d’aquelles inconsistències menors que dèiem. Ara bé, examinant el conjunt queda clar que les propostes són clarament diferents. Anant només a lo més evident: les vocals es desdoblen en la proposta per a Unicode, i tampoc hi ha un mateix nombre de grups consonàntics.

Una altra simplificació que podem fer, és mirar de reduir les variacions petites, diguem-ne ‘estilístiques’, com per exemple, marcar els signes que existeixen tan’ en formes ‘lineals’, de traç recte, com en formes arrodonides, i els que són molt similars a algun altre. Marquem doncs amb gris els símbols que fàcilment es poden igualar. El resultat és:

Símbols amb glif similar anotats en color gris.

I finalment, marquem amb blau la resta de signes sense marcar, que haurien de ser, a priori, les variants del signes assenyalats en verd de la proposta Unicode.

Possibles variants dels 49 signes de la proposta Unicode.

Veiem que gaire bé tenim candidats en totes les agrupacions.

Comparacions

Si la teoria és correcta, mai (o molt rarament) hauria d’aparèixer més d’una variant d’un mateix símbol base en una mateixa epigrafia. Així que el que s’ha fet és cercar i consignar quins signes apareixen amb quins altres en quines epigrafies (i de retruc, els que no apareixen mai junts). Com que hi ha molt a comparar i comentar, anirem per blocs i començarem per les vocals.

Les vocals.

Com podem veure, per a cada vocal la codificació Unicode assigna dos símbols (en verd clar i fosc).

A

Començant per la A, veiem que efectivament, les dues varietats de la codificació Unicode es poden trobar juntes en desenes d’epigrafies_[3]. Per altra banda, veiem que les variants ‘estilístiques’ (en gris), són molt properes a les formes base, tret de la que té forma de R. Respecte aquest símbol, que existeix en 156 epigrafies, hi ha el dubte de si es tracta d’una A, o bé d’un símbol de forma semblant comentat en la proposta Unicode i considerat al·lògraf de r, que no figurava prèviament en el signari de cathalaunia (codi 247).  Sent però aquesta una possibilitat menor, i atès l’alt nombre d’aparicions en el corpus, mirem si es tracta d’una A, i si ho és, de quina de les dues de la proposta Unicode es tracta, si de la que té forma de P o la que sembla una D.

El signe el trobem al costat d’altres As en 17 casos: 7 (I00288, I00289 I00849 I00857 I02103 I02139 I02634) al costat de A’s amb forma de D,  7 (I00587 I00595 I00614 I01984 I02732 I03039 I03043) al costat de les de forma de P. Cal pensar doncs que la A amb forma de R és un símbol diferent al de les dues As de la proposta Unicode. I per rematar-ho, en aquest cas fins i tot el trobem al costat d’ambdues  menes d’As en 3 casos (I02138 I02578 I02579).  Aquí doncs tenim un primer símbol aparentment a afegir als ’49’.

També cal comentar que en la proposta Unicode es presenta un caràcter ‘a’ separat i de interpretació dubtosa (000105E4, a amb tilde). Es localitza en el corpus en 27 epigrafies, la majoria de monedes, però no exclusivament. Si el volem interpretar com una A, tenim que no podria ser la nostra ‘a’ amb forma de R, ja que els trobem junts, encara que això sí, l’evidència és mínima, ja que es donen en una única epigrafia. El trobem amb les As amb forma de P en unes menys de vint epigrafies, i amb l’A amb forma de D, també en unes poques entrades , i el que també resulta definitiu, al costat d’ambdues menes d’As en dos casos: I01231 I01927. Per tant, si fos una A, caldria pensar ser probablement una quarta varietat.

E

Si passem a les Es, les dues variants semblen diferenciar-se per el nombre de travessers, 2 o 3, però, un del de 3 presenta una orientació (cap avall) contrària a la resta de Es. En primer lloc, mirem si trobem les dues versions juntes, i efectivament, les tenim en un bon grapat de casos. El dubte és la forma que presenta tres travessers cap avall. I el que trobem és ben curiós: apareix en 23 epigrafies, un nombre no pas menor (i en una pluralitat de suports), però  desafortunadament, amb cap altra E! De manera que a priori no podem dir res en ferm, més enllà que sí sembla tenir un perfil propi ben marcat.

I

En les Is, sí hi ha conformitat plena entre la proposta Unicode, amb dos caràcters diferenciats, i les dues grafies recollides en el signari; i efectivament, existeixen juntes en desenes d’epigrafies, i per tant podem pensar que es tracten de dos caràcters diferents.

O

Per el que fa a les Os, les dues propostes per a Unicode es diferencien per tenir 1 o 2 travessers. En el corpus, les dues modalitats existeixen juntes en dues úniques epigrafies. La forma restant, la marcada en blau, i que es diferencia per tenir 3 travessers, la trobem en 12 epigrafies, però lo rellevant és que sí la trobem però, al costat de les dues Os de la proposta Unicode, tot i que en un únic cas per a cada una: I02599 i I03051. Per tant, tot i la migradesa de l’evidència, també podem proposar la O amb tres travessers com a diferent de les altres dues.

U

El cas de les Us, és més complicat. Les dues variants per la proposta Unicode, que gràficament semblen diferenciar-se per tenir un ‘barret’ senzill o doble, sols existeixen juntes en dues epigrafies d’un mateix objecte, una evidència mínima. L’altra forma, la marcada en blau, la trobem en 81 epigrafies, però entre elles, sols en 11 amb altres Us; en concret només el trobem amb el primer tipus, el que sembla una fletxa apuntat a dalt. Per tant, si és una U, podria ser una variant de la segona forma, o una lletra diversa, ja que la grafia és molt diferent. I en aquest sentit, sí cal ressenyar que també resulta curiós que tampoc es dóna mai al costat de les variants del símbol Du/Tu que tenen forma de triangle obert per baix, com el signe que ens ocupa. Queda per tant plantejat el dubte de si es tracta d’una U o un Du/Tu. Hi tornarem al parlar de les dentals.

Resumint: entre les vocals, tenim una A (o dues), i una O que no semblen compatibles amb cap de les variants de la proposta Unicode, i una E i una U dubtoses. Passem a les consonants.

Consonants.

L

Per el que fa a les laterals, la proposta presenta un únic símbol, cosa curiosa ja que l’altra grafia existent,la candidata, la de forma de V invertida, existeix en 535 entrades. I efectivament, es localitzen les dues juntes en desenes d’epigrafies. De manera que no sembla raonable pensar que es tracti d’un mateix caràcter.

NM

En les nasals, la concordança estructural entre les dues propostes és completa, un grup per N i tres per M.

N

Els quatre símbols per N són força semblants entre ells, tres d’ells formats per tres traços, variant sols al inclinació. L’únic candidat seria el darrer, el format per 4 traços, i el trobem en només tres epigrafies, totes elles d’un mateix tipus monetal, i sense cap altra N. Per tant, no es pot emetre cap hipòtesi de diferenciació, tant podria ser una N com les altres, com ser una de so diferent. Ara bé, entre els tres primers signes, tot i la semblança entre ells, tenim que la parella entre el primer i el segon el trobem en desenes d’epigrafies, i la del primer amb el tercer, en dos casos (I00003 i I00870), i 6 exemples entre el segon i el tercer (I00830, I00999, I01316, I01958, I02930 i I03027). El resultat, dons, és que tenim fins a 3 Ns diferenciables.

M

La primera M, la de forma de trident, té només una variant, que sembla estilística i que no es documenten mai juntes, per tant, no hi ha res a cercar.

La darrera, en forma de I llatina, presenta una possible variant en forma de T, (o I sense el travesser inferior). La que sembla una I llatina, es troba en només cinc epigrafies, i l’altra en tretze, i mai de forma conjunta. De manera que tampoc no es pot presentar cap hipòtesi, ni d’equivalència, ni de diferenciació.

La que sí presenta dubtes són les M en forma de Y o V. La proposta per a Unicode les considera un mateix símbol, i en tractar-se d’una única opció, no permet cercar diferenciació per exclusió. Entre les dues primeres variants en forma de Y es troben un parell d’exemples (I01980 i I02706) però sembla una evidència massa minsa com per proposar la seva separació. La de forma de V la trobem en 137 entrades, i les de forma de Y en 139. Ara bé, les dues variants existeixen juntes, en un unes poques epigrafies, i no semblen ser variacions estilístiques ja que es donen repeticions. Aixi que sí es podria plantejar que la M amb forma de V fos tal vegada diferent de les variants amb forma de Y.

R

Per el que fa a les vibrants, els dos grups (fort/fluix) presenten una única variant de grafia lo prou diferent com per no poder ser considerada a priori una ‘variació estilística’.

En el primer grup, la que sembla una P especular, es documenta en 36 epigrafies, i entre aquestes, amb alguna de les altres formes, en 17 casos. Un volum que fa pensar que certament  es pot tractar d’una R diferent.

En el segon, la variant en forma de romb, que la trobem en 277 epigrafies, i coincidint amb alguna de les altres variants en forma de ‘chupachup’, en 44 epigrafies, una quantitat tampoc menor, i que sembla descartar la interpretació que estem davant de variacions estilístiques. Per tant podem estar davant d’una segona R extra a considerar. Encara que cal indicar la possibilitat que es tracti de la versió rectilínia del símbol Gu/Ku amb forma de O ja que es documenta al costat d’aquests signes en no poques ocasions.

S

Finalment, passant a les fricatives, la proposta per a Unicode, en contempla fins a quatre de diferents (una de les quals, però és suposada, i resta encara desconeguda). Per el que fa al grup de S amb forma de M, a semblança del cas de les Ns, tot i que la única variant sembla estilística, el fet, és que es documenten juntes en desenes d’epigrafies, i per tant, hem de pensar que estem davant de dues Ss diferents.

Les altres dos Ss, sí s’han de comentar. En primer lloc, certament, les podem trobar juntes en 22 epigrafies, i per tant, cal pensar que es tracta de dos caràcters diferents. Però la qüestió es que la variant amb forma de S, molt freqüent, ja que la troben en 673 epigrafies, la trobem al costat de les altres dues Ss en 21 ocasions, i fins i tot tenim tres exemples amb les tres Ss a l’hora (I02730, I02733 i I02738, tot i que provenen d’una mateixa localització). Per tant, també sembla raonable considerar la possibilitat d’afegir a la proposta per a Unicode una tercera S.

Recapitulem les consonants: tenim que podem estar davant d’una L, dues Ns, una M, dues Rs i dues S extres a afegir al signari bàsic.

Els següents grups a considerar són els sil·làbics, i són complicats d’analitzar per la major variabilitat sígnica que presenten (especialment amb la e) que fa difícil establir que són diferències estilístiques i què poden ser caràcters diferents. L’avantatja però, està en què en tenir alguns grups dobles, sí permeten fer proves per exclusió mútua.

Labials

Sil·làbics labials.

A diferència de les oclusives i les dentals, la proposta per a Unicode no desdobla les labials (entre B/P), i per tant, en aquest cas sols podem mirar de verificar si les diferències són exclusivament ‘estilístiques’. La idea seria que si fossin variacions degudes a la mà de l’escriptor s’haurien de manifestar en un nombre baix de casos. Primer fem els casos més simples.

Ba

El símbol Ba, en tenir dos glifs tan semblants, fa molt difícil la diferenciació. La versió rectilínia, la tenim en 724 epigrafies, mentre que la corba sols en 27. Però també es detecten juntes en 6 casos (I01126 , I01132, I01191, I01239, I02018 i I03150). Tal vegada podríem pensar ser efectivament variacions d’estil, si no fos per que entre ells hi un cas (I03150) on figuren de costat i amb altres parelles de símbols semblants entre si, i per tant la voluntat de diferenciació és explícita. Atenent doncs a aquests casos cal plantejar-se si el que per forma semblava una variant ‘estilística’ no fos realment un caràcter diferent.

Bi

Quelcom semblant ho tenim amb el símbol Bi, on la variant es diferencia només per mostrar una corba menys ben definida. La forma més arrodonida la trobem en 122 epigrafies, i la més lineal, en 180. Juntes però sols les tenim en quatre casos : I01093, I01128, I02578 i I02697. En tractar-se d’un nombre baix de casos, i en tres d’ells en texts no massa curts, el dubte es manté; a falta d’altres criteris d’avaluació, tant podria tractar-se de variacions estilístiques com no.

Bo

En el cas del símbol Bo, la única variant afegeix un traç vertical, que és una de les maneres de diferenciar els sons en el signari dual. Sense traç, el trobem en 63 epigrafies, i amb traç, en 18, però en cap d’elles hi figuren juntes, de manera que no sembla possible diferenciar entre si estem davant d’un estilisme o d’una sonoritat diferent.

Bu

En el cas del Bu, una de les tres grafies és força diferent de les altres dues que són respectivament: un rectangle i un quadrat. Les de forma quadrada les tenim en 23 epigrafies, i l’altra en 12, cap d’elles conjuntament coincidents. Es podria tractar d’una variant, però el fet de trobar-se en un nombre comparativament alt de casos i de manera separada, sumat a la diferència en la grafia sí pot fer pensar en que es tracti d’un caràcter divers.

Be

El Be és el cas més complicat, ja que presenta un nombre no menor de formes (algunes d’elles inversions d’altres) que fan molt difícil la diferenciació entre estilisme i contingut. Atenent a que en el signari tenim exemples de com una rotació de 90º codifica una diferència vocàlica (Ka/Ke) sembla estrany pensar que una de 180º no indiqui res.

El que farem serà comptabilitzar quines variants figuren amb quines altres. Tenim que de totes les variants, sols cinc les trobem acompanyades per altres, i en un nombre limitat de casos. El més senzill és exposar el quadre resultant:

Co-aparicions signes Be.

Començant per el final (de dreta a esquerra i de dalt a baix). Tenim tres signes que apareixen sempre sols i en poques ocasions: en dues epigrafies, en una única, i en tres. Per el que fa a les parelles, la primera, la trobem a: I02004, I02008 i I02581, i la segona, un únic cop a: I01128. Les altres dos parelles, que també estan incloses en els grups de tres, es troben a: I03081 i I02038. Els dos grups de tres, es troben cada un d’ells a: I02578 i I02772 respectivament.

La primera constatació és que un mateix signe amb una barra vertical afegida indica un caràcter diferent. De manera que tenim no menys de cinc glifs diferents: dos grups de símbols amb i sense barra vertical, que entre ells són capgirats verticalment, i la figura rodona amb tres puntes, que no es pot simplificar com una versió alternativa de l’altra figura que també presenta tres puntes cap a munt ja que existeixen juntes. La pregunta és: podem considerar la parella de signes amb les puntes cap avall, com una variant ‘estètica’ de la parella amb les puntes cap a munt? La resposta és no, ja que la primera combinació de tres repetiria signes. Sembla doncs que com a mínim cal considerar la possibilitat de l’existència de fins a 5 signes Be diferents. El problema principal, és que es documenten en pocs casos, i per tat seria una proposta que necessitaria una verificació a fons. Per el que fa a la forma, en la literatura s’ha descrit com una olla o un recipient, el que no s’ha expressat és que si efectivament es diferencien en formes invertides, el candidat més proper serien els signes de Caput i Cauda, coneguts des de Grècia fins a la Xina.

Resumint les labials: tenim un possible signe Ba extra, així com un Bu, i per les Be, caldria codificar-els amb cinc variants i no en una.

Dentals

Sil·làbics dentals.

Entre els dentals, tenim casos força complicats, començarem per els més simples.

Da/Ta

En els caràcters Da/Ta, tenim la diferenciació ja comentada entre, amb o sense traç vertical, i que efectivament trobem reflectida en desenes d’epigrafies on apareixen les dues formes conjuntament. El problema està en què la que en principi seria variant estilística de la versió amb barra vertical (la que té la barra segmentada), apareix en dues epigrafies al costat de la versió amb barra contínua; concretament a: I00601 i I01191. L’evidència és molt minsa però cal deixar constància d’aquesta casuística.

Do/To

Per el que fa als Do/To la diferenciació de la proposta per a Unicode sembla establir-se en el nombre de puntes que tenen els glifs entre 4 o 3, però el cas semble ser més complicat. Dibuixem les agrupacions existents.

Co-aparicions signes Do/To.

A semblança del cas del signes Be/Pe, tenim fins i tot un parell de ternes. Cert que la parella amb quatre i tres puntes és la més ben documentada (la primera, des de dalt), amb poc més d’una desena de casos. Però la segona parella, amb set exemples, són dues versions amb tres puntes. La tercera parella, així com la quarta sols tenen un únic exemple cada una: I02134 i I02599. Però la clau està en les ternes (I02139 i I02932), ja que permet entendre que el glif de tres puntes i base plana petita, el més probable és que sigui una variant del de tres amb base plana, no del de tres amb base en punta. Tenim doncs fins a quatre símbols Do/To diferenciats: el de quatre puntes, el de dos (tot i que és un hàpax), i dos de tres puntes (amb o sense base plana).

Di/Ti

El cas dels signes Di/Ti (amb figura de forca tots ells) s’assembla a l’anterior en el sentit que la proposta per a Unicode diferencia entre figures de quatre o tres puntes, però tenim també glifs amb dues puntes. Fem el mapa de repeticions per veure que trobem.

Co-aparicions signes Di/Ti.

Si bé és cert que les parelles de quatre i tres puntes les trobem, certament, en desenes d’epigrafies, les parelles de signes amb les dues variants de tres puntes les trobem en quatre casos (I00084, I00184, I02195, I02697), i de tres amb dues puntes, en sis (I01982, I02009, I02017, I02051, I02105 i I03080). Sumat al fet de tenir un exemple amb la terna del de quatre i els dos de tres, (I03081), fan que no podem ajuntar les dues variants de tres puntes, ni tampoc considerar la de dues puntes com una variant ‘estètica’. La darrera parella, els de dos puntes, existeix en una única epigrafia (I02107) i faria pensar que el signe de ‘dues puntes i mitja’ fos una variant del de tres puntes, ja que apareix en una desena de casos, i per tant no es tracta d’un hàpax. Tenim doncs fins a quatre signes diferents, un de quatre puntes, dos de tres i un de dues.

Du/Tu

Per el que fa als signes Du/Tu la proposta per a Unicode sembla diferenciar els dos sons associats, entre gilfs amb forma de triangle net, i de triangle amb algun punt o línia afegida. Si mirem com s’ajunten en el corpus epigràfic aquests sis signes (més ben documentat, a dalt, menys, a baix) , tenim:

Co-aparicions signe Du/Tu.

La primera terna existeix en dues epigrafies (I02143 i I02982), les altres dues cada una en únic cas (I02138 la segona i I03132 la segona). Mirant de simplificar, es podria plantejar que el signe amb una barra perpendicular en la base (existent en 134 epigrafies)  i el que presenta aquesta barra desplaçada avall (existent en 15 epigrafies) siguin efectivament un mateix (que el segon fos una variació estètica del primer), tot i que formen la segona parella més freqüent: en cinc epigrafies (I01936, I02056, I02108, I02139, i I02772). La distribució doncs, podria fer pensar en ser dos signes diferents, però la seva semblança i el fet que la seva unificació no introdueix cap inconsistència, sí fa pensar que caldria considerar-los una mateix signe.

El següent intent de simplificació seria pensar si el triangle amb el punt (que el trobem en 18 epigrafies) no fos també una variant estilística del mateix signe amb una barra vertical. S’hi oposa el fet que gràficament són clarament diferenciables i també el fet que apareguin junts en dues epigrafies (I02777 i I03196) i en una d’elles, de costat. De manera que no sembla possible defensar aquesta simplificació. Tampoc sembla possible considerar els signes sense línia horitzontal com versions estilístiques dels que sí en tenen; el fet que els trobem junts en quatre ocasions (I00979, I03149, I03216 i I03218) i en dues de les ternes no ho permet. Sí podria ser el cas que el signe U amb forma similar a la variant de Du/Tu fet amb tres rectes convergents, que hem comentat abans, fos una versió estilística d’aquest, si més no, no es detecten mai junts.

Sembla doncs que tenim fins a cinc signes no simplificables: tres signes triangulars (net, amb línia, i amb punt central) i dos de forma de V invertida (amb o sense traç vertical).

De/Te

El cas del signe De/Te és de nou el cas més complicat, amb fins a 10 glifs que la proposta per a Unicode sembla diferenciar en si presenten figures dividides en quatre o dues parts. Mostrem el mapa de les seves aparicions conjuntes, ja que el cas sembla ser més complex.

Co-aparicions signe De/Te.

D’acord amb l’alt nombre de variants, tenim que la varietat de co-aparicions s’incrementa, però la quantitat de cada d’elles disminueix. Així, totes les ternes existeixen isoladament (de dalt a baix: I01994, I02777, I02047, I02107, I02016, I02734, I02105 i I02698). I entre les 12 parelles detectades (també de dalt a baix) tenim la primera amb un màxim de 10 aparicions, la segona , en 4 epigrafies, la mateixa quantitat que la tercera, la quarta, quinta i sexta en 3 casos cada una (I02695, I03133, I03150 i I01789 , I02124 , I02138 i I01994, I02045, I02653) , la sèptima només en dos (I02028 i I02985), i les cinc restants sols en una cada una (I02682, I02730, I02125, I02986 i I00034).

Unes primeres constatacions. Formes corbes i lineals coexisteixen en molts casos i per tant, descarten que les corbes siguin variacions estilístiques de les rectes o viceversa. Tampoc una separació entre figures partides en quatre o dos parts sembla sostenir-se per si sola ,a ja que si bé sí és cert que la parella més ben documentada presenta aquesta divisió, també tenim parelles de dues i quatre variants. De fet, sembla que fins i tot podem descartar la diferenciació per ‘inclinació’ de la partició, ja que, per exemple, tenim parelles de dos parts que es diferencien per això.

Mirant de simplificar, podem pensar que atenien a dues diferències bàsiques: partides en dos o quatre i entre rodones o quadrades; això dóna quatre símbols base, però ens deixa amb el problema de la inclinació de les particions. Una primera aproximació seria deixar-ho com una variació lliure, sense significat, però la terna amb tres inclinacions diferents, i el fet que en les figures de dos mitats, tan rodones com quadrades, tenim exemples de línies verticals, horitzontals i inclinades, no permet pensar en casualitats. Afegim doncs que al fet de ser de quatre o dos parts i ser quadrades o rodones, si més no, en el cas de les partides en dos, la direcció de la partició importa i té tres possibilitats (horitzontal, vertical i inclinada), i en aquest cas, els dos signes ‘partits en dos’, es tornarien en sis de diferents, fent un total de 8 símbols diferenciables; i si ho consideréssim per els partits en quatre parts, llavors el total pujaria fins els 10. Ja sigui la partició en quatre signes (ignorant les inclinacions) o en vuit o deu (tenint-les en compte) el que sí queda clar és que una partició en dos resulta excessivament simplificant.

Resumint les dentals: tenim un grapat de signes extres a considerar, un possible Da/Ta, entre 2 i 8 signes més De/Te, dos signes Di/Ti més, dos signes més Do/To i tres signes Du/Tu a afegir als de la proposta per a Unicode.

I finalment passem als signes sil·làbics amb velars:

Sil·làbics amb velars.

Farem com en el altres grups i començarem per els més senzills.

Gu/Ku

La proposta per a Unicode diferencia dues variants segons tinguin o no un punt al centre. Certament, de parelles de signes rodons amb i sense punt se’n troben fins a vuit en el corpus, l’inconvenient està en què les versions amb punt, lineals i rodones, es troben en dues epigrafies (I02653 i I03050) i en ambdós casos la intencionalitat sembla clara (en un d’ells, fins i tot van de costat). De manera que es pot defensar que cal contemplar com a tercera variant el rombe amb punt al mig; i recordar aquí que per figura i distribució, el signe R amb forma de rombe comentat abans, podria tractar-se d’una variant d’aquest grup.

Go/Ko

En el cas del signe Go/Ko la proposta per a Unicode segueix la norma de diferenciar les dues variants (amb forma de clepsidra) segons si té o no una línia vertical. Certament aquesta és la combinació majoritària, amb 10 aparicions. Per el que fa als altres dos signes (que presenten la clepsidra en posició horitzontal), el que mostra un traç vertical sols es documenta aïlladament i en tres ocasions. L’altra, que apareix en total en 8 epigrafies, apareix però en una, al costat de la figura en posició vertical (I03220). Tenint en compte els altres casos examinats, no sembla raonable ignorar cap del dos signes horitzontals, tot i que certament l’evidència és mínima.

Ga/Ka

Per el signe Ga/Ka la proposta per a Unicode les separa segons si tenen una o dues línies curtes. Però el recull de les agrupacions mostra quelcom diferent.

Co-aparicions signe Ga/Ka.

Tenim que tant els dos signes amb una sola línia curta, com el dos que en tenen dues, figuren junts, i en un nombre no menor de casos. I és de notar que tots quatre signes es documenten en desenes/centenes d’epigrafies.

La primera terna es documenta en quatre epigrafies (I02578 , I02682, I02738 i I02982). La segona però sols en una (I02107). I entre les parelles, (de nou, de més a menys i de dalt a baix), la primera la troben en 10 casos, la segona, formada per els signes amb una única línia en 7 epigrafies, la tercera, amb les dues variant amb dos línies, en 5 entrades del corpus, la quarta  en 6 ocasions (sic), la quinta en 3 epigrafies (I01895 , I01987 i I02695)  i la sexta en una única ocasió, I01982. De manera que cap de les variants, ja sigui amb dues o una única línia, pot considerar-se  una versió estilística de l’altre, tota vegada que es documenten juntes en un nombre no menor de casos. Tenim doncs que cal contemplar fins a quatre signes Ga/Ka.

Gi/Ki

El símbol Gi/Ki (genèricament amb forma de Z), es dóna en 6 variants, i la proposta per a Unicode sembla diferenciar-los per si tenen un traç medial en la figura, encara que en el repertori hi han també glifs amb doble traç, especulars, i girats 90º.

Co-aparicions signe Gi/Ki.

El quartet i les dues ternes es donen en una única epigrafia cada un d’ells (I01923, I01191 i I02016) i permeten apreciar que es diferencien clarament entre signes especulars i entre una, dues o cap línia medial, així com signes rotats 90º, en altres paraules, totes sis variants es comporten com signes diferents. Les parelles també refermen aquesta consideració: la primera existeix en 10 epigrafies, la segona en 4 casos, la tercera, també en 4, les dues següents en dos casos cada una (I02677, I03027 i I02699, I02732) i les altres quatre cada una en una única ocasió (I02154, I02155, I03197 i I03216). O sigui que en comptes de dues variants, cal considerar-ne 6, segons nombre de línies medials, rotació i inversió especular.

Ge/Ke

El signe Ge/Ke amb 12 variants, torna a ser el més complex d’analitzar. Al tenir moltes variants, les co-aparicions augmenten però amb menor suport. Entre les 12 variants, tres d’elles apareixen sempre aïllades: la corbada amb doble línia vertical, que es troba en 7 epigrafies, la que està girada cap avall i amb una ínia, que és un hàpax, i la que sembla una G, que trobem en 3 epigrafies. Les altres variants conformen el següent quadre de co-aparicions:

Co-aparicions signe Gi/Ki.

Tant el quartet com les quatre ternes existeixen cada una en una epigrafia pròpia (I02138, I03080, I02139, I01923 i I02661). La parella més freqüent es troba en 7 epigrafies, la segona en 5 casos, la tercera en 3 (I01126, I02698 i I02699), la quarta i quinta en dos (I01929, I02123 i I01127, I02578) i les cinc restants en una única (I01938, I00028, I02016, I01256 i I01316).

La primera constatació és que, de nou, es diferencia entre tenir o no una línia vertical. La segona, és que també diferencien entre signes corbs i rectilinis, l’evidència no és molt abundant, però si múltiple (tres ternes i quatre parelles). Queda el dubte de si les versions amb traç vertical curt es poden considerar variants estilístiques de les de traç llarg, l’evidència en contra és també curta però de nou múltiple (el quartet, dues ternes i una parella). La última diferenciació possible a comprovar és entre les que tenen el traç curt a dalt o a baix; en aquest cas sols tenim un contraexemple (la segona terna), i per tant a priori sembla millor ignorar aquesta diferenciació. Tenim doncs figures corbes i lineals i cada una d’elles amb tres possibilitats: sense, amb línia vertical, i amb traç curt. Un total de 6 signes Ge/Ke a considerar (3, si en contra l’evidència es volguessin igualar les figures corbes i les rectilínies, o en sentit contrari, 8 si es decideix separar per posició del traç curt).

Resumint les velars: cal considerar 2 signes Ga/Ka més, entre 4 o 6 més en el cas del signe Ge/Ke, també 4 més per el que fa al signe Gi/Ki, potser també 2 signes Go/Ko extres (els ajaguts), i 1 variant més per el signe Gu/Ku.

Conclusions

De l’anàlisi de les co-aparicions de variants del que es suposa ser la representació sígnica d’un mateix so bàsic, es desprèn que la variabilitat és molt superior a l’¡esquematització filològica moderna (resumida, per exemple en la proposta de codificació Unicode  per a l’ibèric nord-oriental presentada el 2015). Encara que les propostes de partició de signes, no sempre són unívoques, ni tampoc sempre ben evidenciades, el volum fa que no es pugui ignorar la discrepància. Llistem les agrupacions del signari simplificat de cathalaunia anotant primer el nombre de signes segons la proposta Unicode i al costat els detectats en aquesta anàlisi_[4].

• A 2 vs. 3-4
• E 2 vs. 3?
• I 2 vs. 2
• O 2 vs. 3
• U 2 vs. 3?
• L 1 vs 2
• M 1 vs. 1
• M1 1 vs. 2
• M2 1 vs 1.
• N 1 vs 3
• R 1 vs. 2
• R1 2 vs. 3
• S 2 vs. 3
• S1 1 vs 2
• Ba/Pa 1 vs. 2
• Be/Pe 1 vs. 5
• Bi/Pi 1 vs. 1
• Bo/Po 1 vs. 1
• Bu/Pu 1 vs. 2
• Da/Ta 2 vs. 3
• De/Te 2 vs. 4-10
• Di/Ti 2 vs. 4
• Do/To 2 vs. 4
• Du/Tu 2 vs. 5
• Ga/Ka 2 vs. 4
• Ge/Ke 2 vs. 6-8
• Gi/Ki 2 vs. 6
• Go/Ko 2 vs. 4
• Gu/Ku 2 vs. 3

La proposta Unicode presenta 46 entrades, mentre que el recull trobat en aquesta anàlisi apunta a una forquilla de entre 85 i 96 signes diferents.

Les preguntes que tal discrepància genera són molt bàsiques i necessiten d’una resposta filològica. N’apuntem sols unes quantes a tall d’exemple.

1. En conjunt, no resulta possible escapar a la impressió que la llengua ibèrica codificava aspectes que actualment no estan sent contemplats: quins podrien ser?
2. En aquest sentit, quin podria ser el motiu per el qual els signes sil·làbics amb E presentin més variants?
3. Existeixen paral·lels de la partició entre vocals, consonants i els tres grups sil·làbics que presenta l’ibèric en altres llengües antigues?

Preguntes que escapen l’àmbit d’aquesta anàlisi, i que sols poden ser emeses a l’espera que la Filologia i la Filologia Històrica ens presentin respostes. En tot cas, sembla clar que la posició que defensa que sense tenir en compte la complexitat real del missatge difícilment serem capaços d’entendre el seu significat (una posició eminentment lògica), sembla trobar confirmació en aquesta anàlisi de les variants dels caràcters de l’ibèric nord-oriental, que de fet, presenta una quantitat de signes força propera als 95 del recull d’Untermann.

Coda

Finalment, la confecció d’aquest apunt ha acabat donant lloc a un nou article: Vilaseca i Corbera, Joan : 2016 : “Els caràcters de l’ibèric nord-oriental”. Qui ho vulgui, allà trobarà la mateixa informació d’aquest apunt, però suplementada amb les dades de totes les co-aparicions del corpus en el seu Apèndix A.

Notes

Inesperadament, octubre ha estat un mes ibèric. També el més passat havia tingut una forta activitat en aquesta temàtica, però la previsió inicial era concentrar-se en el Fons Cathalaunia i l’alta edat mitjana (la proximitat de la marca dels 1.000 documents, encara que sigui una fotesa, fa il·lusió). Amb tot, tot just encetat el mes, una idea va fer irrupció i a partir d’ella se n’ha anat tota l’activitat del mes. El resultat és més que interessant, així que no ens queixarem pas, però és ben cert que no estava pas previst.

La idea va ser molt simple: atès que el corpus d’epigrafia ibèrica de cathalaunia està fet codificant informàticament els signes originals de l’escriptura, i no a base de translacions fonètiques amb lletres llatines com acostumen a emprar els filòlegs, es podia analitzar la presència conjunta de més d’una variant d’un mateix so (dues ‘a’s, o dues ‘l’s, escrites amb glifs diferents) en una mateixa inscripció, sota el principi que si això es detectava de forma no espúria, podia indicar intencionalitat per part de l’autor original (com nosaltres bé diferenciem entre majúscules i minúscules o entre posar o no accents), i per tant, ser una informació a tenir present.

Hom podrà pensar que una consideració tan bàsica, ja hauria estat atesa fa molt de temps, però la realitat és que no. La dificultat de treballar amb els signes originals (i entre les escriptures preromanes, s’han detectats més de dos cents glifs diferents) i la necessitat de mirar d’escatir com sonava (el que els filòlegs entenen per ‘desxifrar’) van fer que la transliteració sigui la norma, i que l’aspecte original d’una inscripció fos un tema, si bé inevitable, en tant que en ser de factura autògrafa la seva lectura és sovint dubtosa, no per això, integrat en l’estudi integral de la llengua. Interessava saber si hi havia un ‘ti’ o un ‘to’, la forma en que estigués escrit no era (lògicament) una informació especialment rellevant.

Excepte quan s’ha arribat a plantejar l’establiment d’un signari unificat, llavors és quan el tema dels glifs i el de la seva variabilitat ha passat a ser indefugible, i la solució més recentment proposada (en la codificació de l’escriptura ibèrica per l’estàndard Unicode), ha estat dràsticament reduccionista. Dels més de cent-trenta glifs diferenciables emprats en la codificació de cathalaunia (seguint essencialment la proposta de na Carme Huertas), o dels 95 llistats per Untermann, hem passat a 49, amb un únic glif per so. Segons això, tot el corpus ibèric es pot resumir en cadenes d’aquests 49 signes. Ara, era això així per els autors? La contradicció entre una llengua amb 49 sons, però amb un centenar de glifs per representar-els, sembla evident. I el que resulta simptomàtic, preguntats els experts per tal incongruència, no hi ha una resposta clara. El tema sovint s’obvia, la mateixa proposta per Unicode es limita simplement a dir que existeixen variants i que s’han triat les formes més representatives per a cada un dels sons  (una consideració de passada: com poden saber quin glif, quina forma és la més freqüent, si els únics corpus globals existents amb tal informació són, el creat per la Carme Huertas i en David Folch i el derivat del seu de cathalaunia…!?).

Així que tenim una manera de verificar si efectivament només ‘s’emprava un únic glif per so en un moment donat, ja que si fos així, mai, (o molt rarament) trobaríem dues variants d’un mateix so en un mateix escrit (excloent els casos de glifs amb formes molt properes, i per tant explicables a partir de la variabilitat natural d’una escriptura autògrafa). Informàticament resulta trivial detectar quins signes apareixen amb quins altres, de manera que tenint el corpus, les capacitats tècniques i la idea, no es podia deixar passar l’oportunitat. El que no s’esperava era que arrastrés la feina de tot un més a partir de les seves conseqüències.

Aquest bloc, ha tingut un entrada on es detallen els resultats d’aquesta recerca (purament quantitativa), i queda encara un apunt més per fer sobre aquest tema, de manera que avui ho deixarem aquí.

Però l’àrea ibèrica de cathalaunia, ha tingut també un seguit de millores durant aquest mes.

1. S’ha corregit un petit error que feia que en certes ocasions (epigrafies d’una única lletra) en els resultats de les cerques, en comptes de mostrar-les ressaltades, no apareguessin.
2. Si un mateix text original existeix en més d’una versió en el corpus (relectures fetes per diversos autors) s’han afegit les referències a questes altres versions (amb la notació ‘idems’, en cada una d’elles, a semblança del que ja es feia per altres redundàncies en el Fons Cathalaunia). Actualment hi han una seixantena d’epigrafies ‘redundants’_[1].
3. Les eines de cerca simplificada s’han vist reforçades, amb un seguit d’agrupacions de signes predefinides noves (coses com: vocals, consonants, sil·làbics, etc). Això no és estrictament una novetat, és sols una facilitat (emprant els ‘[”]’ ja es podien fer les mateixes cerques) és sols que ara, són més fàcils de fer. Però també s’ha afegit un operador lògic nou ‘&’, i això sí es una millora estructural. Fins ara, una cerca buscava epigrafies que complissin una única condició (per exemple, que presentin una ‘a’ seguida d’un ‘ki’), amb aquest nou operador podem afegir condicions extres (en l’exemple anterior, que a més, tinguin una ‘o’ seguida d’un ‘ba’). És una primera versió, encara està en proves i hi han coses a polir, però tot el que sigui ampliar les capacitats de consulta és més que benvingut.
4. I per si fos poc, s’han afegit un grapat d’epigrafies noves.

Però el mes havia començat amb un parell d’esdeveniments acadèmics que ja havien estat anunciats en aquest bloc. Esdeveniments als que es va poder assistir, i que, tot i que no han generat un apunt propi per manca de la necessària adequació, si poden ser col·loquialment consignats en aquest resum mensual. Començant per el darrer…

El dia 5 del mes tingué lloc en la sala Nicolau Olwer de l’IEC, la conferència: L’auge dels Cartellà al segle XIII: política i genealogia, de la mà de na Mercé Homs i d’en Stefano Cingolani. Havent tingut notícies prèvies de la cuina del projecte, no va ser cap sorpresa el grau d’erudició, documentació i detall del treball presentat. Sempre sembla un luxe rar per els qui estem estudiant èpoques menys ben documentades, el poder disposar de centenars de documents sobre la matèria a investigar. No així en l’edat mitjana, on el repte sovint és saber organitzar i presentar la massa documental disponible. Entenc que en aquest sentit, el treball presentat en l’ocasió mostrarà en la seva edició sobre paper un més que ben servit aparell documental. El nivell d’excel·lència de la producció prèvia d’en Cingolani en aquesta mena de reptes, aportarà sens dubte la contrapart complementària a la exhaustiva reconstrucció genealògica realitzada per Homs.

A tall personal. Sempre té quelcom de captivador sentir les disquisicions de qui s’ha dedicat a reconstruir vides i famílies llongament passades. És un punt on la vivència de la Història s’acosta a l’Art; i on el contrapunt d’una documentació rigorosa forneix el complement per fer-ne de tot plegat un digne fruit de l’amor al saber.

Un parell de dies abans, en la Sala Pi i Sunyer del mateix IEC, s’havia celebrat una Jornada de títol: Catalunya i les noves tendències en cartografia històrica. Esdeveniment que reuní set ponències que donaren un tast molt ben equilibrat de la temàtica enunciada.

No sent cartògraf, disculpeu que no entri en els detalls de les ponències, – no podria fer més que mostrar ignorància -, però sí aportar un comentari com a professional del món de la computació i estudiant de les labors de Clio; però primer, llistem les ponències.

1. Obrí la sessió, en Josep Guitar (UAB,ICAC,IEC): Cent anys de cartografia del món romà: el programa TIR-FOR.
2. Rafael Roset (ICGC): La digitalització de mapes antics.
3. Jordi Bolós i Masclans i Víctor Hurtado (UdL): Els atles dels comtats de Catalunya i la digitalització de la cartografia històrica.
4. Marta Prevosti i Núria Romaní (ICAC): Una nova metodologia per a la cartografia del món romà.
5. Ada Cortés i Pau de Soto (IEC,ICAC): Panorama de la cartografia del món antic on line.
6. Johan Åhlfeldt (Lund University): The Digital Atlas of Roman Empire.
7. Leif Isaksen (Lancaster University: Mapping the Ancient World in a Digital Age.

Abans d’entrar en el nucli del tema que sí vaig trobar sorprenent de la jornada, no puc deixar de comentar que en la ponència d’en Bolós i Hurtado, es va anunciar que l’any que ve apareixeria el darrer volum dels ‘Atles del comtats de Catalunya‘. Es completa així una feinada de trenta anys! Només puc afegir des d’aquí el desig que, tant de bo pugui trobar el seu reflex digital.

Ara, anant al tema espinal de la jornada: la digitalització i la cartografia històrica.

Va ser una jornada on es va poder evidenciar les dues menes d’iniciatives actualment existents en la intersecció entre el mon del coneixement i el de la difusió digital d’informació. En un primer nivell tenim les iniciatives que generen les dades, on els experts van aportant i construint el coneixement que es mostra al públic (biblioteques, diccionaris, enciclopèdies, bases de dades, webs, instituts, etc, etc) i en un segon nivell, les iniciatives que a partir de les dades que proporcionen els primers, procura crear un valor afegit agrupant-les i presentant-les de manera adient. Simplificant, col·loquialment: productors i recol·lectors.

El conjunt funciona gràcies a que en el primer nivell, els productors, segueixen generalment la recomanació dels experts en comunicació i per a cada ítem que volen exposar al públic faciliten una adreça electrònica estable (URI, en la terminologia del sector). Així, per exemple, cada biblioteca assigna a cada una de les seves entrades bibliogràfiques una adreça d’accés públic única i fixa. El mateix, per a qualsevol altra mena d’iniciativa, siguin llibres d’una biblioteca, topònims d’una base de dades geogràfica, o entrades d’una enciclopèdia (a cathalaunia.org, per exemple, cada document altmedieval, cada epigrafia ibèrica, cada antropònim, etc, té una adreça única i estable al llarg dels temps). Això permet que un actor extern, humà o mecànic, pugui enllaçar de manera fiable amb els continguts presentats.

Bé, aquest primer nivell, és  doncs on es genera el coneixement i on treballen els experts en cada un del camps corresponents a cada una de les iniciatives. Un nivell format per milers de webs i institucions, cada una experta en el seu camp.

El segon nivell, és més eteri, i per copsar-lo cal com cal cal entendre que en la informació digital, els éssers humans no som el principal consumidor, ho són les màquines, els programes.

La majoria de les comunicacions entre ordenadors estan originades per programes, no per persones. La gent som els creadors i com a molt l’usuari i controlador final, però un programa pot fer en dècimes de segon el que a una persona li prendria tot un dia, i per tant, en realitat, el gruix dels intercanvis entre ordenadors estan originats per programes. Tant si tenen un objectiu més o menys decent, com per exemple recollir i analitzar la informació per facilitar-ne el seu accés (cercadors), com per altres usos més tèrbols. De manera que cada una d’aquelles adreces web estables (URIs) que els productors de coneixement van creant i assignant a les dades, en realitat és emprada bàsicament per màquines, per programes que van recollint la informació. I és que la informació es compra i es ven, res és innocent en aquest món.

En el segon nivell, dèiem que tenim les iniciatives que viuen de les dades presentades per els productors del primer nivell, de manera que a efectes pràctics estan al mateix nivell que els programes i empreses que es dediquen a col·leccionar/mercadejar amb les dades. Cert que no tenen perquè ser el mateix, però cert també que tampoc es poden diferenciar operativament. La idea, és que en el millor del casos, algunes iniciatives intenten aprofitar les sinergies derivades del creuament de dades de varis productors del primer nivell per afegir un valor nou, no present en cada un dels productors per separat. Però a diferència dels del primer nivell, que resulten relativament fàcils de qualificar (és bona la informació que presenten? és completa? verificable? etc, etc), aquest valor afegit, emanat d’una agrupació i organització/presentació de les dades del primer nivell, és mes difús i de mal avaluar. Hi ha de tot, des de projectes amb molt de sentit a autèntics venedors de fum. I aquí tinc que tornar a la jornada.

Entre els primer ponents tindríem exemples d’iniciatives del primer nivell, productors nets de coneixement. El sisè, en Johan Åhlfeldt, el del projecte DARE, seria un exemple dels de segon nivell (a cathalunia.org ja fa anys que en les adreces d’interès hi figura un altre dels seus projectes: el Regnum Francorum Online). Un intent d’aprofitar la connectivitat i les dades d’una pluralitat de productors per fornir una versió digital del projecte TIR-FOR on poder consultar en línia les dades disponibles de cada assentament conegut de l’imperi romà. Un projecte encomiable, però com tots els ‘recol·lectors’, a priori,  de mal avaluar o verificar.

La setena ponència, però, mereix un esment a part ja que en Leif Isaksen representava al projecte Pelagios, una variant diferent d’aquest mateix segon nivell, i aquí, com a professional del món de la computació hi tinc força més a dir.

Hem dit que les iniciatives de segon nivell recollien informació, ara, és ben evident que no és el mateix recollir/organitzar informació històrica, que sobre biologia, o sobre calçat, si voleu. Cada àmbit del coneixement defineix una pluralitat de maneres possibles d’organització, de manera que les iniciatives de segon nivell, utilitzen, cada una d’elles, les convencions per agrupar i presentar la informació que els hi semblen més adients. Dit d’altra manera, generen un nivell d’abstracció superior al dels productors. El problema amb els nivells d’abstracció (i els professionals de la computació en som especialment conscients) és que res impedeix que siguin també abstrets al seu torn, de manera que podem anar construint jerarquies ontològiques per organitzar la informació amb una certa facilitat i/o arbitrarietat. En els productors, aquest problema també hi és, però està força acotat, tota vegada que cada disciplina defineix les seves formes d’organització bàsiques; no així entre els recol·lectors, on no hi ha cap norma o criteri fiable a seguir. Tots els intents coneguts de sistematització ontològica (i la informàtica n’ha esperonat uns quants) s’han enfonsat davant la natura eclèctica del coneixement humà.

El projecte Pelagios està entre els que malden per crear estàndards d’intercomunicació de projectes sobre coneixements històrics, especialment entre nomenclàtors digitals (gazetteers en la moda del sector, com per exemple el projecte parent Plèiades). La idea és basa en mirar d’utilitzar/compartir/promoure una ontologia/conjunt d’ontologies descriptives d’aquesta mena d’informació. El problema és doble: tècnic i pràctic.

En la part tècnica, volen emprar els principis del Web Semàntic, un dels blufs informàtics més repetits aquests darrers anys, ja que per una banda necessita sí o sí que la gent (els productors, i especialment els  recol·lectors) facin servir les seves facilitats i anotin la informació d’una certa manera (les ontologies que dèiem), i per l’altra, confia infundadament en les suposades bondats del tractament informàtic del llenguatge, quelcom que la pràctica ha anat desmentin reiteradament. I en la part pràctica, tenim que en dependre essencialment del grau d’utilització dels productors i/o recol·lectors de les seves utilitats/convencions, adopten estratègies de màrqueting per mirar d’implantar-se; quelcom que sembla antitètic amb la filosofia dels productors, que a priori sols procuren atendre al Coneixement. Hom trobarà en les pàgines dels llocs web d’aquesta mena d’iniciatives desenes d’invitacions a ‘unir-se a la causa’, però poca o cap descripció de ‘la causa’, una casuística recurrent en els models de màrqueting expansius. Recorda aquells intents basats en el: ‘si tothom fes les coses així…’, on usualment hi ha algú que controla el ‘com’ i que en el fons aspiren a fer-se ‘too big to fail’. Entenguis, no és que no pugui tenir beneficis per a la comunitat en general, en teoria, (i el basar-se en estàndards oberts és una decisió absolutament correcta),  és que la pràctica recomana no posar massa ous en un mateix cistell_[2].

Aquí hi ha un perill real, ja que l’experiència ensenya -durament- que apostar per projectes amb una base teòrica feble_[3], fa perdre molt de temps i esforços mirant de fer girar una roda que per començar no era rodona. Pot semblar un comentari dur, però neix de l’experiència acumulada en dècades de programació en la IA. Suposo que és un punt de vista contrari a una part dels ponents (alguns d’ells relacionats directa o indirectament amb el projecte Pelagios), però he vist massa vegades esforços dedicats a intents de codificació (per descomptat,  fets amb la millor de les intencions), que han acabat a la paperera, a voltes per no ser pràctics, a voltes per la desaparició d’alguns dels participants claus, a voltes per simples interessos econòmics, o simplement per fer-se vells. Si una iniciativa així pot servir per recollir subvencions i fer bullir l’olla un temps, fantàstic; si incrementa la visibilitat d’alguns dels productors, millor encara; però els grans plans d’un futur millor via integració de la informació són, ara per ara, fum. El futur de la codificació i manipulació de la informació està encara massa obert. De fet, ho està tant, que no tenim ni idea de per on evolucionarà.

Tornant finalment a la visió general. Els productors generen un coneixement efectiu, alguns recol·lectors com els d’en Åhlfeldt, poden també generar-ne en la mesura que complexin els estàndards de rigor i verificabilitat dels productors base que utilitzen, però nivells superiors d’abstracció, d’organització de la informació, tenen el perill real de ser més bones intencions que no pas ajudes efectives, ja que la teoria i la pràctica, ensenyen que el consens es difumina quan el camp examinat, el domini del coneixement, s’amplia -i en aquest bloc ja vàrem comentar fa un temps la problemàtica d’un cas força més concret i per tant força menys problemàtic-. Com s’ha dit abans: tots els intents de sistematització/mecanització ontològica del coneixement humà han fracassat fins el dia d’avui_[4].

Resumint, vaig sortir de la jornada amb una sensació agredolça. Que la gent que treballa amb nomenclàtors sigui conscient dels beneficis potencials de la difusió digital és una excel·lent notícia, ara, que puguin abraçar-la satisfactòriament sense recórrer al consell dels experts en computació (i aquesta és la sensació que un sovint té), és fals. Les monedes sempre tenen dues cares.

La Bibliografia del mes també ha estat marcada per la llengua i l’escriptura ibèrica. Un allau de lectures ha fet desbordar la llista de ‘perllegir’s, i en tractar-se d’una temàtica no troncal, s’ha preferit atacar-la frontalment i llegir i processar-ho tot, per tal de no deixar un pòsit potent de lectures pendents no estrictament històriques. La majoria d’aportacions són treballs excel·lents, però també hi ha alguna astracanada, tot sigui dit.

Però per el que fa a l’alta edat mitjana, aquest mes també hi han hagut un parell de notícies bibliogràfiques inesperades, aquest cop en la Gallica de la BNF. Per una banda un parell de cartularis de la zona Tolosana, que si bé afecten poc al treball en el Fons Cathalaunia (actualment processant els documents anteriors al 915), sí aporten informació rellevant un cop ben entrat el segle X, es tracta de: Durban, Cau : 1896 : “Abbaye du Mas d’Azil. Monographie et cartulaire 817 – 1774. I especialment, de: Ourliac, Paul + Magnou, Anne-Marie : 1984 : “Cartulaire de l’abbaye de Lézat”, cartulari aquest que si ja en la ressenya del primer volum es féu notar la manca d’índexs, promesos per el segon, l’edició final d’aquest, obvià presentar-ne per a la cronologia. Manca inexplicable, després de la feinada dels editors.

De manera que per a qui li sigui convenient, aprofitem aquest apunt per proporcionar dos PDFs amb els índexs cronològics del cartulari de Lézat. Un ordenat per document, i l‘altra per data.

L’altra sorpresa va ser constatar que els volums de: Magnou-Nortier, Elisabeth + Magnou, Anne-Marie : 1996 : “Recueil des chartes de l’abbaye de la Grasse”, ara es troben disponibles en format PDF (seguint l’enllaç, els trobareu). Potser ja fa temps que hi són, però aquí, certament ha estat una novetat; les fotocòpies sobre la taula ho proven fefaentment.

Finalment, seguint el costum, llistem les incorporacions del mes per seccions_[5]:

A fi de mes, cathalaunia.org presenta 26.559 pàgines consultables.

Notes