2015-juny a cathalaunia.org

June 30, 2015, 8:31 am

≫ Next: Malcodificant l’ibèric nord-oriental.

≪ Previous: Era el prevere Dutila el prevere Tadila?

El juny ha estat afortunadament un altre mes llegit, molt llegit. Tant, que la resta d’activitat del mes s’ha concentrat en la prosopografia, entrant nous documents en el Fons Cathalaunia i poca cosa més.

Aquest bloc, ha estat testimoni d’aquesta activitat amb un apunt sobre si dos preveres i escrivans (Dutila / Tadila) eren en realitat un de sol, o no.

És en la bibliografia nova on es reflecteix millor la tasca del mes, que si el passat maig dèiem haver tancat amb més de 500 títols en la llera, aquest juny el tanquem amb menys de 450; tota una fita filla d’una barreja de disciplina i obnubilació lectora – no sabria dir en quina proporció -. Més de 100 títols_[1] , que donat que la natura de la recerca actual tenen poc a veure amb la alta edat mitjana, i sí molt amb contexts i influències molt anteriors es concentren en les seccions Ibèrica, Judaisme i Vària. Entre aquest centenar, se’n realcen – subjectivament – uns pocs.

En la secció de Prehistòria : Amzallag, Nissim : 2009 : “From Metallurgy to Bronze Age Civilizations. The Synthetic Theory” : American journal of archaeology : 113.4 p.497-519. Un extraordinàriament interessant treball de síntesi de l’evolució de la tecnologia de la foneria del coure. Possiblement, com tots els esforços de simplificació, pateixi del lògic desacord d’anàlisi més puntuals (seria del tot natural, mai la visió de gran abast pot donar raó de tots els detalls), sense per això treure mèrit a un treball més que brillant que organitza mil·lennis d’evolució d’un del dons més preuats de Prometeu.

En l’àrea de Bibliografia Ibèrica i Romana, un deliciós article sobre les dones-abella de la mitologia precristiana : Scheinberg, Susan : 1979 : “The Bee Maidens of the Homeric Hymn to Hermes” : Harvard studies in classical philology : 83 p.1-28. Impagable.

I un exemple palmari del paral·lelisme entre l’ibèric i el basc : Iglesias, Héctor : 2008 : “Observations concernant les récentes critiques et omissions de Joseba Lakarra à propos des recherches d’Hector Iglesias sur la problématique ‘basco-ibérique’ suivies d’une hypothèse inédite concernant l’insciption de Liria” : Arse – boletín del Centro Arqueológico Saguntino : 42 p.35-104. Molt il·lustratiu.

En la secció de Judaisme, un article que m’ha resultats especialment agradable : Eilberg-Schwartz, Howard : 1987 : “Who’s Kidding Whom? A Seriuos Reading of Rabbinic Word Plays” : Journal of the American Academy of Religion : 55.4 p.765-788. Hi ha vegades en que un té la sensació que voler entendre les obres dels nostres avantpassats, de copsar el seu punt de vista, és una raresa en la producció acadèmica actual, obcecada en aplicar la nostra mirada actual als fets antics. Aquest article, ha estat per a mi, un d’aquells pocs que et fa saber que encara hi ha gent que es preocupa per coses semblants. En aquest cas, parlant dels aspectes simbòlics de l’escriptura jueva, hi he pogut trobar explicitats coneixements que fent desenes d’anys que els tenia, a partir de la pròpia experiència amb la Torah i els texts de la tradició jueva, ja creia que havien estat oblidats sota la superficialitat de la teoria academicista. Un treball fantàstic, i molt pedagògic, per a qui vulgui apropar-se a la comprensió dels text sagrats dels judaisme des de la Tradició.

I ho deixem aquí. Hi han força més joies en aquest llistat de ‘novetats’ del mes de juny, però segurament, cadascú sabrà triar per si mateix les que més li agradin.

Com sempre, llistem les novetats del mes per seccions_[1]:

Secció Bibliografia de l’Êpoca Prehistòrica

Secció Bibliografia de l’Êpoca Ibèrica i Romana:

Secció Bibliografia de l’Êpoca Visigoda:

Secció Bibliografia de l’Alta Edat Mitjana:

Secció Bibliografia sobre Judaisme

Secció Bibliografia Vària:

Un darrer detall, aquest mes, s’han superat les 24.000 pàgines consultables en el web cathalaunia.org, concretament, a la fi del mes en presenta un total de 24.073.

Notes

[1] Sí, els números no quadren. L’explicació està en que tot i la disciplina emprada per mirar d’evitar noves incorporacions, encara han aconseguit entrar desenes d’articles nous. Lo de la obnubilació lectora, qui l’hagi patit, ja m’entendrà sense més explicacions.
[2] Es marquen amb (www) les entrades que es poden trobar lliurement a Internet.

↧

Malcodificant l’ibèric nord-oriental.

July 20, 2015, 10:02 am

≫ Next: 2015-juliol a cathalaunia.org

≪ Previous: 2015-juny a cathalaunia.org

A part de la secció dedicada a l’Alta Edat Mitjana, l’altra secció del web cathalaunia.org que actualment més treball i dades recull, és la de l’Època Ibèrica i Romana, on es troba un recull d’epigrafia ibèrica en ibèric nord-oriental amb 3.200 entrades, i una eina de cerca en línia utilitzant el propi signari ibèric. Un pas previ, inevitable, però per poder fer un tal recull, és codificar numèricament els diferents signes que trobem en aquelles epigrafies, d’aquí el títol d’aquest apunt, que neix per una doble coincidència originada fa uns mesos. Una, la presentació d’una proposta inicial de codificació UNICODE de la llengua ibèrica nord-oriental (la de casa nostra), i dos, la incorporació de les novetats epigràfiques ibèriques de l’any passat. El resultat combinat d’aquests dos factors ha estat re-avaluar el mètode de representació dels signes ibèrics emprat fins ara. El que farem, doncs, serà comentar la problemàtica de la codificació informàtica dels signes ibèrics. Les conclusions, ja ho avancem, no són bones…

El que això escriu no és filòleg i el seu coneixement de la llengua ibèrica no passa de ser superficial, de manera que no parlarem dels aspectes més pròpiament lingüístics (ni puc, ni vull), sí però dels codicològics, ja que massa anys de programació crec que sí em permeten opinar amb certa base sobre com codificar un conjunt d’informacions. Potser el més senzill, sigui explicar diacrònicament com aquesta problemàtica s’ha anat presentant reiteradament al llargs d’aquests darrers anys.

2010

El web cathalaunia.org neix el 2010 al voltant de la voluntat de crear el Fons Cathalaunia, un fons documental prosopogràfic de l’alta edat mitjana catalana. La idea venia de l’any anterior, i bàsicament consistia en crear un wiki on definir una pàgina web per a cada element a presentar. Segons la mena de dada, les pàgines serien semblants entre elles, sense haver de ser, però, idèntiques. Quelcom ben simple, una pàgina per cada dada, sia entrada bibliogràfica, document, identitat personal, lloc o el que fos.

Va ser en aquest context, a inicis de l’any, que vaig assistir a una xerrada sobre llengua ibèrica a càrrec de na Carme J. Huertas, on de forma brillant, plantejava una problemàtica per a mi desconeguda. Es veu que els iberistes, treballaven a base de transliterar els texts ibèrics a la seva representació fonètica suposada, expressada a base de símbols llatins. Així, una rodona, era ‘gu’, una aspa, ‘da’, un chupachup (una rodona amb un pal a sota) una ‘r’, etc, etc. Comentava na Carme que creia que aquest mètode d’estudi era perniciós ja que simplificava excessivament el contingut del missatge original, amb l’afegitó no pas menor, que una part no insignificant dels signes encara no estaven lo suficientment ben perfilats.

El signari ibèric presenta una multiplicitat de signes (Untermann llista 178 glifs, na Carme els redueix a 136) que en la transliteració fonètica es veien reduïts encara no a una cinquantena d’ítems, la majoria, sil·làbics (cinc vocals, set consonants i quinze síl·làbics, cada un amb dues modalitats). En l’exposició, doncs, na Carme, apostava per treballar amb els signes originals ja que creia – i raonava amb exemples – que les diferents grafies podien incorporar informació fonològica extra i per tant, tal vegada estiguessin indicant varietats de so no contemplades en la transcripció fonològica en voga. Cal dir, que, en genèric, la idea que la variabilitat sígnica codifica variabilitat fonètica, en el cas de l’ibèric està ben provada. Ho podem constatar si comparem el signes ‘ka’ amb els ‘ke’ on en un bon grapat de casos, són similars si bé girats 90 graus, o potser encara més clarament en el fet que els dos signaris ibèrics (dual i no dual) es diferencien gràficament per incorporar, o no, un traç de més en els glifs, i fins i tot tenim exemples de com aquestes diferències eren socialitzades, com en el cas de l’ibèric dual sud-oriental, que intercanvia els signes i els sons (sonors vs sords) respecte el nord-oriental_[1]. El que na Carme deia, era que més enllà d’aquestes variacions conegudes tenim exemples d’epigrafies en les que es poden trobar variants diferents d’un mateix signe en un mateix escrit, de manera que resultava natural pensar que tals diferències podien respondre a sonoritats o significats diferenciats.

El que havia fet na Carme, i ho presentava en el seu llibre: Codificació informàtica del signari-ibèric nord-oriental, era: per una banda establir el joc complert de signes coneguts en texts de llengua ibèrica nord-oriental (136 en el seu recompte) i en segon lloc, crear una font electrònica per poder-hi treballar. Pas aquest, que ja li requerí codificar (assignar un valor numèric) cada un dels signes. Per ser que na Carme no era informàtica, Déu n’hi do. També proposava na Carme de fer una proposta de codificació UNICODE del signari ibèric per tal d’establir una codificació numèrica universal i facilitar així l’estudi de la llengua a tot el món. Em consta que presentà el seu treball a la Universitat de Barcelona, però el fet, fou que per raons més enllà del meu coneixement, la proposta no arribà a materialitzar-se per falta de suport institucional (el procediment d’estandardització UNICODE requereix un mínim de suport, més enllà d’una voluntat personal). Una pena, però no ens avancem al relat…

La voluntat, era doncs poder transcriure electrònicament una versió dels texts que reflectís el millor possible la rica grafia ibèrica i no una versió simplificada, com es feia fins llavors – digueu-ne prurit ecdòtic si voleu -. En poques paraules, poder treballar amb els signes ibèrics des de qualsevol tractament de texts, com una llengua més, com ho podem fer en hebreu o xinès, tant localment, en els nostres documents, com en la web, i així, facilitar el seu ús i estudi arreu del món. Una idea que no puc sinó qualificar d’excel·lent.

Sentint la seva explicació recordo que immediatament vaig imaginar poder disposar en el web catahalaunia.org d’una col·lecció d’epigrafies ibèriques en un format així de fidel, de manera que m’hi vaig posar en contacte i molt amablement em facilità la font electrònica que havia creat. Cal dir que des de ja fa anys, tant aquesta font com el completíssim corpus d’inscripcions que na Carme J Huertas i en David Folch han estat reunint, es pot trobar lliurament en el seu web, ibers.cat; l’única restricció en el seu ús és donar-ne cabal referència (que menys!). Un exemple ben real de la obertura que la Ciència exigeix.

Ara bé, cal entendre que una font ibèrica electrònica et permet utilitzar-la localment, és a dir, crear texts amb ella, però si vols compartir aquests texts, caldrà que el receptor també tingui instal·lada aquesta mateixa font – o una de compatible -, altrament, els glifs que veurà no es correspondran_[2]. És aquí que entra en joc la codificació UNICODE, assignant públicament un número únic a cada un dels caràcters de cada llengua existent, de manera que els fabricants de fonts, puguin incorporar-los per identificar cada un dels seus glifs, mecanisme que permet que qualsevol persona pugui crear una font, per exemple, hebrea, amb la confidència que funcionarà amb qualsevol text escrit en hebreu_[3]. L’ús de la mateixa codificació UNICODE està prevista en l’especificació del llenguatge de les pàgines web_[4], l’HTML, de manera, que navegadors de qualsevol lloc del món puguin visualitzar pàgines en qualsevol llengua amb l’únic requisit de tenir instal·lada una font compatible que li digui com ha de dibuixar cada un dels codis UNICODE.

Així doncs, només amb una font ibèrica, el resultat, era que a part de poder escriure en ibèric en el meu ordenador i poder generar pdfs amb signes ibèrics, poca cosa més podia fer. La manca d’un corpus que especifiqués els símbols originals, així com la manca d’una codificació universal com la d’UNICODE, va deixar el projecte d’un corpus d’inscripcions ibèriques en línia en el calaix dels: Ja veurem.

2013

~~L’any següent~~, Tres anys més tard, també a inicis de l’any, va resultar que na Carme i en David ja tenien a disposició del públic una primera versió del corpus, de manera que vaig decidir mirar d’implementar la idea original i crear la versió a cathalaunia.org del corpus d’ibers.cat, amb una pàgina per a cada inscripció. Ara bé, en aquell moment, una font local no es podia utilitzar en línia, era – i és en part encara ara – un risc, de manera que la feina que na Carme havia fet no era directament aplicable a la versió de Cathalaunia, i la manca de codificació UNICODE, feia que no es poguessin tractar les epigrafies com si fossin texts en el web…

Així que el què es va fer primer, va ser readaptar la codificació feta per na Carme a les necessitats de Cathalaunia. Quedava però el repte de com representar les grafies ibèriques en les pàgines del web sense emprar fonts electròniques, però una programació web gràfica cuidada ha permès fer-ho_[5]. El resultat, és que el corpus creat per na Carme i en David, ja des de llavors, es pot consultar en línia, i fer-ne tota mena de cerques de manera trivial (o no tant trivial).

Els 7 ‘IUNSTIR’ (IU*TIR) del corpus.
Cliqueu per imatge a mida real.

Com dèiem, el signari ibèric, actualment es considera que presenta una gran quantitat d’al·lògrafs (signes diferents amb un mateix so). Ho podem visualitzar mirant les agrupacions de signes del propi recull.

Signari ibèric nord-oriental, 136 glifs en 38 grups.

Deu maneres d’escriure ‘de’ o ‘ke’, sis ‘to’, cinc ‘o’…

La solució que s’ha donat des del món acadèmic a aquesta problemàtica de la variabilitat sígnica que hem anat exposant, ja des del treball d’Unterman, els Monumenta Linguarum Hispanicarum, ha estat numerar cada una de les variants de cada grup fonètic, de forma que es pugui escriure, per exemple : ‘a1’ per indicar una a amb el signe que sembla una P llatina o ‘a4’ si el signe original sembla una D, o ‘ti1’, si és com un trident amb tres punxes o ‘ti4’ si en té dues. Des del punt de vista codicològic, aquesta solució és exactament igual de potent que la de na Carme, però incomprensiblement, no he vist mai cap recull d’inscripcions ibèriques que l’empri de forma sistemàtica…? Probablement, els reculls fets amb anterioritat havien registrat el símbols sols de de forma genèrica (‘be’ , ‘ta’, ‘r’), el treball però, fet per na Carme i en David permetria fer la conversió de manera automàtica a partir del seu corpus.

2015

I en aquestes que arriba el 2015, i de nou a inicis d’any, m’assabento que el grup LITTERA de la Universitat de Barcelona ha presentat una proposta de codificació UNICODE de l’ibèric nord-oriental: Preliminary proposal to encode the north-eastern Iberian script for the UNICODE standard , signada per en Joan Ferrer i Jané, Noemí Moncunill i Javier Velaza. De manera que vaig baixar-me immediatament l’especificació per tal de poder-la aprofitar en el web, entusiasmat amb l’esperança de poder, aviat, tractar les epigrafies ibèriques com si fossin texts en una llengua aliena qualsevol. Però en aquell moment, la recerca m’apartà de l’àmbit de l’ibèric i un allau de noves lectures propiciades per les línies d’investigació ha posposat fins aquest mes de juliol l’avaluació cabal d’aquella proposta de codificació.

En primer lloc, cal dir que l’especificació és molt clara i ben estructurada i presenta molt entenedorament l’estat actual del coneixement de l’ibèric. Però he de dir que m’ha sorprès. Lluny de presentar el centenar llarg de signes coneguts, la proposta els simplifica en 54, i per tant, codicològicament és equivalent a la transcripció fonètica!

Proposta inicial de codificació de l’ibèric dual.

S’explica en la pròpia proposta:

Following the criteria and main objectives of the UNICODE standards, multiple variants of a single sign have not been included (Untermann 1980, 49; 1990, 246; Rodríguez Ramos 2004, 143; de Hoz 2011, 743), but just the signs with different values; such principle has not been followed in an officious proposal of UNICODE encoding recently realised (Huertas 2009). The choice of the most representative variant for each sign has been done according to their concurrency frequency in presumably dual inscriptions.

És a dir, ni els proposants creuen que simplificar les variants cada grup en un màxim de dos glifs sigui problemàtic, ni el consorci UNICODE permet el registre de variants d’un mateix caràcter. Postures que lògicament es reafirmen entre elles. He de dir que em vaig quedar astorat, ja que creia que seria de sentit comú que sols una codificació completa permetria processar com a texts digitals els continguts ibèrics originals. Havia de mirar-m’ho de més aprop, de manera que vaig mirar de contactar amb el grup i van ser lo prou amables com per parlar-ne obertament (és un luxe sibarític, això de poder conversar amb l’autor!).

Va ser llavors que vaig poder constatar que es considera que tot i que la pròpia proposta reconeix que més enllà dels dos signaris (dual- no dual) hi ha la possibilitat que algun signe presenti una tercera sonoritat, aquests, en el millor del casos s’espera que siguin sols excepcions, i que, en conjunt, la proposta actual ja representa prou efectivament l’escriptura ibèrica nord-oriental. Preguntat per la impossibilitat de reproduir les epigrafies de manera fidel, la resposta és que UNICODE no permet registrar variacions d’un mateix ‘caràcter’.

He de confessar que això ho tenia mal entès. Que UNICODE no volgués registrar les innumerables possibles formes de cada caràcter, tenia tota la lògica (les tipografies poden ser infinites), però que apliqués aquest criteri restrictiu fins l’extrem de sols permetre crear codificacions parcials d’una llengua morta, no m’ho esperava.

De totes maneres, parlar amb experts i gent que estima el que estudia és sempre beneficiós, així, que em van dirigir, per exemple, a codificacions ja fetes de llengües properes com l’italià antic, per tal de comprovar que el nombre de signes registrats és certament mínim, i fins i tot van tenir l’amabilitat d’indicar els documents UNICODE on s’especifica les normes de funcionament en els casos de múltiples variants d’un mateix caràcter. Vagin, doncs, des d’aquí, els meus agraïments per les seves explicacions i aclariments, en aquest, i en altres àmbits del món de la llengua ibèrica_[6].

Coda

El resultat, és doncs, molt pitjor del que esperava, ja que lo més greu és que la codificació UNICODE, que neix amb voluntat d’universalitat, en el cas de les llengües mortes no permet ni reproduir el corpus d’on se’n deriven els propis conjunts de ‘caràcters’ a registrar (cal entendre que la noció ‘caràcter’ depèn de la pròpia llengua, pensis sinó en escriptures ideogràfiques_[7]). L’explicació d’UNICODE per a tal restricció és del tot insatisfactòria, ja que es limita a dues raons: simplicitat i facilitat de cerca. La primera és tautològica (és un fet que una codificació de quatre símbols és més simple que una de cinc), i la segona, la facilitat de cerca és tecnològicament trivial (bé que es registren, per exemple, les vocals accentuades, per més que la cerca fora més simple si sols existissin les versions no accentuades, el que es fa, és registrar totes les variants existents i fer que el motors de cerca facin abstracció de si tenen o no accents, ja que ningú acceptaria no poder escriure accents). Per això crec que el motiu real per una tant restrictiva política de codificació de variants rau en realitat, més, en l’escàs espai numèric contemplat per UNICODE (poc més d’un milió de caràcters diferents, amb més de cent mil ja assignats avui en dia) que no pas en la simplicitat de la cerca informatitzada. I em sembla evident, que un tal criteri restrictiu sols s’aplica a les llengües mortes, d’abast molt i molt limitat, ja que fer-ho en llengües vives comportaria, en la pràctica, l’abandó de l’ús de tal codificació per part dels usuaris.

Tothom té raó, però la criatura continua plorant. Tenia raó na Carme en proposar una codificació informàtica estandarditzada del global sígnic ibèric. Tenen raó els del grup LITTERA en fer sols una codificació parcial, i, a la seva manera, té raó també UNICODE en no voler registrar variants (han de gestionar un espai limitat, entre 0 i 1114111), però el fet és que no hi ha, – ni haurà en un futur proper – , manera de reproduir de forma estàndard, fàcil i fidel, les grafies ibèriques. D’aquí el ‘malcodificant‘ del títol.

L’origen del fet que UNICODE sols disposi de poc més d’un milió de números a assignar, es deu a què la proposta original, la ISO-10646, que definia un espai numèric de 31 bits (uns dos mil milions de caràcters) es veié desplaçada per la més pràctica – i limitada, inicialment amb sols 16 bits, – proposta d’UNICODE en els anys noranta. El preu el paguem ara, ja que de ben segur, que un cop el milió llarg de possibles caràcters de l’UNICODE actual hagin estat assignats, la necessitat de continuar creixent forçarà a la readopció de codificacions semblants a la proposta de codificació inicial, la UCS4 que aprofitava els 31 bits originals.

Mentre això no passi, però, caldrà emprar mètodes complicats per representar fidelment les epigrafies ibèriques. La tasca de na Carme, però no ha estat en va, ja que no sols ha esperonat una primera codificació UNICODE – d’abast estructuralment limitat, però que segur serà d’utilitat – sinó que em consta que els experts són ben conscients de la necessitat de codificar de manera estable les variants (sembla mentida que encara no s’hagi fet). El corpus de na Carme i en David, que és el noranta i molts per cent del què es presenta a cathalaunia.org, és, fins on jo sé, el primer corpus ibèric que incorpora la informació de quina variant s’utilitza en cada signe de cada epigrafia, una informació única i per tant, preciosa. Informació, però, que no podrà ser textualment expressada per no existir en la codificació UNICODE de l’ibèric nord-oriental.

Un desastre.

Notes

[1] Veure: Ferrer i Jané, Joan : 2010 : “El sistema dual de l’escriptura ibèrica sud-oriental” : Veleia – revista de prehistoria, historia antigua, arqueología y filología clásicas : 27 p.69-113.
[2] El format PDF però, usualment, incorpora també el font original en el document (per ser exactes, sols les parts rellevants del font), de manera que sí es portable entre màquines i sistemes.
[3] UNICODE no és l’única iniciativa de codificació textual universal, veure per exemple, la Script Encoding Inititiave (ISO/IEC 10646) de la universitat de Berkeley.
[4] Per exemple, utilitzant referències numèriques.
[5] Evitant fins i tot l’ús de programació en el client via Javascript o similars (un detall dels de la vella escola).
[6] Per exemple, dos beneficis directes de la seva proposta a implementar en un futur proper a cathalaunia.org: els símbols quantificadors i un refinament en la definició dels grups de les nasals.
[7] En aquest sentit, constato que la proposta defineix els caràcters de l’ibèric nord-oriental únicament a partir de criteris fonològics, em pregunto fins a quin punt és aquest un criteri prou adequat. Estic pensant que potser hi haguessin llavors altres aspectes a considerar; escriptures posteriors incorporaran coses com minúscules i/o accents. Sabem lo suficient per entendre per què s’utilitzava un signe en concret i no un altre? Però he dit que no estic en situació de fer comentaris filològics, de manera que millor ho deixo aquí.

↧

2015-juliol a cathalaunia.org

July 31, 2015, 3:25 am

≫ Next: De la Gòtia i de continuïtats vàries.

≪ Previous: Malcodificant l’ibèric nord-oriental.

S’acaba un juliol de canícula prematura i pertinaç. El mes ha estat esgotador, molt llegit i ibèric.

Molt llegit, per haver pogut finalment processar la cua de lectures que la recerca havia acumulat feia mesos. És a dir, s’ha pogut tornar al nivell dels primer mesos de l’any (només 390 títols fent cua – qui no es consola és perquè no vol -), i això, de retruc, ha fet que el més fos ibèric. Ibèric, ja que fou a inicis d’any que s’acumulà un seguit de treballs a fer i lectures a processar sobre el món ibèric que van quedar desplaçats per la recerca actualment en curs.

Aquest mateix bloc s’ha fet ressò en part d’aquesta activitat en comentar l’estat de la codificació informàtica de l’ibèric nord-oriental.

La cua de lectures ibèriques d’inicis d’any, entre molts altres títols, tenia per una banda, el volum 14 (2014) de la revista Paleohispánica, on es troben les novetats epigràfiques del any 2013, i per altra, una versió preliminar de la proposta de codificació UNICODE de l’ibèric nord-oriental feta per el grup LITTERA de la Universitat de Barcelona. Del primer, s’han creat un bon grapat de noves entrades epigràfiques (més de seixanta, que han deixat el total actual a 3203). I del segon, de la proposta de codificació UNICODE de l’ibèric nord-oriental, més enllà dels aspectes comentats en l’apunt anterior a aquest, sí se n’han derivat un parell de modificacions significatives. Per una banda, afegir una sèrie de glifs (metrològics i d’altra mena) en la llista de signes ibèrics (que així passa de 136 a 147 signes), i per altra, un perfeccionament en la definició de grups de símbols similars (el què en les cerques s’anomena signari simplificat). Millores tècniques discretes, però de gran valor afegit.

Però a més de refinar la codificació i incorporar un bon grapat de noves epigrafies, posats a treballar la secció Ibèrica i Romana, s’ha procedit a enllaçar més d’un miler d’entrades epigràfiques amb els seus homòlegs del recull d’epigrafia ibèrica Hesperia. L’abast és encara limitat ja que el corpus públicament accessible en aquesta base de dades és encara parcial (per exemple, manca la part del lleó, la Tarraconesa) però sí hi ha ja disponible la Narbonesa i el recull numismàtic. A efectes pràctics, s’han enllaçat les entrades A i B dels MLH d’Untermann. De manera que de moment ja tenim que des de més d’un miler d’entrades epigràfiques del corpus de catahalaunia.org, ara ja es pot consultar la seva fitxa tècnica completa a partir de l’enllaç en l’apartat Web, on hi figura sota la notació pròpia de la base de dades Hesperia_[1]. Aquesta és una de les fites que mancava en el recull epigràfic ibèric, tota vegada que la filosofia inherent a cathalaunia.org demana que cada dada presenti un mínim d’una referència a una font d’autoritat externa.

L’altra front d’activitat ha estat la lectura, i encara que hi ha molt i molt bo, sí vull destacar un parell d’entrades.

La primera, de fet, es va llistar el mes passat, però és que ha estat aquest mes que m’ha arribat el llibre físic. Tot un regal; es tracta de : Cingolani, Stefano Maria : 2015 : “La formació nacional de Catalunya i el fet identitari dels catalans (785-1410)”.

Obra d’un autor a qui no em dol reconèixer deure bona part del meu bagatge historiogràfic. Per a mi, tot un exemple d’honradesa intel·lectual, i una de les poques persones amb les què la discrepància, quan més profunda i radical, mes fructífera. Un luxe molt i molt productiu ( i un mal de cap constant! :) ).

Però a més, en aquest mes, es dóna la circumstància que s’ha obert al públic l’exposició en el Museu d’Història de Catalunya dedicada a Ramon Muntaner en motiu del seu 750é aniversari. Exposició que té com a comissari el propi Stefano Maria Cingolani (potser el millor expert actual en literatura primerenca catalana) i que hem estat anunciant en aquest bloc des de fa mesos. Una indisposició em va furtar la possibilitat de comentar l’acte inaugural fet el passat dia 23, però sí vaig poder copsar en els mitjans de comunicació el ressò de les erudites i afilades opinions d’en Stefano sobre la figura d’en Muntaner_[2].

L’altre treball que vull destacar, és: Helm, Peyton Randolph : 1980 : “‘Greeks’ in the Neo-Assyrian Levant and ‘Assyria’ in Early Greek Writers”, una tesi doctoral tremendament rica en dades. Una lectura més que profitosa per mirar d’entendre les relacions entre els grecs i l’orient pròxim en el primer mil·lenni abans de Crist.

Com sempre, llistem les novetats del mes per seccions_[3]:

Secció Bibliografia de l’Êpoca Prehistòrica

Secció Bibliografia de l’Êpoca Ibèrica i Romana:

Secció Bibliografia de l’Êpoca Visigoda:

Secció Bibliografia de l’Alta Edat Mitjana:

Secció Bibliografia sobre Judaisme

Secció Bibliografia Vària:

En acabar el mes, el web cathalaunia.org, presenta un total de 24.211 pàgines consultables.

Notes

[1] En el seu dia ja vàrem comentar que fora bo que en les entrades de la base de dades Hesperia hi figurés un enllaç estable, com fan per exemple els registres bibliotecaris. El fet però, és que encara no hi figura i per tant els enllaços actuals des de cathalaunia.org estan fets a partir de la URL del registre d’Hesperia. Esperem que en el seu moment incorporin un mecanisme d’enllaç normalitzat i estable.
[2] Ho vaig dir fa uns anys, però ho he de repetir. Estaria bé que algú poses al dia l’entrada corresponent a Wikipedia.
[3] Es marquen amb (www) les entrades que es poden trobar lliurement a Internet.

↧

De la Gòtia i de continuïtats vàries.

August 16, 2015, 12:10 pm

≫ Next: 2015-agost a cathalaunia.org

≪ Previous: 2015-juliol a cathalaunia.org

No fa gaires dies que en una conversa informal em van preguntar què era el que n’havia tret fins ara de la meva dedicació a estudiar l’alta edat mitjana catalana. De cop i volta, havia de simplificar anys d’esforç en quelcom lo prou concret com per que la fluïdesa de la conversa no patís, però què al mateix temps no traís la rigorositat del tema. Vaja, com si et demanen de triar un fill… Després d’un moment de vacil·lació, em vaig decantar per parlar de la Gòtia, i del seu mig oblidat rol en aquells temps. Hagués pogut triar altres temes més puntuals, i potser més cridaners, com la rehistorificació de les figures fundacionals catalanes, injustament relegades al món de la irrealitat, noms com Guifré d’Arrià, Otger Cataló, o el príncep Quintilià, o potser aspectes més tècnics, com la tasca prosopogràfica feta en el Fons Cathalaunia, però no, vaig preferir transmetre quelcom més difús i fins i tot més difícil d’entendre, com és el rol llargament oblidat del nostre corònim de llavors: Gòtia, en el pensament que podia ser una temàtica de més llarg abast.

Dies després, es donà la segona circumstància que ha finalment decantat l’escriptura d’aquest apunt.

Llegint les fonts musulmanes sobre la conquesta d’Hispània a inicis del segle VIII_[1], va sorgir el detall d’un suposat sepulcre del vençut rei Roderic a Viseu, ciutat de l’actual Portugal. Fet, que desconeixia, i que no sent especialment rellevant des del punt de vista de la història ‘catalana’ no hagués provocat més reacció sinó fos que en nota es senyalava que la tradició s’originà en època d’Alfons II d’Astúries, i això sí que el col·locava en l’àrea d’estudi i demanava si més no una mínima contextualització. Seguint doncs la pista, vaig llegir un curiós article recent – de fa un parell d’anys – sobre el record del regne dels gots després de l’arribada dels musulmans : Pérez Marinas, Iván : 2013 : “Regnum Gothorum y Regnum Hispaniae en las crónicas hispano cristianas de los siglos VIII y IX. Continuación, fin o traslado en el relato de la conquista árabe” : Estudios medievales hispánicos : 2 p.175-200. Així que aquí parlarem de la Gòtia i del regne visigot, especialment, després de la seva desaparició. Conceptes que fins i tot en obres de publicació tan recent com d’aquest mateix any 2015, es poden trobar farcits d’errors i nocions espúries. A veure si ho sabem explicar…

Redescobrint la Gòtia

Bé, s’entén que parlar de ‘descobrir’ o de ‘redescobrir’ no és sinó una llicència narrativa, en cap cas la Gòtia havia estat ‘perduda’, però sí he de dir que llargament oblidada. L’evolució del consens historiogràfic és curiós, cada època i cada context té els seus temes preferits. En el cas de la Gòtia, per exemple, en la primera meitat del segle XX, noms con Calmette bé que escrivien sobre ella, però curiosament, sembla com si la noció hagués passat a un segon pla, difuminant-se fins el punt, que a finals del segle XX, fins i tot s’ha arribat a escriure que per no haver-hi, ni gots existien en el segle X_[2]… Que les fonts parlin de princeps gothorum, i que el nom de Gòtia aparegui en fonts estrangeres, són fets que aparentment es poden obviar a base d’un ús estricte de la hipercrítica – col·loquialment parlant: la mort dels mil talls – a base d’anar desdibuixant cada un dels esments en una pluralitat de sentits descoordinats fins negar l’existència de la causa inicial_[3]. No és això el que farem aquí, ans bé, mirarem d’aplicar el remei adient a tal malaltia, que no és altre que la cerca de la comprensió global del context, i l’aplicació estricta – també, i com no pot ser d’altra manera – de la navalla d’Occam.

El que això escriu, aterrà en l’estudi de l’alta edat mitjana en la figura del príncep Guifré-Borrell, i no satisfet per el retrat del període que llegia dels nostres historiadors – hi faltaven coses massa importants, al meu parer – decidí estudiar-ho a base de contraposar les fonts secundàries amb les primàries; és a dir, processar i analitzar tots i cada un dels documents coneguts del període, en el que seria el Fons Cathalaunia (els anys entre el segle IX i X, estan mancats de cap relat cristià contemporani, i per tant, és un context especialment opac i on la documentació local pren una especial rellevància en l’anàlisi) i comparar-ho amb les interpretacions que en feien els historiadors. El context geogràfic inicial, era els dels comtats ‘catalans’, però enseguida quedà clar que calia ampliar el focus i incorporar-hi les terres septimanes. Però fins i tot aquesta ampliació es feu estreta en comprovar que els lligams documentals es ramificaven vers els territoris veïns, Provença, Borgonya, Tolosa, Alvèrnia, i fins i tot el Llemosí. És a dir, mirant d’establir un perímetre, el resultat era que resultava ser molt més gran del que s’havia pensat en un primer moment. I fou dins d’aquest marc ampli (el limit sud, sí era més clar, per la presència musulmana a Tortosa i Lleida) que un pren consciència que l’element que vertebra el nucli central d’aquesta àrea, és un terme per a mi, en a aquells moments desconegut i descontextualitzat: la Gòtia.

El terme Gòtia es pot trobar en les fons foranes del segle IX i X , en parlen els annals francs, les butlles papals i fins i tot cristians residents en el regne musulmà. Cert és que les mencions no són especialment coherents – tampoc ho són les dels altres corònims -, però sí resulta possible una delimitació barroera a base de fites. En el limit nord-oriental, Usès, a l’occident, Tolosa, i al sud, Barcelona amb la frontera est delimitada per les aigües del Mediterrani i el Roina (és a dir, la part llavors cristiana de la Ibèria original del s. VI aC). La vacil·lació en les fonts fa que de vegades, Septimània acapari el topònim, però altres testimonis evidencien inequívocament la seva extensió al sud dels Pirineus, fins la frontera amb el veí musulmà. El que no està gens clar en tot cas és el limit nord-occidental, ja que terres tan allunyades com el Llemosí, si més no documentalment, presenten una clara dosi de goticitat – per exemple, antroponímica – de manera que encara que en principi l’Alvèrnia no hauria de formar part de la Gòtia – i per tant menys encara el Llemosí – no resulta possible a priori establir uns límits mínimament clars al septentrió.

Però la pregunta era inevitable: que hi feien aquí els gots i la Gòtia? El regne visigot feia gaire bé dos segles que havia estat destruït, com és que pervivia el seu nom, i a sobre, en un context carolingi? La resposta, atès que semblava clar que ni musulmans ni carolingis tenien un interès especial en fer perviure un passat visigot, havia de ser local, en altres termes, havia de ser la potència de la idiosincràsia local la que havia permès la permanència en contexts hostils. O això, o bé, qui pensi que la Gòtia era sols un concepte geogràfic i que els gots de les fonts, com a molt, sols eren que destacaments militars, faria bé de donar en primer lloc una explicació, per començar, a l’existència del propi terme.

Els documents entre mitjà segle IX i durant tot el X, eren clars; la Gòtia, en certs moments, fins i tot tenia categoria de regnum en les fonts franques. Els seus rectors, i el que potser encara resulta més revelador, els dels seus veïns septentrionals , Alvèrnia i Borgonya, tots ells, es fan anomenar en un moment o un altre princeps gothorum. És llavors, quan es contempla el panorama ampli que es percep que és justament el control de Gòtia – o el seu desmembrament, si es vol – el que està en joc de forma soterrada durant tot el període carolingi.

altar-i-sepulcre-de-sant-guillem-a-gellona-Sant-Guilhem-3-altar

Altar i sepulcre de sant Guillem a Gel·lona.
Imatge de Wikipedia.

Ja Carles Martell, en la darrera dècada de la seva vida, després de Tours desplaça l’acció militar a la Septimània, i amb especials mencions en els annals a lluites per el control naval del sector nord-occidental del Mediterrani. El seu fill, Pipí, pactarà amb el Teodoric, duc dels francs ripuaris (al costat de l’actual Flandes) qui juntament amb el seu fill, sant Guillem (el que esdevindrà el famós personatge corbnarigut de les cançons de gesta), duran el pes de la conquesta franca de la Septimània. Conquesta, que tot fa pensar que es produí més per pacte que no per victòria militar; els gots de la Septimània, com es feia en altres llocs, mantenien la seva consuetudinarietat a canvi de reconèixer el nou sobirà. Carlemany intentarà portar la frontera fins l’Ebre, però no se’n sortí i hagué d’encarregar al seu fill Lluís la presa de Barcelona_[4], aquest cop, explícitament per un pacte amb els gots de la ciutat i els de Terrassa, i de retruc, l’establiment de facto de la frontera en el Llobregat l’any 801. Aquí es frenava l’expansió vers el sud per l’antiga Tarraconense, tancant-se així la conquesta cristiana de la Gòtia. No era doncs gens estrany que el primer comte de Barcelona posat per el rei franc, Berà, no fos sinó un princeps gothorum. Després de Carles el Calb, els carolingis ja no van estar en disposició d’actuar militarment en la part meridional el seu regne, i els poders locals prengueren el control directe, però això no vol dir que la corona no continués sent un factor de primera magnitud en la política local, si més no, fins el primer quart del segle X. És la Gòtia, en forma ja de marquesat, la que dominava el també fill de Guillem, Bernat de Septimània (documentat d’Usès a Barcelona passant per Tolosa, on trobarà la mort el 843), serà la Gòtia la que l’any 878 es dividiran entre el Pilós, el Plantapilosa, Teodoric, i Bosó en la crisi generada en la mort del Calb. És el sud de la Gòtia la que l’acord del príncep Guifré-Borrell i l’arquebisbe Arnust organitzava de manera plaent a la corona carolíngia en el 899, i serà la Gòtia – especialment la part septimana – la que durant el segle X es disputaran els seus veïns del nord dels Pirineus, com serà la Gòtia la que reclamarà encara com a princeps gothorum Borrell II a finals del segle X.

I per tal d’entendre la seva continuïtat, cal copsar la seva evolució prèvia, així que primer millor resumim breument el desenvolupament del propi regne visigot.

El regne visigot

arc-de-titus-wikipedia-800px-Arch_of_Titus_Menorah

De Jerusalem a Roma i d’allí, a Tolosa (la taula) i a Cartago (la Menorah).
Imatge de Wikipedia.

Després de saquejar Roma i endur-se’n el botí més preuat, la taula de Salomó que Titus havia furtat del temple de Jerusalem l’any 70, els visigots s’assentaren en el triangle Tolosa – Narbona – Barcelona a inicis del segle V_[5]. Entrat ja el segle, el pacte amb Roma implicarà la seva extensió per el sud-oest de la Gàl·lia; dues fites més marcaran la centúria: la mort de Teodoric I en la primera derrota d’Àtila en el camps catalàunics i la invasió pactada d’Hispània per la part occidental dels Pirineus. El segle següent, el VI, s’iniciarà amb la pèrdua de Tolosa en mans dels francs i els intents, no gaire reeixits, dels gots de fer-se amb el control peninsular, sí restarà però fidel al regne got en tot moment, la Septimània. Serà en aquest mateix segle que les monarquies de l’occident europeu faran el pas al catolicisme; els rectors francs, burgundis i visigots, tots ells emparentats, aniran decantant oficialment la cristiandat vers el catolicisme. L’arrianisme, que en el segle anterior hagués pogut fer-se amb l’ortodòxia cristiana, quedarà reduït a un mot genèric per indicar disconformitat amb l’ortodòxia catòlica. De totes maneres, en el cas dels visigots aquest pas fou especialment complicat ja que l’arrianisme havia estat tradicionalment un tret idiosincràtic propi (tot i que no eren pas els únics, pensem, per exemple, en els burgundis), i l’altra factor que feia possible un tal pas, la població del regne, no l’acceptà de la mateixa manera arreu.

Si la nova ortodòxia catòlica visigoda es concebrà a sí mateixa com el centre de la cristiandat en la – sempre – propera Parusia, confrontant-se així obertament amb Roma, la població rebrà el pas al catolicisme de forma desigual. Els territoris de base celta o turdetana, sí eren ja de vell antuvi proclius al catolicisme, i l’arrianisme dels seus governants gots n’havia estat fins llavors una font de tensions permanent_[6], però això no era així en els territoris mediterranis, de substrat ibèric, és a dir, la Tarraconesa i la Narbonesa – o Gal·lia Gòtica – (o Ibèria i Septimània segons la cartografia ostrogoda). La monarquia visigoda entrà oficialment en el catolicisme a la fi del segle VI, però a partir de llavors, i fins la seva fi a inicis del segle següent, serà contestada reiteradament per els territoris del nord (especialment els bascs) i els ‘ibèrics’, que a més, presentaven ja llavors, com a tret idiosincràtic, una molt forta i secular tradició jueva_[7]. De fet, a partir del tercer terç del segle, l’escenari és el d’un regne obertament dividit, factor que sens dubte ajudarà a entendre la facilitat de la pròpia conquesta musulmana. A inicis del segle VIII, la majoria de poblacions pactarà la submissió a unes forces invasores que no eren especialment nombroses, i la prova d’això, és que on hi hagué resistència, aquesta perdurà per anys. A casa nostra, Àquila anirà a Damasc a segellar el seu vassallatge al califa a canvi de mantenir el control del seu territori. El pacte, però, no serà localment acceptat i Ardó perllongarà set anys més la resistència; el preu serà que en lloc del tribut més suau de vassallatge, en aquestes terres, proliferarà l’impost de botí_[8]. El resultat final, és que en la segona dècada del segle VIII, tot i que el quadrant nord-occidental de la península no havia estat conquerit, el regne visigot, havia deixat d’existir.

I el seu record

Passem ara sí, a analitzar com evolucionà la goticitat i el record del regne visigot, més enllà d’aquesta fita, i aprofitarem per comentar de passada el treball d’en Pérez Marinas.

He de fer en primer lloc un comentari en bona mesura aliè a la temàtica d’aquest apunt, i és que l’article presenta una curiosa -i afortunadament infreqüent – noció que vol que atès que el regne visigot fou substituït per el musulmà, això implica la preexistència – i continuïtat – d’un regne hispànic. Noció curiosa que si la generalitzéssim, multiplicaria el nombre de regnes coneguts, ja que tot topònim on es donessin més d’un regne consecutiu, elevaria el concepte geogràfic a categoria política. De fet, m’ha resultat tan curiosa, la defensa d’una tal espúria noció, que m’he preguntat de quan era l’article, de quin any? Ha estat llavors que he vist que era de l’any 2013, i tot ha pres sentit. Lamentable.

Però més enllà d’aquestes ingerències ‘polítiques’, el treball està ben pensat, ja que analitza per ordre cronològic l’evolució del record del regne visigot en les – poques -cròniques cristianes posteriors a l’arribada dels musulmans_[9] i n’extreu una evolució prou clara i significativa. Per començar: la derrota dels monarques visigots, implicà la desaparició del regne, i encara que la part nord-occidental peninsular no fou conquerida i ja en el primer quart de segle es registraren els primers enfrontaments fronterers amb el ocupants, (Pelai), en cap cas les fonts primerenques, del propi segle VIII, ho consideraran una pervivència goda, mentre que a l’hora, el terme Hispània, es començarà a associar localment amb l’emirat de Còrdova. Aquí, podem afegir que així serà durant tot el segle VIII, fins que en la part final, tindrem les primeres mostres de nous canvis en profunditat. És a final del segle VIII que Beat de Lièbana presenta Sant Jaume com a patró d’Hispània (tampoc era una novetat completa, ja Isidor ja havia defensat l’apostolat del sant en terres hispàniques), presagiant d’alguna manera la futura ‘trobada’ del sepulcre ja entrat el segle IX, moment, en el què llavors sí, les cròniques recordaran la monarquia galaico-astur-lleonesa com hereva del passat visigot, en un ben estudiat moviment neogòtic.

El pas entre el segle VIII i IX resulta especialment interessant, ja que si per la banda ‘asturiana’ tenim un primer intent novell d’estructuració ideològica, per la ‘gòtica’, tenim que en els annals septimans ja apareix la noció expressa de què la legitimitat visigoda havia passat a la carolíngia (hem de pensar, lògicament, mercès a ser ambdós regnats cristians), com molt correctament recull el treball d’en Pérez. Noció aquesta de traspas de legitimitats que es mantindrà en la Gòtia, ja que la trobarem expressada dos cents anys més tard a Barcelona en el Liber Iudicum de Bonsom, on una llista de reis visigots es veu cronològicament continuada per una de reis francs. Però hem dit abans que la catolicitat visigoda era contrària a Roma, mentre que la carolíngia, si bé amb reticències puntuals, sí acceptà el lideratge religiós de la Santa Seu, eren doncs de preveure, tensions en aquest camp. El moment és especialment il·lustratiu, ja que tenim tres personatges: Fèlix d’Urgell, Beat de Lièbana i l’arquebisbe de Toledo, Elipand, lligats per una primera disputa religiosa, l’adopcionisme_[10], a cavall entre el regne franc i la influència visigoda, amb cada un d’ells situat en cada un dels tres regnes implicats.

els-genets-de-l-apocalipsi-beatus-littera-visigothica-s-untitled-3

Més enllà de la disputa sobre l’adopcionisme, Beat de Lièbana es farà famós per el recull apocalíptic que serà llargament repetit: els Beatus. Però d’això, qui en sap, és n’Ainoa Castro.
Imatge adaptada del seu bloc.

L’arribada dels musulmans desplaçà part de noblesa hispana que preferí fugir a un nord cristià més enllà dels Pirineus. També les conquestes franques de la Gòtia, propiciaren noves anades de refugiats vers el regne franc. Són els hispani de les fonts franques_[11], nobles visigots refugiats que a canvi de la aquiescència amb la monarquia franca i la catolicitat romana, van tenir assegurat un futur no menor en el regne franc_[12]. El cas de l’adopcionisme és exactament el contrari, ja que presenta com les postures religioses més pròpiament visigodes van ser repudiades per la religiositat i la política franca. Félix i Elipand no estaven dient res que per ells fos nou, però la ‘nova’ catolicitat era pro-franca, de manera que seran titllats d’heretges, postura que Beat a Astúries promourà activament, mentre que Fèlix serà jutjat i condemnat en els tribunals francs per acabar morint exiliat a Lió (Alcuí serà l’encarregat de proporcionar el material ideològic en contra seu). El que posa l’angle adient per entendre-ho tot plegat és el comentari que fa Elipand, que parla des de la seguretat que li dóna estar a Toledo, a centenars de quilòmetres dins del regne de Còrdova, titllant a Beat de mestre d’Alcuí en això i confirmant així l’entesa entre el regne astur i el franc_[13]. I la vitalitat de tals idees en la Gòtia, i per tant, també al nord dels Pirineus, la podem suposar quan fins i tot després de mort Fèlix, el bisbe Agobard, encara es sentirà motivat a dedicar una obra en contra de l’adopcionisme en un lloc aparentment tant allunyat com és Lió. Com dèiem, el límit nord de la Gòtia fa de mal definir…

No serà però, com sabem, fins ja entrat el segle IX, que el regne cristià del nord-oest peninsular es reconeixerà, llavors sí, com hereu dels visigots – el neogoticisme que dèiem – mentre que en el vessant religiós, es vertebrarà al voltant de la tomba de l’apòstol Jaume i la ruta de peregrinació – probablement ancestral – que hi menava. Però serà en el vessant est, que la Gòtia existirà contemporàniament sota mandat carolingi, aspecte aquest, però, que lamentablement no apareix en el treball d’en Pérez, probablement propiciat per la lectura estrictament hispànica del seu treball. I per això trobo de lo més interessant que entrat ja el segle X, l’intent de Cesari (abat de Santa Cecília de Montserrat) de fer-se amb l’arquebisbat de Tarragona a partir de la legitimitat dels bisbes de l’occident peninsular (se’n va anar fins a Santiago de Compostel·la a demanar el seu nomenament) fos rebutjat, tal i com ell explica al Papa, en base a què els bisbes de Barcelona, Girona, Osona, Urgell i l’arquebisbe de Narbona, (ergo, els bisbes de la Gòtia) no reconeixien l’apostolat en vida de Sant Jaume a la Spania et occidentalis, tot un míssil a la línia de flotació de la legitimitat de la monarquia astur-lleonesa_[14]).

Vist des del punt de vista musulmà també ho tindran ben clar; per a ells, pràcticament, la Gòtia no hi és – si però pels cristians que viuen dintre de l’emirat_[15] -, sinó que el que hi ha és la frontera amb al-Faranja, és a dir, la terra dels francs, mentre que el regne cristià del nord-oest tindrà un nom propi i diferenciat: Jilliqiya, probablement una mala adaptació de Galícia, segons la descripció que en la dècada dels 960 en feu el jueu Ibrahim b. Yaqub al-Israili al Turtushi._[16].

Continuïtats

On ens deixa tot aquest llarg periple? Doncs, d’entrada, davant d’una aparent paradoxa, ja que resulta curiós constatar com el regne visigot catòlic, que a penes durà un segle i quart (de fet, força menys, si el que mesurem és un regne unificat peninsular) i que ni fou reconegut com a propi per la cristiandat no conquerida de la península, ha acabat sent, via el neogoticisme asturià dels segle IX (recollit i maximitzat per el regne de Castella a partir del segle XIII_[17]), el fonament de l’ideari d’una ideal unitat hispano-catòlica-peninsular que ha arribat – malauradament – fins els nostres dies_[18], mentre què paral·lelament, podem constatar com fou a casa nostra, en el triangle Tolosa – Narbona – Barcelona que dèiem, és a dir, en la Gòtia, on el regne visigot i el seu record es perllongaren durant sis segles sense que això estigui clarament recollit en la concepció actual dels nostres propis orígens!

I això em porta a una conversa amb dos historiadors erudits del passat medieval català, de fa uns mesos, on mirava de transmetre – sense gaire èxit, tot sia dit – precisament la noció de la continuïtat en la localitat, la seva adequació a la realitat geogràfica i la seva aplicació en el nostre cas. A veure si aquí ho sé descriure millor…

En el raonament general, sembla evident, que res del que hem estat exposant fins aquí: la Gòtia, el record del regne visigot, etc, existiria sense un sentit de continuïtat, i la continuïtat, demana, per definició, bases estables. Unes, podrien ser de caire sociològic, com l’imperialisme, que traspassa de generació en generació el domini d’una part sobre les seves veïnes, a base d’aculturar les part annexionades per tal que segueixin les directrius imperials (és evident que el mecanisme essencial de la seva continuïtat es basa en aconseguir que les poblacions fagocitades acceptin de motu proprio la seva pertinença a la idiosincràsia dominant). Els imperis poden durar segles, tot i que en requerir d’un manteniment actiu per part dels seus governants, tenen per dir-ho així, data de caducitat, ja que en desaparèixer l’impuls unificant, les parts continuen cada una per la seva banda, però són sens dubte un dels elements més actius en la creació (divide et impera) i destrucció d’identitats col·lectives. El cas hispànic cauria dins d’aquest apartat, però en qualsevol cas és molt i molt posterior al segle XII i no cau per tant dins l’àmbit d’aquest bloc (el Laudes Hispanie d’Isidor no passà de ser un desideratum, com també ho fou, si anem a veure, per exemple, el d’Ataulf de revigoritzar l’imperi romà amb sang goda_[19]).

Però potser les bases més estables siguin les nascudes de la geografia, ja que la continuïtat implica localitat, i aquesta està marcada en primer terme per la orografia. Passant a casa nostra… El camí conegut més antic de l’occident europeu fou la Via Heràclea, que travessava de punta a punta la Ibèria dels grecs, (l’actual i infaust corredor mediterrani), i ho fou, per un motiu fàcil d’entendre. L’element aquàtic sempre ha estat la via de comunicació més ràpida i l’eix Roina–Saone articula des de fa mil·lennis la circulació entre el centre europeu i el mediterrani occidental i les penínsules itàlica i ibèrica, la Via Heràclea unia per la costa aquest eix amb les dues penínsules. És la interacció entre la orografia i les activitats de les societats humanes les que defineixen els espais ‘naturals’ de les societats (que no és el mateix que la moderna – i excessivament interioritzada – concepció tridimensional terrestre, filla bàsicament, de la visió aèria). Posem un exemple, també relacionat amb la Gòtia.

És ben sabut que els documents altmedievals de Pallars i Ribagorça presenten la particularitat de donar un rol reial als comtes de Tolosa, a l’altra banda dels Pirineus. L’explicació a tal ‘raresa’, és ben simple, són les rutes de comunicació les que connecten territoris i societats, i en aquest cas, és la vall del Garona (el riu que vertebrarà al nord l’antiga Wasconia) la que fa de pont transpirinenc. En altres termes, era més fàcil la comunicació de Pallars amb Tolosa, tot i haver-hi enmig tots uns Pirineus, que no pas amb Barcelona o Tarragona_[20] (la ruta més ràpida era anar a cercar l’Ebre). Això ho trobem al segle IX, però és que ja al segle II aC, més de mil anys abans, les fonts romanes ja ens parlen d’uns volcians en aquesta àrea, que ben probablement s’hagin de relacionar amb els volgues que ocuparen Tolosa al segle III aC, després dels ibers_[21]. De nou, continuïtats socials basades en la de la geografia.

Cada lloc de la Terra té unes condicions pròpies úniques, de forma que no sembla estrany que les societats que en ells hi viuen desenvolupin idiosincràsies pròpies a partir de barreges de semblances i diferències amb els veïns i els pobles amb els que van entrant en contacte. Les influències externes, les invasions, colònies, etc, certament alteren la seva natura, – més sovint potser en terres de pas com són les nostres -, però els processos d’aculturació també treballen en l’altre sentit, és a dir, el què avui es ‘extern’ demà serà ‘local’, i si no en la primera, serà en la segona o tercera generació. Potser per això, a la llarga, la inèrcia de la continuïtat local, tingui les de guanyar, ja que la majoria de la població acostuma a moure’s en una àrea vital més o menys limitada (evitem, en aquest punt, parlar dels pobles nòmades que tenen en això un comportament certament divers). Conscients d’això, els governants de moviments de caire imperial no han dubtat en provocar quan han pogut, grans moviments de població, ja fossin deportacions o immigracions per diluir una idiosincràsia local molesta – que els hi diguin sinó als jueus -. Com també és cert, que com que és la orografia la que defineix les rutes de comunicació, els invasors, acostumen a venir sempre per els mateixos llocs, i per tant, sembla comprensible que la continuïtat local en sobreposi al llarg dels segles les seves identitats (penso per exemple, en els huns/àvars/magiars) . Certament, les influències externes canvien la idiosincràsia local, cert. Com també existeixen moments clau, per descomptat. Però la norma, és la evolució de la idiosincràsia local, basada en continuïtats, en patrons repetits durant segles, propiciats per la realitat geogràfica i climàtica.

En el cas de Catalunya, és l’opinió generalitzada actual (i des de fa tres segles bons) que la idiosincràsia catalana s’originà just en el context altmedieval que hem estat comentant. Però lo curiós, és que pocs autors fan el lligam amb la Gòtia, ans bé es difon usualment la noció d’una mena de creació ex novo de la identitat catalana com efecte de la invasió carolíngia. No ho entenc. Si es reconeix la influència franca, no hem de reconèixer primer la de la Gòtia? I no sé entendre la Gòtia carolíngia sense el regne visigot (i en altra ocasió ja varem remarcar el rol mític que tingué el regne tolosà en l’imaginari europeu altmedieval), i això, trobo que és perfectament compatible a l’hora, amb donar un rol primordial a la influència franca. No veig com es pot acceptar un i obviar l’altra.

El problema historiogràfic de les idiosincràsies locals, pot estar més aviat, en saber-les reconèixer – en altra ocasió ja en varem parlar també d’això – ja que la seva evidència és usualment indirecta, rarament explicitada, i mai de manera neutra, i per tant, és un fenomen que obliga a fer hipòtesis que uneixin els punts dispersos que sí poden ser afirmats amb una certa seguretat. És el que hem estat fent aquí, donant dades, separades sovint per segles, però amb elements congruents entre elles. Fragmentarietats , que fan que moltes de les continuïtats que la raó indica que existiren, sovint, hagin de ser inferides. És aquí que entra la navalla d’Occam que dèiem al començar. La hipòtesi mes simple ha de prevaldre, però la condició, sine qua non, és tenir en compte tota la evidència disponible, no sols les parts que s’avenen amb una hipòtesi determinada.

Entre la Gòtia del segle X, i la Catalunya del XII, tenim un breu regne o marca Barchinonesis, amarat de goticisme legal_[22]. No es pot entendre Catalunya sense la Gòtia, ni aquesta sense el regne visigot, i així, podem anar intentant recular en el nostre limitat record. Els catalans d’ara no som com els coetanis del comte Guifré, ni aquells ho eren dels d’Ataulf, ni aquells, al seu torn, dels laietans que comerciaven des de les enormes sitges de Montjuic, però pensar-se que són entitats aïllades, que entre ells no hi han elements comuns, crec que és un error, ja que cada un d’ells depèn en bona mesura del seu propi passat. No hi ha identitat sense memòria, ni a nivell personal, ni col·lectiu. I en el cas dels països de parla catalana, la nostra memòria puja si més no, fins l’arribada de l’escriptura a casa nostra i ens fa per tant, hereus de la Ibèria pre-romana, (deixem per altra dia parlar de temps més remots). No fins Salses, (límit nascut en primer terme per la renúncia del rei Jaume, al segle XIII), sinó força més enllà, on duu la continuïtat cultural, com a mínim, fins el Roina, ja que en cap cas podem oblidar el fet que és en la Gòtia en la que neix l’ànima – i la llengua – catalano-occitana.

Tant és així, que voldria acabar aquest – certament – ja massa llarg apunt amb un altre exemple (també relacionat amb el regne visigot) d’aquests indicis que revelen les continuïtats subjacents, en aquest cas, fins els temps ibèrics més reculats.

toro-de-phalaris-wikipedia-459px-Pierre_Woeiriot_Phalaris

s. VI aC, Perilius a Sicília.
s. V dC. Burdunelus a Tolosa.
Molta casualitat, no?
Imatge de Wikipedia.

És ben sabut que Tolosa té com patró local, a sant Sadurní (representa que fou el primer bisbe), figura que venia a cristianitzar l’antiquíssim culte a Saturn, el Baal Moloch dels fenicis, el deu de l’edat primigènia de la humanitat, l’edat daurada i que ens porta al Saturn minoic derrotat per el Júpiter grec que fugí en el segon mil·lenni abans de Crist a l’occident, a les Hespèrides, i al culte al toro. Els romans ja l’imaginaren juntament amb la seva contrapartida, el deu Janus, en el seu passat propi mes reculat (la parella Saturn-Janus té els paral·lels de les constel·lacions i signes zodiacals de Capricorn i Aquari, les cases de Saturn en els cels, els mesos primers de l’hivern i del fred). Però l’Hespèria grega i l’anterior culte al toro minoic anaven més a l’occident, a tota la riba mediterrània occidental i més enllà. Tolosa n’és un exemple entre molts altres.

El que el fa curiós, és que en el Chronicorum Caesaraugustanorum Reliquiae , un text anònim del segle VI, en època visigoda, s’explica com l’any 497 van executar a Tolosa a un, altrament desconegut, Burdunelus, que s’havia revoltat a Hispània l’any anterior, per un procediment aparentment estrafolari: cremat dins d’un toro de bronze_[23]. La dramàtica equació: Tolosa – toro, també la trobem en la mort, teòricament anterior, del segle III, del patró de la ciutat, el propi sant Sadurní, que diuen va ser esquarterat lligant-lo a un brau. Peró una estàtua de bronze al foc on es sacrifica gent, és un motiu molt antic, ja el Baal Moloch s’associà per els seus detractors amb infanticidis realitzats amb aquesta mena de pràctiques. Però el precedent específic d’un toro de bronze, ens remet a la a priori més propera tradició – i suposada invenció – de tal fatal giny: el famós toro de Phalaris. L’inventor del qual representa que no fou altre que l’atenenc Perilius, amb els fets succeint en la Sicília del segle VI aC, lloc també ric en simbologia saturnina, i del que diuen que, com el seu nom ja presagiava, acabà provant el seu invent per ordre del sanguinari monarca.

De manera que tenim un quadre coherent. Una ciutat dedicada al deu Saturn, que també presenta el corresponent culte al toro, fins aquí, tot normal. Però la pregunta que neix és: i d’on van treure els visigots tolosans del segle V dC un toro de bronze com el de Phalaris del segle VI aC? Cert és que el sicilià es feu famós i els cartaginesos també en parlaren, però aquests eren molt propers i molt antics també. Com viatjà la noció – i les ganes, la voluntat – de fer un tal giny, de Sicília a Tolosa? El culte a Saturn ens dóna la base, cert, però no l’especificitat del toro de bronze.

Potser en aquest punt, i com a hipòtesi, potser fóra bo recordar la tradició, que per el què sembla ja era vella al segle IV aC, que foren els ibers del Segre els que colonitzaren Sicília, i el rol de pont transpirinenc del riu (a semblança del – relativament – proper Garona que dèiem abans). El salt és molt gran, és cert, però la ‘casualitat’ d’una tradició del segle IV aC que relacionava Sicília amb els ibers dels Segre, i la d’uns visigots tolosans del segle V dC emprant una rèplica d’un giny mortal sicilià del segle VI aC, tan específic con un toro de bronze buit, resulta excessiva i demana una explicació raonable. De nou arribem a Occam. Si no existís la tradició de la ocupació ibèrica de Sicília, bé podríem pensar en una casualitat nascuda d’una transmissió erudita- per exemple via la cultura romana -, però atès que hem de considerar tots els elements disponibles, llavors la possibilitat d’una transmissió antiga, anterior al cristianisme, acompanyant la genèrica del culte saturní, i per tant, d’una continuïtat de la tradició ibèrica tolosana_[24], pren força. És una especulació, cert, però si algú té una hipòtesi més simple, doncs que l’exposi. I si pot donar millor raó de per què l’episodi havia de passar a Tolosa i no en altre lloc, millor que millor.

Notes

[1] El número 10 de la revista Al-Qantir presenta un recull de traduccions al castellà dels fragments referits a l’episodi de la invasió en les fonts musulmanes.
[2] Un exemple d’aquesta mena de posicions podria ser : Lalinde i Abadía, Jesús : 1989 : “Godos, hispanos y hostolenses en la órbita del rey de los Francos” : Symposium Internacional sobre els Orígens de Catalunya – segles VIII-XI : pgs. 35-74,. mentre que un exemple més recent del mètode divide et impera es pot trobar a:.Cingolani, Stefano Maria : 2010 : “Els Annals de la Família Rivipullense i les Genealogies de Pallars-Ribagorça” : Monuments d’Història de la Corona d’Aragó V.3 : p.57-60.
[3] La recerca en curs ha aportat un altre exemple brillant de com l’aplicació de la hipercrítica erudita pot arribar a fer perdre les nocions bàsiques. Fem un petit excursus.al món bíblic…
La famosa versió de Brueghel de la torre de Babel.
Tan magnífic com increïble.
Imatge de Wikipedia.

Tothom coneix l’episodi de la confusió de llengües a Babel:(Gn 11,1-9); en essència, que la humanitat era d’un mateix llenguatge – lògic si deien que sols Noè havia sobreviscut al diluvi universal – fins que la divinitat decidí posar-hi fi per tal d’evitar que en la seva unitat d’acció construïssin la famosa ‘torre’ de Babel. També és ben sabut que la Torah, beu en bona part de tradicions babilòniques, de manera, que no semblà estrany quan a a mitjà segle XX, es ‘descobrí’ un paral·lel sumeri de la confusió de les llengües, en aquests cas, actuat per Enki, si bé de relat més breu i genèric – un estat d’harmonia i unitat humana seguit d’una intervenció divina que li posa fi -. Bé, fins aquí, res a dir-hi, tot al contrari, un tal precedent permetia inserir aquesta part del discurs bíblic en un context altrament conegut. Ideal. Però és aquí que la hipercrítica entrà en acció, i duts per un afany més que lloable, els estudiosos, remarcaren que de fet, el terme per designar la ‘llengua’ del text cuneïforme, indicava més aviat ‘opinió’ o ‘parer’ més que no pas ‘llenguatge’, i que par tant, l’episodi no es podia posar estrictu sensu com una versió anterior del relat bíblic, ja que Enki sols havia dividit ‘els parers’ no les ‘llengües’. La noció quallà fins el punt d’arribar a poder llegir que l’episodi babèlic no té paral·lel en la literatura mesopotàmica. (tot i que altres estudiosos fins i tot ja havien expressat molt abans la noció de l’existència d’un tal relat actual per Nabu basats en altres criteris).
De nou, el detall destruïa aparentment el concepte global. El fet que l’estructura dels relats fos la mateixa (estat d’unitat humana acabat per intervenció divina directa) ja no era lo prou rellevant, atès que de fet, l’episodi descriuria el naixement d’una discrepància, no de la pluralitat de les parles. El que sembla que no s’avaluà gaire, és que aquesta és una noció moderna, és a dir, la distinció entre ‘llengua’ i ‘parer’ ens pot semblar actualment molt clara, però era així en la ment dels redactors antics, ja fossin babilonis o jueus? La resposta és que molt probablement no, ja que el mateix episodi bíblic, ja havia estat interpretat per els rabins jueus medievals exactament en aquest sentit ‘modern’, tot entenent que la confusió de les llengües de Babel implicava i anava intrínsecament aparellat al dels parers. En altres termes, en la tradició judaica antiga, ‘parlar la mateixa llengua’ equivalia a ‘compartir parer’, interpretació força natural, si entenem que sense una mínima comprensió del llenguatge de l’altre, difícilment podem parlar de ‘comunitat de voluntats’.
Per a mi, aquest és un exemple, entre molts altres, de com una crítica, ni que sigui parcialment, descontextualitzada – error molt freqüent en la hipercrítica – pot dur a infravalorar les evidències disponibles. Més, lògicament, quan hi ha una voluntat parahistoriogràfica al darrera, però això ja són figues d’un altre paner.
Col·loquialment, aquest mètode critic amb recorda alĺó d’agafar el rave per les fulles. S’agafen les fulles i s’estiva fort fins arrencar-les, es repeteix el procediment fins que no quedin fulles, moment en el qual ja es pot declarar que el rave no ha existit mai! (com l’acudit aquell de l’aranya que es tornava sorda quan li arrencaven totes les potes… ). :-)
[4] Per cert, segons els annals francs amb tropes de tots el territoris veïns, incloent la pròpia Gòtia. (Chronicó de Moissac):

Eo anne (DCCCIII) regnante in Spania, misit Karolus imperator Lodovicum, filium suum, regem in Aquitaniae ad obsidendam et capiendam civitatem Barchinona. Qui congregato exercitop ex Aquitania, Wasconiam, necnon de Burgundia, Provincia atque Gotia, misit eos ante se, ad obsidionem civitatis.
[5] En temps d’Alaric II, el tresor visigot farà estada a Carcassona, però serà el fet d’haver posat inicialment la capital a Tolosa, el que multiplicarà els harmònics mítics del tresors del visigots en l’imaginari col·lectiu, en ressonar amb els ja llavors també mítics tresors aquàtics de la ciutat dels temps dels romans. És així que es pot entendre una figura tan alquímicament alambinada com és la de Ranachilde, la muller de Teodoric II, (encara que també se l’ha feta muller d’Alaric), la famosa reina Peudoca.
[6] Hi han força exemples de com la monarquia arriana intentà apropiar-se del control dels símbols religiosos enfrontant-se amb la catolicitat local. Un cas paradigmàtic podria ser l’intent de Leovigild de fer-se amb la túnica de Santa Eulàlia de Mèrida; ocasió i santa que hem comentat en aquest bloc en altres apunts.
[7] Sols cal llegir la descripció de l’episodi de la revolta d’Hilderic de Nimes i el duc Pau que en feu Julià de Toledo, on explícitament situa els jueus com els instigadors de la revolta.
[8] Una molt recomanable anàlisi del procés de conquesta de la Septimània per dels musulmans es pot trobar a: Sénac, Philippe : 2013 : “Au nord d’al-Andalus – la conquête de la Narbonnaise et de la Tarraconnaise (VIIIe siècle)” : Lo que vino de Oriente. Horizontes, praxis y dimensión material de los sistemas de dominación fiscal en Al-Andalus (ss. VII-IX) : p.122-132.
[9] Concretament: La Crònica del 741, la del 754, la Chronologia et series Regnum Gothorum, el Cronicò Moissiacense, la Crònica Albedense i la d’Alfons III.
[10] Encara que sovint, l’ortodòxia catòlica mira de separar les ‘heretgies’ entre si, seguint el vell divide et impera, i que s’hagi escrit que l’adopcionisme no té res a veure amb l’arrianisme, és un fet que el terme ‘arrianisme’ acabarà sent emprat de forma genèrica per indicar totes les desviacions sobre el caràcter de les persones de la Trinitat; en aquest sentit, sí queda clar que l’adopcionisme era una forma d’arrianisme, ja que cal no confondre els tecnicismes dels exegetes amb l’opinió popular, que en el regne franc majoritàriament demonitzarà per segles el record dels visigots sota l’apel·latiu d’arrians. En aquest cas, fins i tot el propi Elipand acusa a Beatus (i Alcuí) de ser un seguidor d’Arri, fet que indica a les clares fins quin punt aquesta assimilació: adopcionisme-arrianisme, estava viva i present..
[11] Tema de molt abundant literatura, potser un dels millors resums a: Salrach i Marès, Josep Maria : 2009 : “Els hispani- emigrats hispanogots a Europa (segles VIII-X)” : Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics – filial de l’Institut d’Estudis Catalans : 20 p. 31-50
[12] De fet, els primers carolingis van aprofitar d’allò més bé els personatges forans però fidels al regne franc. Hom es pot preguntar retòricament què seria de la renaixença carolíngia sense noms com; Alcui, Smaragdus, Claudi, Agobard o Theodulf?
[13] Veure : Abadal i Vinyals, Ramon : 1949 : “La batalla del Adopcionismo en la desintegración de la Iglesia visigoda”. Cert és que Abadal mira de negar-ho a base de proposar datacions a les diferents missives que es van creuar els implicats que no impliquin forçosament aquesta entesa franco-astur, però el testimoni d’Elipand és explícit, contemporani, i en el marc global, ple de sentit. En lo referent a la catolicitat, els treballs d’Abadal tot i que exquisidament erudits, no acostumen a ser especialment imparcials per els estàndards actuals.
[14] El text de carta es pot trobar, per exemple, a: Abadal i Vinyals, Ramon : 1927 : “L’abat Cesari, fundador de Santa Cecília de Montserrat i pretès arquebisbe de Tarragona. La falsa butlla de Santa Cecília” : Dels Visigots als Catalans : V.2 pgs. 25-55.

Et ego Cesarius archipresul reversus ad provincia mea moninata. contradixerunt me episcopi, his nominibus: Petrus sedis Barchinonensis episcopus, Arnulfus condam qui fuit sedis Jerundensis episcopus, Ato sedis Ausonensis episcopus, Wisadus Urgelitanensis episcopus sedis et Eimericus metropolitanus sedis episcopus Narbonensis. Isti jam supra scripti nominati quia istum apostolatum, quod est nominatum Spania et occidentalia, dixerunt non erat apostolatum sancti Yacobi quia ille postolum interfectus hic venit.
[15] Així ho escriurà, per exemple, sant Eulogi, que en la dècada dels 850, dirà que no es podia circular amb seguretat per la Gòtia per culpa de rebel·lió de Guillem, el fill de Bernat de Septimània, que recordem, es feu – sense necessitat de lluitar – amb Barcelona i Empúries. De la Epístola a Wiliesindo:

Y es que, como la calzada estaba rodeada de salteadores y por entones toda la Gotia estaba alborotada por el funesto levantamiento de Guillermo, que a la sazón, fiado en la ayuda de Abderramán el rey de los árabes, se habia sublevado contra Carlos el rey de los francos dejándolo todo inaccesible.
[16] Que segons el text, també a més de Galícia, també incorporava Ashturish, Burtuqalish, Qashtilat alquswa i Qashtilat aldunya, és a dir, Astúries, Portugal i les Castelles interior i exterior. Sobre la figura del tortosí, veure , per exemple: Balañà i Abadia, Pere : 1982 : “Un jueu de Tortosa (segle X) informador dels geògrafs àrabs medievals” : Quaderns d’història tarraconense : nº 3 (1982) pgs. 9-28.
[17] Veure per exemple : Cingolani, Stefano Maria : 2012 : “El mito de los orígenes y el poder regio en la Corona de Aragón bajomedieval”.
[18] Per exemple: és realment fàcil trobar dia sí i dia també en els mitjans de comunicació espanyols el fals sil·logisme: Espanya = península. De fet, està tan estès, que no és inhabitual fins i tot trobar gent de no menor formació que el repeteix de forma plenament inconscient.
[19] El fill d’Ataulf i Gal·la Placídia, Teodosi, morí l’any 415 als pocs mesos de vida i fou enterrat en una urna de plata a Barcelona, el seu pare el seguia, assassinat, el mateix any.
Aelia Gal·la Placídia, filla de l’emperador Teodosi I.
Imatge de Wikipedia.

Reproduïm l’epitafi barceloní d’Ataulf, segons els Anales de Cataluña:

BELLIPOTENS, VALIDA NATVS DE GENTE GOTHORUM
HIC CVM SEX NATIS REX ATHAVLPHE JACES.
AVSVS ES HISPANIAS PRIME DESCENDIT IN ORAS,
QVEM COMITABANT VR MILLIA MVLTA VIRVM.
GENS TVA TVNC NATOS, ET TE INVIDIOSA PEREMIT,
QVEM POST AMPLEXA EST BARCINO MAGNA GEMENS.
[20] Per una anàlisi de les xarxes de comunicacions de casa nostra en temps del romans, veure : De Soto, Pau : 2010 : “Anàlisi de la xarxa de comunicacions i del transport a la Catalunya Romana- estudis de distribució i mobilitat”.
[21] Així ho defensa : Pina Polo, Francisco i Alfayé Villa, Silvia : 2002 : “Propuesta de ubicación de los Volcianos en el área pirenaica” : Palaeohispánica – revista sobre lenguas y culturas de la Hispania antigua : 2 p.201-211.
[22] Mundó, Anscari Manuel : 1996 : “Los orígenes de la nación catalana” : Para entendernos – los grandes temas del debate España-Catalunya : p.35-66.
[23]

a. 496. His coss. Burdunelus in Hispania tyrannidem assumit.
a. 497. His coss. Gothi intra Hispanias sedes acceperunt at Burdunelus a suis traditus et Tolosam directus in tauro aeneo impositus igne crematus est.
[24] Qui dubti de l’iberisme tolosà, en favor del substrat celta, recordar tres dades bàsiques. El propi nom de Tolosa, amb el grup tolo ben conegut en l’ibèric (Orduña Aznar, Eduardo : 2014 : “Vocalismo átono en ibérico y romance” : Liburna. Revista de humanidades : 7 p.69-78), el fet que els tectosages sols hi arrivaren al segle III aC, i que en data fins i tot posterior, tenim en la ciutat evidència arqueològica de comerç a l’engròs de vi romà, etiquetat en ibèric (Gorgues, Alexis : 2011 : “Une communauté de marchands méditerranéens à Tolosa au IIe s. a.C.” : L’âge du fer en Aquitaine et sur ses marges – mobilité des hommes, diffusion des idées, circulation des biens dans l’espace européen à l’âge du fer – actes du 35e colloque international de l’AFEAF, Bordeaux, 2-5 juin 2011 : p.737-745).
.

↧

2015-agost a cathalaunia.org

August 31, 2015, 9:46 am

≫ Next: Concordances de l’ibèric nord-oriental.

≪ Previous: De la Gòtia i de continuïtats vàries.

Agost ha estat un mes variat i interessant. Interessant per l’arribada d’una dada llaaargament esperada, de la qual en parlarem així que puguem. I variat, perquè l’activitat ha tocat – i molt ben tocat – gairebé tots els fronts oberts.

En el camp ibèric. Voldria començar per agrair a en Joan Ferrer i Jané els comentaris constructius sobre l’eina de Cerca d’epigrafies del web que tingué l’amabilitat de fer. Com li vaig comentar a ell mateix: tot i que fa més de dos anys que l’eina està disponible i que de fet, és una de les seccions més emprades del web, fins aquest mes, no havia rebut cap suggeriment concret per millorar-la! Vagi doncs el reconeixement degut per l’ajut en definir millor el ‘signari simplificat‘. El tema ja venia del mes anterior, quan a partir de la proposta de codificació UNICODE de l’ibèric nord-oriental, s’havien afegit en el sistema un grapat de símbols nous.

Peró no satisfet amb aquestes millores de base, la secció ha rebut dos refinaments més que mereixen de ser comentats.

Per una banda, hi ha la problemàtica que un nombre no insignificant d’entrades corresponen a text similars, ja sia per exemple, monedes, o be relectures d’una mateixa inscripció. L’organització de les dades actual, no és la més satisfactòria, però a l’espera que la pràctica dicti quina hauria de ser l’adient, el que s’ha fet, és que en cada entrada, en la secció de Semblances, que ja llistava les inscripcions que tinguessin en comú quatre o més símbols consecutius – i que aquesta part comuna signifiqués més d’un quart de la inscripció -, ara ho precedeix d’un llistat de Duplicats, definint duplicat com tota entrada amb un 85% o més de símbols iguals (en signari simplificat). El mètode no és perfecte, algunes relectures no arriben a aquest topall, (més que res, per si indiquen o bé ometen els signes dubtosos dels extrems), i per tant no surten llistades, però és un primer pas.

L’altra afegitó, tampoc és menor. Per tal de calcular les Semblances de cada inscripció, el que es fa, es calcular, cada cop que es canvien les dades, totes les repeticions existents en el corpus. És a dir, es tenen localitzades totes les cadenes de símbols existents. Doncs bé, aprofitant aquesta informació el que s’ha afegit és una entrada de menú nova : Repeticions , que ve a complementar l’eina de Cerca, i on es llisten tots els grups de dos o més símbols (de nou, simplificats) que existeixen en més d’una entrada del corpus, d’aquí el nom. Les cadenes repetides s’ordenen segons el signari simplificat, i clicant sobre cada una d’elles, s’obre la Cerca Incremental corresponent que mostra les inscripcions on es troba la cadena en qüestió. La pàgina pot trigar un xic en completar-se el primer cop, però a partir d’aquí hauria de funcionar sense més requeriments.

Per el que fa al Fons Cathalaunia, dos comentaris a fer. Per una banda, que s’han reprocessat tots els documents existents, per incorporar entre les relacions interpersonals, la informació de veïnatge vers la part compradora. Fins ara, les relacions de veïnatge sols es definien, per convenció, per la part venedora (emprant expressions com: ‘vei/veïna de X‘), i per tant, reflectien l’estat previ a la transacció, el que s’ha fet, i es farà sistemàticament a partir d’ara, es definir també les resultants després de la venda (el veí que ho era de la part venedora, passa a ser-ho automàticament de la compradora) i per diferenciar-les, s’ha decidit emprar el terme ‘confront’ (és dir, emprar expressions com: ‘confront amb X‘), que fins on entenc no és un bon sinònim de ‘veí’ però té la gràcia de ser invariant en el gènere. L’altra cosa a remarcar, és que després de mesos de molt baixa activitat, s’ha pogut reprendre la introducció de documents, continuant per l’any 889. Aquest darrers mesos el nucli de la recerca actual havia exhaurit els recursos disponibles, però actualment està en fase ‘digestiva’ i això permet reprendre l’activitat ‘quotidiana’ del Fons.

En aquest bloc, s’ha afegit una entrada sobre la Gòtia, el corònim anterior al de Catalunya de les terres ‘catalano-ibériques’, un nom i un contingut cultural, en la meva opinió massa oblidat i que ens retrau al nostre imprescindible passat septentrional. No menys de sis cents anys de goticitat gairebé oblidats! Poca broma.

També i de forma excepcional, s’han afegit enllaços a les dues candidatures independentistes del proper 27S; hi restaran fins haver votat. No és exactament un tema anterior al segle XII, però l’ocasió certament s’ho val.

I per el que fa a la bibliografia nova, la lectura ha estat curta però molt profitosa. Per variar, llistem les novetats del mes per seccions_[1]:

Secció Bibliografia de l’Època Ibèrica i Romana:

Secció Bibliografia de l’Alta Edat Mitjana:

Secció Bibliografia sobre Judaisme

Secció Bibliografia Vària:

En acabar el mes, el web cathalaunia.org, presenta un total de 24.359 pàgines consultables.

Notes

[1] Es marquen amb (www) les entrades que es poden trobar lliurement a Internet.

↧

Concordances de l’ibèric nord-oriental.

September 15, 2015, 7:53 am

≫ Next: 2015-setembre a cathalaunia.org

≪ Previous: 2015-agost a cathalaunia.org

Hi haurà un dia en el què disposem d’un diccionari i una gramàtica ibèrica, i llavors, podrem mostrar les epigrafies ibèriques ressaltant-ne les arrels i afixes de manera ben visible. Espero que no tardem massa, però mentrestant, i per mirar d’ajudar a que aquest dia arribi el més aviat possible, el que sí podem fer és posar els nostres ordenadors al servei dels estudiosos.

El corpus d’inscripcions ibèriques de cathalaunia.org, originat en el de la na Carme Huertas i en David Folch, té la característica única de codificar les inscripcions atenent a les variants específiques de cada signe. Ja n’hem parlat altres cops d’aquest tema. Però d’igual manera que cal preservar la variabilitat del missatge original per tal de no perdre informació que potser podria ser rellevant, també és cert, que l’intent de comprensió de la llengua passa actualment per mirar d’entendre aspectes més essencials, o estructurals, i en aquesta tasca, sí resulta còmode treballar amb uns signaris més reduïts formats a base d’agrupar les diferents variants en unitats que siguin adients; per exemple, per caràcters, o sons, o fins i tot en tipologies com: vocals+consonants+sil·làbics. Les possibilitats són moltes i depenen de quin sigui l’objectiu a analitzar, però en qualsevol cas, totes són agrupacions dels signes presents en el corpus original.

Aquest és el motiu per el qual, des de l’inici, el web es dissenyà per suportar un nombre indefinit de signaris ‘reduïts’, però davant de la dificultat dels experts en definir quines grafies pertanyen a quins signaris, es decidí definir-ne un, que proper al signari no-dual_[1], fos l’emprat per defecte en molts dels càlculs que el web implementa. Un d’ells, sent la detecció de totes les cadenes de signes repetides existents en el corpus. Informació que en un primer moment s’utilitzà a més de per a fer cerques, també, per a detectar ‘semblances’ entre epigrafies. Encara aquest darrer mes s’hi afegí la capacitat de detecció de ‘duplicats’. No sent, tant les semblances com les duplicacions, altra cosa que diferents criteris específics per mesurar el nombre i percentatge de signes que dues epigrafies tenen en comú. Signes, que com diem, no es comparen en la seva literalitat sinó en la seva versió ‘simplificada’, ja que l’ànim, en l’estat actual de coneixement, és més aviat mirar d’ajudar en la comprensió de la llengua que no pas en l’estudi de les seves literalitats (que també és un camp ben interessant, per descomptat).

Repeticions

Però el cert, és que aquestes ‘semblances’ i/o ‘duplicacions’ resultaven insatisfactòries. Podien ser d’ajut en algun cas concret, però només era la punta de l’iceberg de la informació sobre repeticions que realment es disposa. De manera que ja el més passat es publicà una nova ajuda a més de la Cerca, per consultar el corpus. És la pàgina de Repeticions, on es llisten ordenades totes les seqüències repetides existents – segons el signari simplificat -.

Llista de repeticions existents.

La idea és ben simple, s’ha definit un criteri d’ordenació del signari que és : a,e,i,o,u + l,m,m’,m”,n,r,r’,s,s’ + labial+aeiou, dental+aeiou, oclusiva+aeiou + altres, i a partir d’aquí, es llisten totes les cadenes de més d’un signe que existeixen en més d’una inscripció. Hi han milers de repeticions, però el fet que estiguin ordenades, fa que siguin de fàcil localització (bé, un cop un s’acostuma a la seqüència dels signes, s’entén…).

Triant una repetició en concret.

Cada lletra del llistat es pot expandir/col·lapsar a voluntat, per mostrar/amagar els fragments repetits que li corresponen, i cada un d’aquests fragments poden ser clicats per obrir la Cerca Incremental corresponent que mostri les epigrafies en qüestió.

Les repeticions de metuainum …

Amb això, es facilita la consulta de totes les cadenes de signes repetits existents, però quedava pendent el fet de millorar la informació sobre quines epigrafies s’assemblen a quines altres. Aquí arribem a les Concordances.

Concordances.

El que s’ha fet és: en la pàgina de cada epigrafia, substituir la secció de Semblances per una de Concordances. Secció que requereix d’alguna explicació.

Dèiem inicialment, que si disposéssim d’un diccionari i gramàtica ibèrica, podríem visualitzar les parts constituents de cada epigrafia (paraules, afixes, puntuació, etc). Lo lamentable però, és que encara no ho tenim; ara bé, el que sí tenim, per a cada epigrafia, és quins conjunts de signes es repeteixen entre ella i les demés del corpus, de manera que a falta de poder subratllar paraules, sí podem emfatitzar repeticions i mesurar quines epigrafies s’assemblen més, o tenen més cadenes en comú, amb quines altres.

De manera que el que s’ha fet, és dividir el text de l’epigrafia en les seves seccions repetides. Ara bé, això planteja una certa problemàtica, ja que no hi ha una única manera de dividir un text. Pensem per exemple que en una epigrafia tenim una seqüència de sis lletres que existeix en altres tres epigrafies. Resulta evident, que els cinc primers signes, també existiran en aquests altres tres texts, i el que és més important, sent una seqüencia més curta, probablement existeixi en més epigrafies encara. De manera, que el conjunt de totes les cadenes repetides existents en la nostra epigrafia, realment, ens defineix tot un arbre de possibles particions a fer, la pregunta, és doncs: quin criteri lògic podem seguir per triar una partició o una altra?

La resposta no és unívoca, i en la pràctica, s’ha decantat per un criteri simple, com és el d’afavorir les seqüències més llargues. És a dir, comencem per marcar (amb un color diferent) la seqüencia més llarga, llavors, prenem la següent, mirem si no s’encavalca sobre l’anterior, i si és així, la marquem amb un altre color, i així, anar fent. La resultant d’aquest procediment és una partició que intenta afavorir l’anàlisi de cadenes llargues, sota la idea (certament simple) que és possible que resultin més interessants d’analitzar. De manera, que la secció de Concordances, el primer que presenta és una versió del propi text, on les parts repetides tenen cada una un color diferent i poden ser clicades per mostrar les altres epigrafies on es troben. El resultat, és una versió interactiva de l’epigrafia original, que pot resultar un xic confusa per la multiplicitat de colors (en epigrafies llargues), però crec que la funcionalitat que permet és prou interessant.

Concordances de l’epigrafia I02678.

Ara bé, amb això veiem la partició feta del text. A continuació, disposem les epigrafies que més s’assemblin, o per ser precisos, que comparteixin un major nombre de parts comuns diferents i que presentin un major nombre de signes compartits (una mateixa cadena pot figurar més d’un cop en una mateixa epigrafia). Això és el que es mostra en la part immediatament inferior.

L’epigrafia I02678 té actualment 60 epigrafies amb les que comparteix més d’un fragment.
La imatge mostra les quatre amb més fragments comuns.

On es presenten ordenades per grau de concordança i amb les part en comú amb l’epigrafia original en el seu color i que també poden ser clicades. Ara bé, hi han casos, en què si es volguessin mostrar totes les concordances, per mínimes que fossin (pensem, per exemple, en els casos en què una epigrafia sols comparteix una parella de lletres), n’hauríem de llistar centenars i això seria un problema, de manera que s’ha pres una decisió. Si entre els texts concordants hi han epigrafies amb més d’un fragment comú, (multiconcordants), es llisten sols aquestes i s’obvien en aquest cas les que tinguin un únic fragment compartit (aquest és el cas més habitual en texts que no siguin molt curts). Per contra, en inscripcions molt petites, com per exemple, monedes, el més freqüent és que les concordances ho siguin sols a partir d’un únic fragment, i en aquest cas, sí es llisten totes.

Queda sols una dada per presentar. Dèiem que de tots els fragments compartits que una epigrafia conté, és ben possible que sols se n’hagin emprat uns quants per fer la partició. Cal doncs, per completesa, presentar la resta de fragments repetits que no s’han utilitzat, i enllaçar-los per si es vol consultar en quines epigrafies apareixen. Això és el que es presenta en el fons de la secció:

Repeticions descartades.

Expectatives

La codificació visual per colors no és la millor de les opcions quan el nombre d’ítems diferents a presentar supera la desena (han de ser diferents entre ells i el fons, a l’hora) però és relativament fàcil d’emprar i molt efectiu si les opcions no són gaires.

Més enllà dels problemes de representació visual, la idea base és mirar de presentar la interconnexió existent entre moltes de les epigrafies i ajudar en l’estudi de l’estructura de la llengua. Com també es fa des de fa temps, per exemple, en la Cerca, amb la possibilitat de cercar finals, inicis o subgrups de paraules (una capacitat encara poc utilitzada).

Un problema pràctic de les concordances pot ser l’excés d’informació presentada, un altre pot ser que la tria de segments repetits no sigui la més interessant per el que s’estigui estudiant. Només l’ús dirà quines parts són de profit i quines supèrflues. Mentrestant, però, és una alegria poder proporcionar una altra eina als estudiosos de la llengua ibèrica.

Més que mai s’agrairan suggeriments i idees de com millorar-la.

Notes

[1] Actualment es contempla l’existència de dos signaris: el no-dual, i el dual. Distingint-se aquest segon per incorporar un traç extra en els signes per tal de diferenciar els sons més forts o tancats, com per exemple entre: ‘D‘ i ‘T‘ o ‘G‘ i ‘K‘.

↧

2015-setembre a cathalaunia.org

September 30, 2015, 4:08 am

≫ Next: 2015-maig a cathalaunia.org

≪ Previous: Concordances de l’ibèric nord-oriental.

S’acaba un setembre extraordinari, únic. Encara que en aquest bloc es parla d’història antiga, de fa segles, l’ocasió és massa important com per no deixar-ne constància, ni que sigui en un breu paràgraf.

El passat dia 27 de setembre, en les eleccions al Parlament de Catalunya de l’any 2015, amb una participació massiva del 77.44% del cens de votants, les dues opcions partidàries de la independència de Catalunya han obtingut quasi dos milions de vots i 72 escons (la majoria absoluta està en els 68) mentre que les tres formacions contràries la independència han tingut un milió sis-cents mil vots i 52 escons. Finalment, les dues formacions majors que explícitament van declarar no voler ser comptats ni el Si ni en el No_[1], no arriben al mig milió de vots i tenen finalment 11 escons (una d’elles no ha arribat al percentatge mínim per tenir representació). Expressat en format referendari (Si+No=100%): el Sí a la Independència s’eleva al 55% mentre que el No es queda en un 45%; és a dir, 10 punts de diferència_[2]. El corol·lari per tant és inapel·lable: el poble de Catalunya ha emès un mandat al seus representants polítics per tal que d’acord amb els programes presentats facin efectiva la independència de Catalunya en un plaç no superior als 18 mesos. Si això no és Història…!

Però tornant a l’àmbit natural d’aquest bloc, el setembre també ha estat un mes atípic i mogut. Atípic perquè el patró de treball diari ha estat, sortosament, completament alterat, ja que lluny de dedicar hores i hores a llegir i escriure davant l’ordinador, ha sortit al camp, a trepitjar país, que és quelcom més que recomanable. En el seu moment ja en parlarem , ja que ha estat una activitat de caire seminal, que donarà els seus fruits en els temps vinents. Però passar hores en la natura resseguint les traces de la Història (i no, no es tracta d’activitat arqueològica – ja m’agradaria-), per a qui escriu això, combina dues afinitats molt íntimes: la terra, la natura, la muntanya, i el ressò del passat. Uns plaers difícilment descriptibles; qui en comparteixi algun d’ells, m’entendrà.

Però també el web cathalaunia.org ha tingut la seva part de dedicació, com no podia ser d’altra manera. En primer lloc, seguint i ampliant les millores fetes el mes passat en la secció d’Epigrafia Ibèrica, s’ha incorporat tot un conjunt de facilitats per consultar i visualitzar els fragments comuns entre inscripcions (concordances).

De fet, aquest bloc, ha rebut una entrada dedicada a explicar les noves millores, ja que el seu abast no és menor i mereixien una explicació cabal, per tal que els usuaris entenguin les noves eines. Ja que, de fet, es tracta exactament d’això, de mirar de proporcionar les millors eines possibles als investigadors de la llengua ibèrica.

El Fons Cathalaunia, també ha vist incrementat el nombre de documents (encara de l’any 889 – ja en falten pocs, per completar-lo -). L’activitat no ha estat molt llarga, i alguns dels documents han necessitat d’un munt d’hores per identificar tots els seus figurants de manera que l’increment, quantitativament, és limitat. Però haig de ressaltar, que el mètode de mirar d’identificar tots els figurants, fins i tot els testimonis signants, té uns efectes molt notables.

El fet d’anar incorporant els documents un a un, permet analitzar sistemàticament una gran pluralitat de moments rellevants: un bisbe judica en favor d’algú, uns nobles bescanvien terres, un rei emet un diploma, etc, etc. Però al costat de la història dels grans personatges i esdeveniments, la confecció dels milers de dossiers prosopogràfics que es desprèn del detall dels documents, permet una riquesa extra, ja que molts figurants que el traç gros ignora, es revelen clarament en les correlacions entre documents, i permeten entrellaçar micro – potser millor dir nano – històries, informant d’aspectes completament ignorats. Un exemple: en els documents que ara s’estan processant, es va documentant una trama de gent al voltant del comte Delà d’Empúries que fins on jo sé, no ha estat encara comentada. En podria posar altres exemples, tant o més interessants i dels que estic convençut que n’anirem parlant. Cert és que la identificació de signants, i altres figurants asimptomàtics té els seus riscs i limitacions sistèmiques, i que cal prendre els resultats amb un cert grau de prudència, però, que carai! Cada cop que pots enriquir el dossier d’algú que existí fa mil anys, i recuperar la traça d’una vida passada (sovint tan curtes!) és un goig. I penso, afegiria, que és un patrimoni que mereix no ser oblidat.

Per fi, la Bibliografia ha estat el camp menys treballat i les aportacions noves són poques (però bones). Les novetats, aquest mes, no han vingut per el camp bibliogràfic.

Com sempre, llistem les incorporacions del mes per seccions_[3]:

Secció Bibliografia de l’Època Prehistòrica

Secció Bibliografia de l’Època Ibèrica i Romana:

Secció Bibliografia de l’Alta Edat Mitjana:

Altés i Aguiló, Francesc Xavier : 1990 : “Els abats montserratins del segle XVI al Liber Reformationis Montserrati” : Studia monastica : 32.1 p.157-213

Secció Bibliografia sobre Judaisme

Secció Bibliografia Vària:

En acabar el mes, el web cathalaunia.org, presenta un total de 24.484 pàgines consultables.

Notes

[1] Ben reveladorament, els mitjans de comunicació i partits espanyols – i alguns de locals -, s’han afanyat, com per altra banda ja s’havia previst, a comptabilitzar els vots dels que no volien estar ni en el Sí ni el No, en el No, elevant el seu percentatge fins el 53%. Fal·làcia burda, ja que per la mateixa regla de tres que fa que el que no és Sí és No, també podríem dir que: el que no és No és Sí, sumar-els al Sí i dir que l’independentisme ha guanyat per un 66%. La diferència està en què a cap actor de l’independentisme se li ha passat pel cap intentar mantenir tal bestiesa. En aquesta mena d’aspectes també hi han hagut diferències substancials i la campanya ha deixat per a la posteritat algunes evidències antològiques.
[2] I cal també considerar les irregularitats en el vot exterior. Segons la Generalitat, de 196.062 catalans censats a l’exterior, sols 14.781, un 7.5%, han efectivament votat (majoritàriament a favor de la independència, el 63%). Dada que contrasta fortament amb el 77.44% de participació local i que confirma les dificultats sistèmiques intencionades en el procediment de vot exterior que la pròpia Generalitat ha denunciat.
[3] Es marquen amb (www) les entrades que es poden trobar lliurement a Internet.

↧

2015-maig a cathalaunia.org

May 31, 2015, 12:44 am

≫ Next: Era el prevere Dutila el prevere Tadila?

≪ Previous: 2015-setembre a cathalaunia.org

El maig s’ha fet curt. Amb tant a fer, sembla com si tot lo fet fos poc.

Aquest bloc ha tingut un apunt nou on s’ha comentat la millora del sistema de cerca interna que s’ha programat aquest mes. Com ja es va descriure allà, ens estalviem de repetir-ho aquí.

El Fons Cathalaunia ha continuat creixent amb documents de l’any 889 – i encara en queden més de vint per processar -. Alguns d’ells, força rellevants, com el suposat diploma que el rei Odó donà a Ermemir bisbe de Girona en els inicis del seu regnat; o li donà a Teodard, arquebisbe de Narbona? Són certament documents claus per mirar de copsar que passà a casa nostra en la mort de l’emperador Carles el Gras; un període especialment controvertit i difícil d’entendre.

Per cert, resulta curiós com els primers documents coneguts d’Odó, són tots del seu segon any de regnat, usualment entès correspondre al 889, tota vegada que el rei fou coronat a inicis del 888, però lo sorprenent, és que, la majoria de documents anteriors al mes de juliol (6 del mes de juny) , presenten un any d’encarnació de 888. Per tant, d’entrada no descartaria que Odó ja es considerés rei des del moment de la mort del Gras l’any 887. No és aquesta la versió actual, tota vegada que es suposa que el rei, en els dies d’aquests diplomes, l’any 888, estava en altre lloc. El dubte, però persisteix, tota vegada que la reconstrucció dels esdeveniments és molt precària i les evidències documentals fins i tot permeten proposar que el canvi d’any es feia per Sant Joan (especialment si considerem sols els documents dels quals en tenim pergamí original). Sense fer un treball complet, no m’atreviria a afirmar tals hipòtesis, però tampoc crec que es puguin rebutjar sense més. D’aquí que personalment, pensi que fins que no s’hagi fet – digitalment – tota la prosopografia completa (i això vol dir fer-ho a escala europea), les anàlisis d’aquest nivell de detall patiran sistèmicament de parcialitat. Com la faula aquella dels cecs que descrivien un elefant.

wikipedia-cecs-i-elefant-800px-Blind_monks_examining_an_elephant

Els cecs i l’elefant
Imatge de Wikipedia.

La bibliografia nova és més curta que la del mes anterior, però potser no en nombre de pàgines. La lectura i anotació ha continuat sent prioritària, però una nova paletada de títols interessants, ha fet que la cua de pendents no baixi a penes, ja que ha tornat a superar la barrera dels 500 títols. Un desastre continuat.

Sí vull destacar un parell títols entre les lectures del meś. El primer : Cros-Mayrevieille, Jean Pierre : 1845 : “Histoire du comté et de la vicomté de Carcassonne”. Una obra antiga, que dóna però una visió de l’evolució del comtat de Carcassona molt clara – sempre en el benentès que la poca documentació no permet tampoc gaires alegries -. Personalment, m’ha ajudat a omplir una manca en l’escenari altmedieval nord-pirinenc. El llibre és antic i de ben segur que treballs posteriors seran més detallats i amb millors precisions, però la mirada que dóna és clara i de molt bon entendre.

L’altre, és : Cook, A. B. : 1894 : “Animal Worship in the Mycenaean Age” : The Journal of Hellenic Studies : 14 p.81-169 . Una obra també antiga, la lectura de la qual, però m’ha resultat especialment profitosa. Un treball molt ben documentat sobre un aspecte clau en l’evolució religiosa, com és la ritualització del món animal. El treball es circumscriu a alguns testimonis del món hel·lènic, però resulta molt il·lustratiu i fàcilment correlacionable amb altres contexts més ben coneguts.

Com sempre, llistem les novetats del mes per seccions_[1]:

Secció Bibliografia de l’Êpoca Ibèrica i Romana:

Secció Bibliografia de l’Alta Edat Mitjana:

Secció Bibliografia sobre Judaisme

Secció Bibliografia Vària:

A la fi del mes, cathalaunia.org presenta 23.943 pàgines consultables.

Notes

[1] Es marquen amb (www) les entrades que es poden trobar lliurement a Internet.

↧

Era el prevere Dutila el prevere Tadila?

June 20, 2015, 11:49 am

≫ Next: 2015-juny a cathalaunia.org

≪ Previous: 2015-maig a cathalaunia.org

Ara fa dies que no escrivim sobre la tasca prosopogràfica que es va fent en el Fons Cathalaunia, de manera que el que farem, serà comentar la problemàtica que ha generat un dels darrers documents incorporats, ja que és un bon exemple de les dificultats i incerteses que es generen quan es vol identificar a tots els figurants en els documents altmedievals.

El text, no és particularment difícil_[1], es tracta d’una venda de dues terres a Alós feta per el matrimoni Amato i Amilova al monestir d’Alaó l’any 889_[2]. En ell, es pot observar com els compradors, els representants del monestir, en el document, no són, com és habitual entre els monestirs contemporanis propers a l’òrbita carolíngia, l’abat i potser el prepòsit i para de comptar, ans bé hi consten fins a deu representants de la casa. Són doncs documents que donen més feina a l’hora d’incorporar-los en el Fons, ja que cal identificar a tots i cada un dels monjos, però que en contrapartida permeten construir uns perfils personals més detallats. És aquí que parlem de prosopografia, i com el títol indica, d’un prevere d’Alaó anomenat Dutila. Però per fer-ho cal primer descriure amb un xic més de detall la tasca prosopogràfica.

Prosopografia

El nucli del problema prosopogràfic, es pot idealitzar en: com ens ho fem per passar dels esments que figuren en els texts a una llista d’identitats personals (les persones que els generaren en primer terme)?. En principi, es pot pensar en dos esquemes de treball possibles: o bé treballem per tasques, o bé ho fem seqüencialment. El primer, a priori. és preferible, ja que permet una millor optimització dels recursos. Una possible estructuració podria ser:

Entrada de documents (referències, bibliografia, segmentació, etc, etc).
Establiment de dades prosopogràfiques de cada un dels documents (enumeració i descripció de figurants, de llocs, quines relacions, família, veïns, datacions, preus, etc, etc, ) segons els interessos específics del projecte.
Identificació dels figurants (assignació d’una identitat personal a cada un dels esments existents en els documents). Tasca, que en aquest supòsit, es fa disposant de totes les informacions disponibles en l’univers documental a considerar.

No és cap panacea, ja que el pas realment difícil, que és la identificació, continua sent un exercici extremadament complex de resolució de l’ambigüitat inherent a la fragmentarietat de la documentació altmedieval (en el seu dia ja vàrem descriure la problemàtica d’un enfoc estadístic a tal problema).

L’altre aproximació, la seqüencial, és la que s’ha emprat en el Fons Cathalaunia, tota vegada que ni l’univers documental estava predefinit, ni tampoc els continguts prosopogràfics a contemplar estaven determinats en començar el projecte. En aquest mètode, les tres fases enunciades abans, es fan consecutivament per cada un dels documents que es van incorporant, i per tant, es van identificant els figurants dels texts de manera incremental. La metodologia emprada, utilitza a més de les dades habituals (homonímia, família, possessions, etc), la detecció de grups d’homònims entre el nou document i els prèviament entrats (mètode que ja es va descriure fa uns quants anys). En conjunt, aquesta metodologia incremental comporta una evolució que típicament passa per quatre fases – dispersió, sedimentació, fusió, i reestructuració-. Ho expliquem amb un experiment mental simplificat.

Imaginem que introduïm un document d’un context novell, desconegut dels documents anteriorment incorporats, i que en aquest text, hi figura un signant Girbaldus. A falta de més dades, en no poder identificar aquest Girbaldus amb cap del Girbaldus prèviament coneguts, d’altres contexts, el que es fa és crear una nova identitat amb un únic esment a aquest document. Imaginem ara que incorporen uns segon text d’un context proper en el qual també apareix un signant Girbaldus. Si l’únic que tenim és una homonímia, sense cap altra dada que permeti anar més enllà, no podem pressuposar que el Girbaldus aquest és el mateix del primer document – obviem, per descomptat, en aquest exemple la possibilitat de comparació paleogràfica -, de manera que el que es fa és crear una segona identitat de nom Girbaldus amb un únic esment a aquest segon document. Aquesta és la fase de dispersió, en la què, forçats per la manca d’evidència, es crea en el sistema, probablement, un escreix d’identitats. De moment, tenim dos Girbaldus, cada un, amb un únic esment documental.

Imaginem però que s’incorpora un tercer document, també d’un context proper i amb un signant Girbaldus, però que a diferència dels altres, sí podem identificar a dos dels seus figurants amb homònims del primer document. Llavors, podem pensar que el Girbaldus signant, tal vegada sigui el mateix que ho feu en aquell primer document, i per tant, no crear una tercera nova identitat, sinó assignar aquest esment a la identitat del primer Girbaldus, que passarà així, a tenir dos esments, un al primer i l’altre al tercer document. Aquest és el mecanisme usual de la fase de sedimentació, en la qual els dossiers de cada identitat es van formant a base d’anar-hi incorporant esments als documents on es va localitzant, com si es tractés de capes sedimentàries.

Continuem però l’exemple, i suposem que encara tenim un quart document, de context similar i amb un Girbaldus signant, en el què podem identificar a dos dels seus figurants: un, com un dels figurant del primer document, i l’altre, com un dels figurants del segon text. En aquest cas, ens podem plantejar que tal vegada el Girbaldus signant del primer text, sí fos el mateix del segon, i per tant, ajuntar les dues identitats, que a la pràctica, vol dir, eliminar-ne una i fer que els seus esments passin a l’altra. Aquest és el mecanisme de fusió, que en part, ve a contrarestar l’escreix d’identitats que la dispersió creava. El resultat, en aquest cas, seria que en incorporar aquest quart document, sols tindríem un únic Girbaldus amb quatre esments als quatre documents pertinents.

La quarta fase, la reestructuració, es molt menys freqüent, i es produeix quant tenint dues identitats homònimes i de contexts compatibles, la incorporació d’un nou text planteja la possibilitat de recol·locar algun dels seus esments previs. És a dir, un esment assignat a una identitat en un moment donat, basat en l’evidència que existia en el moment de la incorporació del seu text es pot veure reassignat a una altra identitat homònima si el nou text permet així una millor adequació de les evidències. Mecanisme que permet corregir assignacions prèvies que la informació del nou text ha fet errònies o menys probables.

Ara, és evident, que en tot lo comentat fins ara, el concepte d’homonímia és central, ja que està en la base dels processos d’identificació. En l’exemple mental descrit abans, per simplicitat, s’ha obviat, però és un fet que a la pràctica està molt lluny de ser un tema trivial (qüestió que ja hem comentat abastament en aquest bloc). I és aquí que arribem a parlar, per fi, del prevere Dutila i de la venda d’Amato i Amilova l’any 889, ja que és un exemple molt adequat d’aquests processos identificatius que hem descrit i de les seves dificultats reals.

Dutila

La venta d’Amato i Amilova al monestir d’Alaó, és el desè document d’aquesta institució que s’ha incorporat en el Fons. Documents, que delimiten una finestra d’uns poc mes de vint anys; és a dir, no és un context local especialment ric en evidència.

També cal entendre que processant els documents un a un, fa que l’ordre d’incorporació tingui efectes sobre la tasca d’identificació. En el cas del Fons Catahalaunia, l’ordre aquest es pot visualitzar en la numeració – sempre creixent – dels document, i es pot resumir -simplificant- de la següent manera. Una primera fase en al que la varietat tipològica documental era la prioritat, per tal de mirar de perfilar l’estructura bàsica dels continguts del Fons. Una segona, ja ordenada temporalment per cobrir el període de Guifré-Borrell i que cobrí l’interval 898-914. I una tercera, i actual, en la que s’està anant enrere en el temps a partir de l’any 898, estant actualment a l’any 889. Aquest ordenament cronològic en l’aportació de documents i evidències no facilita gaire però la construcció d’identitats, que sovint són més depenents del seu context espacial que no pas temporal. Però l’alternativa, que seria processar els documents per contexts geogràfics (per exemple, per cartularis), tampoc és cap meravella, ja que dificultaria la detecció d’aparicions fora de context (freqüents en cas de personatges nobles). En conjunt, el mètode del Fons Cathalaunia és lent, però de llarg abast; es veu que no es pot tenir tot…

Però tornant al text i a Alaó, el fet d’incorporar aquest document ha permès fusionar un elevat nombre d’identitats – part de la documentació prèvia del monestir, a més, havia estat incorporada en un moment en què la metodologia d’identificació encara estava desenvolupant-se, i per tant, la dispersió era més gran en aquest context que en altres -. El text esmenta 19 identitats, i ha permès fusionar 12 identitats prèvies en 5 dels figurants en el text; de fet, l’exemple mental d’abans, ha estat basat sobre el cas real del prepòsit Adila que també apareix en la venda d’Amato i Amilova i que en el context del monestir d’Alaó figura signant en quatre altres documents.

Però a part d’aquestes fusions, en el text, hi figura un prevere Dutila, que ha propiciat una reestructuració, (el seu dossier ja tenia fins a 8 documents abans, i aquest novè passa a ser l’evidència més primerenca del personatge). Aquests nou esments parlen d’un prevere i escrivà que apareix sota les formes : Dutila, Dadila, Dadilane i Dotila i que té un recorregut curiós. Present en la compra de les terres d’Amato i Amilova l’any 889, el trobem a Elna l’any 896 signant una execució de darreres voluntats del comte Miró , per tornar a estar de nou l’any 901 i 902 en sengles transaccions a la Ribagorça, per passar a partir de l’any 903 a fer d’escrivà al costat del comte Sunifred a Andorra fins l’any 908, any en el que també el trobem recordat com a donant en un diploma de Carles el Simple per a La Grassa i el seu abat Witiza. En conjunt, tenim un perfil força curiós, i gens menor: un prevere, que fa d’escrivà, que apareix en relació amb dos comtes i que fins i tot havia fet una donació a La Grassa, una persona a la qual podem seguir-lo, aparentment, al llarg del territori durant quasi una vintena d’anys. No està gens malament per algú altrament desconegut.

Hom podria pensar, però, que l’escrivà andorrà tal vegada fou divers del d’Alaó, com també ho podria ser el prevere present en l’execució del testament del comte Miró, però és aquí que la cosa es posa interessant i tenim que parlar dels preveres Kardellus i Tadila.

La reestructuració que s’ha fet, ha estat passar l’esment del prevere Dudila present a Elna l’any 896, que en el seu dia havia estat identificat com un prevere de nom Tadila, (personatge tampoc menor, tota vegada que apareix en varis documents comprant terres i fent de mandatari en documents de Pallars i Ribagorça), al prevere homònim d’Alaó anat a Andorra que comentàvem. La repetició d’homònims plantejava la possibilitat que el Dutila del text fos el Dudila aquell, i el fet que en la resta d’esments del prevere Tadila (10 documents), en tots ells, apareix sota les formes: Tadilane, Teudilane, Tedilane, Tatilan , Tedilani o Teodilane, sumat a que el Repertori d’antropònims catalans (RAC1), presenta aquest dos noms, Dutila i Tadila, com a diferents, n’ha propiciat aquest canvi puntual d’identificació.

Ara, en el moment d’incorporar el document del 896, ja s’havia detectat, que el Cartelius signant, present al costat de Dutila a Elna, apareixia al costat del prevere pallarès Tadila en cinc documents, tots a Pallars i en l’interval 900-911, escripturant-li fins a sis compres de terres (el 893 apareix escripturant a Pallars la compra feta al castell d’Eroles, un bescanvi fet l’any 900, i encara el gener del 903 una altra compra més; no serà fins el anys 909-911 que tornarem a trobar el nostre Kardellus escripturant tres noves compres del mateix prevere a Ribagorça). De manera, que l’assignació original del Dutila dins el dossier de Tadila no havia estat feta amb poca base. La reestructuració s’ha fet ara, majoritàriament, per raons de nom, de manera que els Dutila i els Tadila estiguin convenientment separats. Peró fou realment aquest el cas? Ja hem pogut veure en altres ocasions com les agrupacions antroponímiques modernes, fetes sota criteris filològics, es veuen contraposades a una realitat onomàstica altmedieval molt mes fluida i informal, que no té gaires problemes per traspassar les barreres filològiques modernes. Estem davant d’un cas d’aquests?

El dubte s’incrementa, quan comparem l’evolució personal que el dossier de Dudila dibuixa, comentada abans, amb la que es desprèn del de Tadila, que resulta ser-li perfectament complementària.

El anys 893 i 894 trobem al prevere Tadila comprant terres a Pallars. Després d’un silenci de 6 anys, l’any 900, fa una tercera compra a Pallars, i el gener del 903 una altra a Ribagorça. Desapareix però desprès fins l’any 909, en el que reapareix en el context de Pallars-Ribagorça on se’l documentarà, entre altres activitats, comprant terres fins finals de l’any 911. És a dir, l’evolució documental del prevere Tadila, formada per 10 documents, no sols és perfectament compatible amb la del prevere Dutila, feta a partir d’altres 9 documents més, és que els anys en què Tadila desapareix del registre, corresponen perfectament amb els anys que Dutila està a Andorra fent d’escrivà al costat del comte. De manera que el dubte reneix. I si l’assignació inicial del Dutila del document del 896 a Elna, com un Tadila era correcte, més enllà de la filologia moderna? La probabilitat que dos preveres de contexts i noms tan propers, dibuixin al llarg de 19 documents dos perfils no sols no contradictoris, sinó fins i tot complementaris sembla una evidència força forta. És indirecte, és cert, però resulta molt suggerent.

Hi ha encara un altre detall que fa pensar que eren una mateix persona, i té a veure amb el monestir de Gerri de la Sal.

Si dèiem que en els monestirs fundats sobre una base comunitària, acostumen a aparèixer un nombre no menor de representants de la institució en les actes, també s’hi constata com els càrrecs, fins i tot el d’abat, són molt poc estables en el temps. Fins i tot, tal vegada es diria que potser hi havia alguna mena de rotació guiant l’assignació de tasques, ja que es pot observar com en el transcurs del temps, uns mateixos noms es van repetint però les titulacions es van alternant. Ho veiem en els documents d’Alaó, però també ho podem constatar en el relativament proper monestir de Gerri de la Sal, per exemple, en un document fet l’any 908 que registra un bescanvi de terres entre la casa i el comte Ramon I, on s’hi poden localitzar fins a tres del figurants religiosos de la venda d’Amato i Amilova, i en especial, en un document fet per la mateixa casa dos anys més tard, el 910, que és una retractació feta per el comte Isarn, en judici davant del comte Ramon (el seu propi pare), per haver pres injustament unes terres al monestir, i on podem trobar, no sols al nostre Tadila/Dutila? fent de mandatari de la casa, sinó fins i tot el propi abat d’Alaó en temps de la venda Amato i Amilova, Adefonsus, fent aquí de causari del comte Isarn.

Si ajuntem les evidències del prevere Dutila i les del prevere Tadila, com si fossin una mateixa persona, tenim:

889-VI – Ribagorça. Dutila signa la venda d’Amato i Amilova
893-V – Pallars. Tedilane compra una vinya al castell d’Eroles.
894-III – Pallars. Tedilani prevere compra una vinya al prevere Atroverus.
896-II-12 – Elna. Dudila prevere es present en l’execució testamental del comte Miró.
900-XI – Pallars. Tadilane prevere bescanvia una terra amb Eles.
901-V – Ribagorça. Dadila prevere signa una compra del monestir d’Alaó.
902-VIII – Ribagorça. Dadilane prevere signa una compra del monestir d’Alaó.
903-I – Ribagorça. Teudilane prevere compra una terra a Davidius.
903-IV-19 – Andorra. Dutila prevere escriu una compra del comte Suniefredo.
904-III-30 – Andorra. Dutila prevere escriu una compra del comte Suniefredo.
904-VII-27 – Andorra. Dutila prevere escriu un bescanvi del comte Suniefredo.
907-VI-25 – Andorra. Dutila prevere escriu una compra del comte Suniefredo.
908-XI-II – Laon. Precepte de Carles el Simple per l’abat de La Grassa, Witiza, on s’esmenta la donació a la casa feta per el prevere Dadila.
909-XI – Ribagorça. Tedilane prevere compra terra a Gisafredus.
910-III – Pallars. Teudilane prevere compra terra a Eldericus.
910-IV-29 – Pallars. Tatilane fa de mantadari del monestir de Gerri de la Sal.
910-VI – Pallars. Teudilani prevere compra terra a Ubimaga.
911-V – Pallars. Tedilane prevere compra terra a Suniildi.
911-XI – Pallars. Tedilani prevere compra terra a Donucella i al prevere Senterus.

Ara bé, per poder ajuntar les dues identitats, la metodologia prosopogràfica demana posposar-ho fins que un futur document presenti esments a figures que facin de pont entre ells. Dit d’altre manera, l’única font que es pot emprar en la identificació han de ser les dades derivades dels propis documents, mai opinions basades en altres paràmetres. Hom podria pensar que amb l’evidència presentada ja seria suficient, però strictu sensu, el lligam es basa sols en la parella Cartelius–Dutila del 896 que fa de pont amb els Kardellus–Tadila de Ribagorça, de manera que el dubte es manté. La norma és la norma, i tan sols excepcionalment no es segueix.

Com es pot veure, la venda d’Amato i Amilova de l’any 896, no semblava tenir res d’especial, però quan s’estan reconstruint identitats de gents que van existir fa més de mil anys, cap detall es irrellevant_[3].

Notes

[1] Text adaptat de: Cartulario de Alaón D.65.

In nomine Domini. Ego Adefonsus apas , Aspericus mercatarius , Adila prepositus , Deodonatus , Recufredus , Separancus , Egila , Dotila , Justus , Eles & aliorum bonorum monacorum qui ibidem sunt in monasterio Alaone , aut adveniendi sunt , servientes Deo & sancta Maria & sanctum Petrum apostolum , vobis emptores nostros Amato & uso[.] tue Amilova. Certum quidem & manifestum est enim quoniam sic placuit in animis meis & placet ut vobis vinderemus aliquid de mea hereditate , sicut & vindimus terra nostra , & est ipsa terra in loco ubi dictur ad Alose ; & infrontat ipsa terra in oriente & de occidente infrontat in Sata & de alia parte infrontat in ipso Grado. Vindimus vobis ipsa terra intra ipsas fines ab omni integrietate. Et vindimus alia terra in ipso Alose quod nobis advenit [..] concamiacione nostra , & infrontat de oriente in terra Marconi & de occidente in terra de […] ipsos datores & de alia parte infrontat in terra Eleti. Bindimus vobis ipsas duas terras intra ipsas fines , cum suo exio & regressio , ab omni integrietate , in aderato & definito precio quod inter nos & vos bone pacis conplacuit atque convenit , id est X. solidos , quod [..] emptores nobis dedistis & nos venditores de presente recepimus nichilque in precio aput vos non remansit , & est manifestum. Quod de nostra jure in vestra tradimus dominio & potestate ut ab odierno die & tempore ut abeatis & possideatis & quidquid exinde facere vel judicare volueritis libera […] potestate […]. Si quis sane quod fieri nminime credimus esse venturum , quod […] Edifonsus abbati aut ego Asperius mercatarius vel superius nominat[.] aut quislibet homo qui contra hanc carta ista vendicionis venerit ad inrumpendum aut nos ipsi superius nominat[.] venerimus inferea bel infera vobis dupla non moretur componere , & in antea ista carta vendicionis firmis permaneat , & non disrumpatur.
Facta ista carta vendicionis in mense junio , anno II. regnante Otone rege.
Sig+num Asperi mercateri , qui hanc carta ista vendicionis rogavit scribere & testes rogavi ut sua signa facere. Sig+num Galindoni. Sig+num Daconi. Sig+num Trasovadoni. Sig+num Edifonsus abbatis.
Sig+num Olibe presbiteri , qui hanc carta ista vendicionis rogitus scripsit sub die & anno que supra.

.
[2] Seguim la datació usual del regnat d’Odó a partir del 898.
[3] Això sí, emprant sempre el nombre d’hores que calgui.

↧

2015-juny a cathalaunia.org

June 30, 2015, 8:31 am

≫ Next: Malcodificant l’ibèric nord-oriental.

≪ Previous: Era el prevere Dutila el prevere Tadila?

Aquest bloc, ha estat testimoni d’aquesta activitat amb un apunt sobre si dos preveres i escrivans (Dutila / Tadila) eren en realitat un de sol, o no.

I ho deixem aquí. Hi han força més joies en aquest llistat de ‘novetats’ del mes de juny, però segurament, cadascú sabrà triar per si mateix les que més li agradin.

Com sempre, llistem les novetats del mes per seccions_[1]:

Secció Bibliografia de l’Êpoca Prehistòrica

Secció Bibliografia de l’Êpoca Ibèrica i Romana:

Secció Bibliografia de l’Êpoca Visigoda:

Secció Bibliografia de l’Alta Edat Mitjana:

Secció Bibliografia sobre Judaisme

Secció Bibliografia Vària:

Un darrer detall, aquest mes, s’han superat les 24.000 pàgines consultables en el web cathalaunia.org, concretament, a la fi del mes en presenta un total de 24.073.

Notes

[1] Sí, els números no quadren. L’explicació està en que tot i la disciplina emprada per mirar d’evitar noves incorporacions, encara han aconseguit entrar desenes d’articles nous. Lo de la obnubilació lectora, qui l’hagi patit, ja m’entendrà sense més explicacions.
[2] Es marquen amb (www) les entrades que es poden trobar lliurement a Internet.

↧

Malcodificant l’ibèric nord-oriental.

July 20, 2015, 10:02 am

≫ Next: 2015-juliol a cathalaunia.org

≪ Previous: 2015-juny a cathalaunia.org

2010

2013

Els 7 ‘IUNSTIR’ (IU*TIR) del corpus.
Cliqueu per imatge a mida real.

Signari ibèric nord-oriental, 136 glifs en 38 grups.

Deu maneres d’escriure ‘de’ o ‘ke’, sis ‘to’, cinc ‘o’…

2015

Proposta inicial de codificació de l’ibèric dual.

S’explica en la pròpia proposta:

Following the criteria and main objectives of the UNICODE standards, multiple variants of a single sign have not been included (Untermann 1980, 49; 1990, 246; Rodríguez Ramos 2004, 143; de Hoz 2011, 743), but just the signs with different values; such principle has not been followed in an officious proposal of UNICODE encoding recently realised (Huertas 2009). The choice of the most representative variant for each sign has been done according to their concurrency frequency in presumably dual inscriptions.

Coda

Un desastre.

Notes

[1] Veure: Ferrer i Jané, Joan : 2010 : “El sistema dual de l’escriptura ibèrica sud-oriental” : Veleia – revista de prehistoria, historia antigua, arqueología y filología clásicas : 27 p.69-113.
[2] El format PDF però, usualment, incorpora també el font original en el document (per ser exactes, sols les parts rellevants del font), de manera que sí es portable entre màquines i sistemes.
[3] UNICODE no és l’única iniciativa de codificació textual universal, veure per exemple, la Script Encoding Inititiave (ISO/IEC 10646) de la universitat de Berkeley.
[4] Per exemple, utilitzant referències numèriques.
[5] Evitant fins i tot l’ús de programació en el client via Javascript o similars (un detall dels de la vella escola).
[6] Per exemple, dos beneficis directes de la seva proposta a implementar en un futur proper a cathalaunia.org: els símbols quantificadors i un refinament en la definició dels grups de les nasals.
[7] En aquest sentit, constato que la proposta defineix els caràcters de l’ibèric nord-oriental únicament a partir de criteris fonològics, em pregunto fins a quin punt és aquest un criteri prou adequat. Estic pensant que potser hi haguessin llavors altres aspectes a considerar; escriptures posteriors incorporaran coses com minúscules i/o accents. Sabem lo suficient per entendre per què s’utilitzava un signe en concret i no un altre? Però he dit que no estic en situació de fer comentaris filològics, de manera que millor ho deixo aquí.

↧

2015-juliol a cathalaunia.org

July 31, 2015, 3:25 am

≫ Next: De la Gòtia i de continuïtats vàries.

≪ Previous: Malcodificant l’ibèric nord-oriental.

S’acaba un juliol de canícula prematura i pertinaç. El mes ha estat esgotador, molt llegit i ibèric.

Aquest mateix bloc s’ha fet ressò en part d’aquesta activitat en comentar l’estat de la codificació informàtica de l’ibèric nord-oriental.

L’altra front d’activitat ha estat la lectura, i encara que hi ha molt i molt bo, sí vull destacar un parell d’entrades.

Com sempre, llistem les novetats del mes per seccions_[3]:

Secció Bibliografia de l’Êpoca Prehistòrica

Secció Bibliografia de l’Êpoca Ibèrica i Romana:

Secció Bibliografia de l’Êpoca Visigoda:

Secció Bibliografia de l’Alta Edat Mitjana:

Secció Bibliografia sobre Judaisme

Secció Bibliografia Vària:

En acabar el mes, el web cathalaunia.org, presenta un total de 24.211 pàgines consultables.

Notes

[1] En el seu dia ja vàrem comentar que fora bo que en les entrades de la base de dades Hesperia hi figurés un enllaç estable, com fan per exemple els registres bibliotecaris. El fet però, és que encara no hi figura i per tant els enllaços actuals des de cathalaunia.org estan fets a partir de la URL del registre d’Hesperia. Esperem que en el seu moment incorporin un mecanisme d’enllaç normalitzat i estable.
[2] Ho vaig dir fa uns anys, però ho he de repetir. Estaria bé que algú poses al dia l’entrada corresponent a Wikipedia.
[3] Es marquen amb (www) les entrades que es poden trobar lliurement a Internet.

↧

De la Gòtia i de continuïtats vàries.

August 16, 2015, 12:10 pm

≫ Next: 2015-agost a cathalaunia.org

≪ Previous: 2015-juliol a cathalaunia.org

Dies després, es donà la segona circumstància que ha finalment decantat l’escriptura d’aquest apunt.

Redescobrint la Gòtia

Altar i sepulcre de sant Guillem a Gel·lona.
Imatge de Wikipedia.

I per tal d’entendre la seva continuïtat, cal copsar la seva evolució prèvia, així que primer millor resumim breument el desenvolupament del propi regne visigot.

El regne visigot

De Jerusalem a Roma i d’allí, a Tolosa (la taula) i a Cartago (la Menorah).
Imatge de Wikipedia.

I el seu record

Passem ara sí, a analitzar com evolucionà la goticitat i el record del regne visigot, més enllà d’aquesta fita, i aprofitarem per comentar de passada el treball d’en Pérez Marinas.

Continuïtats

s. VI aC, Perilius a Sicília.
s. V dC. Burdunelus a Tolosa.
Molta casualitat, no?
Imatge de Wikipedia.

Notes

[1] El número 10 de la revista Al-Qantir presenta un recull de traduccions al castellà dels fragments referits a l’episodi de la invasió en les fonts musulmanes.
[2] Un exemple d’aquesta mena de posicions podria ser : Lalinde i Abadía, Jesús : 1989 : “Godos, hispanos y hostolenses en la órbita del rey de los Francos” : Symposium Internacional sobre els Orígens de Catalunya – segles VIII-XI : pgs. 35-74,. mentre que un exemple més recent del mètode divide et impera es pot trobar a:.Cingolani, Stefano Maria : 2010 : “Els Annals de la Família Rivipullense i les Genealogies de Pallars-Ribagorça” : Monuments d’Història de la Corona d’Aragó V.3 : p.57-60.
[3] La recerca en curs ha aportat un altre exemple brillant de com l’aplicació de la hipercrítica erudita pot arribar a fer perdre les nocions bàsiques. Fem un petit excursus.al món bíblic…
La famosa versió de Brueghel de la torre de Babel.
Tan magnífic com increïble.
Imatge de Wikipedia.

Tothom coneix l’episodi de la confusió de llengües a Babel:(Gn 11,1-9); en essència, que la humanitat era d’un mateix llenguatge – lògic si deien que sols Noè havia sobreviscut al diluvi universal – fins que la divinitat decidí posar-hi fi per tal d’evitar que en la seva unitat d’acció construïssin la famosa ‘torre’ de Babel. També és ben sabut que la Torah, beu en bona part de tradicions babilòniques, de manera, que no semblà estrany quan a a mitjà segle XX, es ‘descobrí’ un paral·lel sumeri de la confusió de les llengües, en aquests cas, actuat per Enki, si bé de relat més breu i genèric – un estat d’harmonia i unitat humana seguit d’una intervenció divina que li posa fi -. Bé, fins aquí, res a dir-hi, tot al contrari, un tal precedent permetia inserir aquesta part del discurs bíblic en un context altrament conegut. Ideal. Però és aquí que la hipercrítica entrà en acció, i duts per un afany més que lloable, els estudiosos, remarcaren que de fet, el terme per designar la ‘llengua’ del text cuneïforme, indicava més aviat ‘opinió’ o ‘parer’ més que no pas ‘llenguatge’, i que par tant, l’episodi no es podia posar estrictu sensu com una versió anterior del relat bíblic, ja que Enki sols havia dividit ‘els parers’ no les ‘llengües’. La noció quallà fins el punt d’arribar a poder llegir que l’episodi babèlic no té paral·lel en la literatura mesopotàmica. (tot i que altres estudiosos fins i tot ja havien expressat molt abans la noció de l’existència d’un tal relat actual per Nabu basats en altres criteris).
De nou, el detall destruïa aparentment el concepte global. El fet que l’estructura dels relats fos la mateixa (estat d’unitat humana acabat per intervenció divina directa) ja no era lo prou rellevant, atès que de fet, l’episodi descriuria el naixement d’una discrepància, no de la pluralitat de les parles. El que sembla que no s’avaluà gaire, és que aquesta és una noció moderna, és a dir, la distinció entre ‘llengua’ i ‘parer’ ens pot semblar actualment molt clara, però era així en la ment dels redactors antics, ja fossin babilonis o jueus? La resposta és que molt probablement no, ja que el mateix episodi bíblic, ja havia estat interpretat per els rabins jueus medievals exactament en aquest sentit ‘modern’, tot entenent que la confusió de les llengües de Babel implicava i anava intrínsecament aparellat al dels parers. En altres termes, en la tradició judaica antiga, ‘parlar la mateixa llengua’ equivalia a ‘compartir parer’, interpretació força natural, si entenem que sense una mínima comprensió del llenguatge de l’altre, difícilment podem parlar de ‘comunitat de voluntats’.
Per a mi, aquest és un exemple, entre molts altres, de com una crítica, ni que sigui parcialment, descontextualitzada – error molt freqüent en la hipercrítica – pot dur a infravalorar les evidències disponibles. Més, lògicament, quan hi ha una voluntat parahistoriogràfica al darrera, però això ja són figues d’un altre paner.
Col·loquialment, aquest mètode critic amb recorda alĺó d’agafar el rave per les fulles. S’agafen les fulles i s’estiva fort fins arrencar-les, es repeteix el procediment fins que no quedin fulles, moment en el qual ja es pot declarar que el rave no ha existit mai! (com l’acudit aquell de l’aranya que es tornava sorda quan li arrencaven totes les potes… ). :-)
[4] Per cert, segons els annals francs amb tropes de tots el territoris veïns, incloent la pròpia Gòtia. (Chronicó de Moissac):

Eo anne (DCCCIII) regnante in Spania, misit Karolus imperator Lodovicum, filium suum, regem in Aquitaniae ad obsidendam et capiendam civitatem Barchinona. Qui congregato exercitop ex Aquitania, Wasconiam, necnon de Burgundia, Provincia atque Gotia, misit eos ante se, ad obsidionem civitatis.
[5] En temps d’Alaric II, el tresor visigot farà estada a Carcassona, però serà el fet d’haver posat inicialment la capital a Tolosa, el que multiplicarà els harmònics mítics del tresors del visigots en l’imaginari col·lectiu, en ressonar amb els ja llavors també mítics tresors aquàtics de la ciutat dels temps dels romans. És així que es pot entendre una figura tan alquímicament alambinada com és la de Ranachilde, la muller de Teodoric II, (encara que també se l’ha feta muller d’Alaric), la famosa reina Peudoca.
[6] Hi han força exemples de com la monarquia arriana intentà apropiar-se del control dels símbols religiosos enfrontant-se amb la catolicitat local. Un cas paradigmàtic podria ser l’intent de Leovigild de fer-se amb la túnica de Santa Eulàlia de Mèrida; ocasió i santa que hem comentat en aquest bloc en altres apunts.
[7] Sols cal llegir la descripció de l’episodi de la revolta d’Hilderic de Nimes i el duc Pau que en feu Julià de Toledo, on explícitament situa els jueus com els instigadors de la revolta.
[8] Una molt recomanable anàlisi del procés de conquesta de la Septimània per dels musulmans es pot trobar a: Sénac, Philippe : 2013 : “Au nord d’al-Andalus – la conquête de la Narbonnaise et de la Tarraconnaise (VIIIe siècle)” : Lo que vino de Oriente. Horizontes, praxis y dimensión material de los sistemas de dominación fiscal en Al-Andalus (ss. VII-IX) : p.122-132.
[9] Concretament: La Crònica del 741, la del 754, la Chronologia et series Regnum Gothorum, el Cronicò Moissiacense, la Crònica Albedense i la d’Alfons III.
[10] Encara que sovint, l’ortodòxia catòlica mira de separar les ‘heretgies’ entre si, seguint el vell divide et impera, i que s’hagi escrit que l’adopcionisme no té res a veure amb l’arrianisme, és un fet que el terme ‘arrianisme’ acabarà sent emprat de forma genèrica per indicar totes les desviacions sobre el caràcter de les persones de la Trinitat; en aquest sentit, sí queda clar que l’adopcionisme era una forma d’arrianisme, ja que cal no confondre els tecnicismes dels exegetes amb l’opinió popular, que en el regne franc majoritàriament demonitzarà per segles el record dels visigots sota l’apel·latiu d’arrians. En aquest cas, fins i tot el propi Elipand acusa a Beatus (i Alcuí) de ser un seguidor d’Arri, fet que indica a les clares fins quin punt aquesta assimilació: adopcionisme-arrianisme, estava viva i present..
[11] Tema de molt abundant literatura, potser un dels millors resums a: Salrach i Marès, Josep Maria : 2009 : “Els hispani- emigrats hispanogots a Europa (segles VIII-X)” : Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics – filial de l’Institut d’Estudis Catalans : 20 p. 31-50
[12] De fet, els primers carolingis van aprofitar d’allò més bé els personatges forans però fidels al regne franc. Hom es pot preguntar retòricament què seria de la renaixença carolíngia sense noms com; Alcui, Smaragdus, Claudi, Agobard o Theodulf?
[13] Veure : Abadal i Vinyals, Ramon : 1949 : “La batalla del Adopcionismo en la desintegración de la Iglesia visigoda”. Cert és que Abadal mira de negar-ho a base de proposar datacions a les diferents missives que es van creuar els implicats que no impliquin forçosament aquesta entesa franco-astur, però el testimoni d’Elipand és explícit, contemporani, i en el marc global, ple de sentit. En lo referent a la catolicitat, els treballs d’Abadal tot i que exquisidament erudits, no acostumen a ser especialment imparcials per els estàndards actuals.
[14] El text de carta es pot trobar, per exemple, a: Abadal i Vinyals, Ramon : 1927 : “L’abat Cesari, fundador de Santa Cecília de Montserrat i pretès arquebisbe de Tarragona. La falsa butlla de Santa Cecília” : Dels Visigots als Catalans : V.2 pgs. 25-55.

Et ego Cesarius archipresul reversus ad provincia mea moninata. contradixerunt me episcopi, his nominibus: Petrus sedis Barchinonensis episcopus, Arnulfus condam qui fuit sedis Jerundensis episcopus, Ato sedis Ausonensis episcopus, Wisadus Urgelitanensis episcopus sedis et Eimericus metropolitanus sedis episcopus Narbonensis. Isti jam supra scripti nominati quia istum apostolatum, quod est nominatum Spania et occidentalia, dixerunt non erat apostolatum sancti Yacobi quia ille postolum interfectus hic venit.
[15] Així ho escriurà, per exemple, sant Eulogi, que en la dècada dels 850, dirà que no es podia circular amb seguretat per la Gòtia per culpa de rebel·lió de Guillem, el fill de Bernat de Septimània, que recordem, es feu – sense necessitat de lluitar – amb Barcelona i Empúries. De la Epístola a Wiliesindo:

Y es que, como la calzada estaba rodeada de salteadores y por entones toda la Gotia estaba alborotada por el funesto levantamiento de Guillermo, que a la sazón, fiado en la ayuda de Abderramán el rey de los árabes, se habia sublevado contra Carlos el rey de los francos dejándolo todo inaccesible.
[16] Que segons el text, també a més de Galícia, també incorporava Ashturish, Burtuqalish, Qashtilat alquswa i Qashtilat aldunya, és a dir, Astúries, Portugal i les Castelles interior i exterior. Sobre la figura del tortosí, veure , per exemple: Balañà i Abadia, Pere : 1982 : “Un jueu de Tortosa (segle X) informador dels geògrafs àrabs medievals” : Quaderns d’història tarraconense : nº 3 (1982) pgs. 9-28.
[17] Veure per exemple : Cingolani, Stefano Maria : 2012 : “El mito de los orígenes y el poder regio en la Corona de Aragón bajomedieval”.
[18] Per exemple: és realment fàcil trobar dia sí i dia també en els mitjans de comunicació espanyols el fals sil·logisme: Espanya = península. De fet, està tan estès, que no és inhabitual fins i tot trobar gent de no menor formació que el repeteix de forma plenament inconscient.
[19] El fill d’Ataulf i Gal·la Placídia, Teodosi, morí l’any 415 als pocs mesos de vida i fou enterrat en una urna de plata a Barcelona, el seu pare el seguia, assassinat, el mateix any.
Aelia Gal·la Placídia, filla de l’emperador Teodosi I.
Imatge de Wikipedia.

Reproduïm l’epitafi barceloní d’Ataulf, segons els Anales de Cataluña:

BELLIPOTENS, VALIDA NATVS DE GENTE GOTHORUM
HIC CVM SEX NATIS REX ATHAVLPHE JACES.
AVSVS ES HISPANIAS PRIME DESCENDIT IN ORAS,
QVEM COMITABANT VR MILLIA MVLTA VIRVM.
GENS TVA TVNC NATOS, ET TE INVIDIOSA PEREMIT,
QVEM POST AMPLEXA EST BARCINO MAGNA GEMENS.
[20] Per una anàlisi de les xarxes de comunicacions de casa nostra en temps del romans, veure : De Soto, Pau : 2010 : “Anàlisi de la xarxa de comunicacions i del transport a la Catalunya Romana- estudis de distribució i mobilitat”.
[21] Així ho defensa : Pina Polo, Francisco i Alfayé Villa, Silvia : 2002 : “Propuesta de ubicación de los Volcianos en el área pirenaica” : Palaeohispánica – revista sobre lenguas y culturas de la Hispania antigua : 2 p.201-211.
[22] Mundó, Anscari Manuel : 1996 : “Los orígenes de la nación catalana” : Para entendernos – los grandes temas del debate España-Catalunya : p.35-66.
[23]

a. 496. His coss. Burdunelus in Hispania tyrannidem assumit.
a. 497. His coss. Gothi intra Hispanias sedes acceperunt at Burdunelus a suis traditus et Tolosam directus in tauro aeneo impositus igne crematus est.
[24] Qui dubti de l’iberisme tolosà, en favor del substrat celta, recordar tres dades bàsiques. El propi nom de Tolosa, amb el grup tolo ben conegut en l’ibèric (Orduña Aznar, Eduardo : 2014 : “Vocalismo átono en ibérico y romance” : Liburna. Revista de humanidades : 7 p.69-78), el fet que els tectosages sols hi arrivaren al segle III aC, i que en data fins i tot posterior, tenim en la ciutat evidència arqueològica de comerç a l’engròs de vi romà, etiquetat en ibèric (Gorgues, Alexis : 2011 : “Une communauté de marchands méditerranéens à Tolosa au IIe s. a.C.” : L’âge du fer en Aquitaine et sur ses marges – mobilité des hommes, diffusion des idées, circulation des biens dans l’espace européen à l’âge du fer – actes du 35e colloque international de l’AFEAF, Bordeaux, 2-5 juin 2011 : p.737-745).
.

↧

2015-agost a cathalaunia.org

August 31, 2015, 9:46 am

≫ Next: Concordances de l’ibèric nord-oriental.

≪ Previous: De la Gòtia i de continuïtats vàries.

Peró no satisfet amb aquestes millores de base, la secció ha rebut dos refinaments més que mereixen de ser comentats.

I per el que fa a la bibliografia nova, la lectura ha estat curta però molt profitosa. Per variar, llistem les novetats del mes per seccions_[1]:

Secció Bibliografia de l’Època Ibèrica i Romana:

Secció Bibliografia de l’Alta Edat Mitjana:

Secció Bibliografia sobre Judaisme

Secció Bibliografia Vària:

En acabar el mes, el web cathalaunia.org, presenta un total de 24.359 pàgines consultables.

Notes

[1] Es marquen amb (www) les entrades que es poden trobar lliurement a Internet.

↧

Concordances de l’ibèric nord-oriental.

September 15, 2015, 7:53 am

≫ Next: 2015-setembre a cathalaunia.org

≪ Previous: 2015-agost a cathalaunia.org

Repeticions

Llista de repeticions existents.

Triant una repetició en concret.

Les repeticions de metuainum …

Concordances.

El que s’ha fet és: en la pàgina de cada epigrafia, substituir la secció de Semblances per una de Concordances. Secció que requereix d’alguna explicació.

Concordances de l’epigrafia I02678.

L’epigrafia I02678 té actualment 60 epigrafies amb les que comparteix més d’un fragment.
La imatge mostra les quatre amb més fragments comuns.

Repeticions descartades.

Expectatives

Més que mai s’agrairan suggeriments i idees de com millorar-la.

Notes

[1] Actualment es contempla l’existència de dos signaris: el no-dual, i el dual. Distingint-se aquest segon per incorporar un traç extra en els signes per tal de diferenciar els sons més forts o tancats, com per exemple entre: ‘D‘ i ‘T‘ o ‘G‘ i ‘K‘.

↧

2015-setembre a cathalaunia.org

September 30, 2015, 4:08 am

≫ Next: 2015-octubre a cathalaunia.org

≪ Previous: Concordances de l’ibèric nord-oriental.

Per fi, la Bibliografia ha estat el camp menys treballat i les aportacions noves són poques (però bones). Les novetats, aquest mes, no han vingut per el camp bibliogràfic.

Com sempre, llistem les incorporacions del mes per seccions_[3]:

Secció Bibliografia de l’Època Prehistòrica

Secció Bibliografia de l’Època Ibèrica i Romana:

Secció Bibliografia de l’Alta Edat Mitjana:

Altés i Aguiló, Francesc Xavier : 1990 : “Els abats montserratins del segle XVI al Liber Reformationis Montserrati” : Studia monastica : 32.1 p.157-213

Secció Bibliografia sobre Judaisme

Secció Bibliografia Vària:

En acabar el mes, el web cathalaunia.org, presenta un total de 24.484 pàgines consultables.

Notes

[1] Ben reveladorament, els mitjans de comunicació i partits espanyols – i alguns de locals -, s’han afanyat, com per altra banda ja s’havia previst, a comptabilitzar els vots dels que no volien estar ni en el Sí ni el No, en el No, elevant el seu percentatge fins el 53%. Fal·làcia burda, ja que per la mateixa regla de tres que fa que el que no és Sí és No, també podríem dir que: el que no és No és Sí, sumar-els al Sí i dir que l’independentisme ha guanyat per un 66%. La diferència està en què a cap actor de l’independentisme se li ha passat pel cap intentar mantenir tal bestiesa. En aquesta mena d’aspectes també hi han hagut diferències substancials i la campanya ha deixat per a la posteritat algunes evidències antològiques.
[2] I cal també considerar les irregularitats en el vot exterior. Segons la Generalitat, de 196.062 catalans censats a l’exterior, sols 14.781, un 7.5%, han efectivament votat (majoritàriament a favor de la independència, el 63%). Dada que contrasta fortament amb el 77.44% de participació local i que confirma les dificultats sistèmiques intencionades en el procediment de vot exterior que la pròpia Generalitat ha denunciat.
[3] Es marquen amb (www) les entrades que es poden trobar lliurement a Internet.

↧

2015-octubre a cathalaunia.org

October 31, 2015, 4:29 am

≫ Next: El castell Otger i la quadra de Sant Miquel de Montserrat

≪ Previous: 2015-setembre a cathalaunia.org

S’acaba l’octubre, cal repassar la feina feta. Ha estat un mes difícil de qualificar: molt intens, montserratí, complicat i productiu.

El gruix de l’activitat s’ha centrat en dos àmbits, la creació d’un nou article i el web cathalaunia.org.

Començant per aquest segon. El Fons Cathalaunia ha vist completat l’any 889 i encetat el 888. Uns anys molt interessants, entre altres coses, per poder estudiar el traspàs entre reis carolingis. Un exemple: els primers diplomes del rei Odó van tots datats del seu segon any, que usualment es considera ser el 889, però es dóna la particularitat que en tots els seus primers diplomes on s’especifica l’any d’encarnació aquest és el 888, no el 889…! Sense haver estudiat a fons el tema, no m’atreveixo a dir res, però certament crec que es mereix un examen sistemàtic, però per fer això, primer cal tenir tots els documents processats, també els del 888… En això estem…

El fet, és que el Fons ja presenta de forma exhaustiva 25 anys consecutius, entre el 889 i el 914. El mes passat, comentàvem com la tasca d’anar identificant tots el figurants dels documents altmedievals permetia detectar xarxes de persones properes a les figures o contexts més coneguts que altrament quedarien en l’oblit. Vull afegir un parell de consideracions que han m’han anat vinent a la ment aquest mes.

Una: que el fet de fer un registre exhaustiu, encara que multiplica la feina i les hores necessàries per identificar als presents, també és cert, que en determinat contexts – un parell d’exemples d’aquest mes: el bisbat de Girona, o la vila de Rosiliago a Borgonya -, hi han documents en que la tassa d’identificació dels figurant és altíssima, per sobre del 80 i fins i tot del 90%. És a dir, que podem ‘posar cara’ (bé, en aquest cas, sols ‘perfil’) a gaire bé tots els participants.

I l’altra: el fet que ja siguin 25 anys consecutius, vol dir que hi han identitats que ja comencen a tenir el seu perfil documental en vida complet -altra cosa són les referències post mortem -, un dels objectius inicials bàsics del web cathalaunia.org, com consta en la seva pàgina de presentació. La feina és lenta, però el patrimoni acumulat trobo que és impagable. Cal mirar d’assegurar la seva continuïtat…

També l’apartat d’Epigrafia Ibèrica, ha rebut millores i una correcció que cal explicar.

No fa pas gaire que comentàvem en aquest bloc les darreres millores incorporades a la secció. Una pàgina de Repeticions, on poder consultar totes les cadenes de signes ibèrics que es troben en més d’una epigrafia, i la secció de Concordances de la fitxa de cada una d’elles, on ara es mostren les epigrafies amb fragments compartits, convenientment ressaltats amb colors per fer-ho més visible. Bé, darrera d’ambdues novetats es troba quelcom que ja hi era abans, i que és un càlcul intern que fa el web per detectar totes les cadenes diferents de símbols existents en el corpus ibèric. Cadenes de símbols, que inclouen, com és natural, també els separadors, les puntuacions (entre un i cinc punts situats verticalment). Fins aquí res a dir-hi.

Però en el cas de les Repeticions, el fet d’incloure com a símbol les puntuacions, tenia dos efectes. Per una banda, hi havien repeticions que incorporaven puntuació, és a dir, que es donaven entre ‘frases’ o ‘paraules’; aquestes, es descartaven en el llistat de Repeticions. Però també n’hi havien que començaven per puntuació, i aquestes, es van deixar, de manera que en la llista de Repeticions, al fons, hi havia una entrada per elles. En un primer moment, va semblar que potser ja estava bé fer-ho així. Posteriorment, en afegir les Concordances, que també es basen en la detecció interna de fragments repetits, el tema tornà a sortir, i en aquest cas, en estar més clarament basat en signes sonors, s’eliminaven les repeticions que incorporaven puntuació.

Però al final, es preferí replantejar i simplificar la base, i fer el càlcul intern de detecció de totes les cadenes existents de símbols ibèrics considerant la puntuació com si fos un separador més (per exemple, com si fos un espai). Amb això, es simplificaven les Concordances, que ja no havien d’ignorar cadenes amb puntuació, i la pàgina de Repeticions perdia les entrades que començaven per aquest signe. És en aquest punt, que repassant les Concordances, es detectà un error: hi havia alguna cadena repetida que no apareixia…! I tampoc apareixia en les Repeticions…! Era evident que hi havia un error de programació…! (Merda!).

Faig una petita digressió. En el camp de la computació, cada programa, acostuma a tenir una part ‘central’, un ‘leitmotiv’, un algoritme que captura una idea base, que és el cor, el nucli del problema a tractar. Ho explico en termes mecànics que potser és més clar_[1]… Pensem, per exemple, en un cotxe dels actuals, de combustible fòssil. El cor del seu funcionament és un conjunt d’explosions sincronitzades que generen uns moviments rectilinis (el dels pistons) que es combinen en un de circular (mitjançant el cigonyal) que és el què es transmet a les rodes per moure el vehicle. Però per tal que aquest principi bàsic pugui ser efectiu, cal una gran pluralitat d’utilitats i sistemes no directament relacionades amb ell; en el cas del cotxe, necessitem, per exemple, benzina, electricitat, una transmissió, una carrosseria, etc, etc, etc. De fet, sovint, són aquestes coses ‘no essencials’ les que conformen la majoria del que entenem ser un ‘cotxe’. En els programes informàtics és força semblant, un conjunt limitat de línies de codi captura el ‘nucli’ del problema, i la resta, és a dir, la gran majoria del programa és per arribar a que aquelles poques línies puguin fer la seva feina – i que idealment, representa que cap altre programa fa -. Però la tassa d’errors humans no és proporcional a la importància de la funció, sinó a la seva longitud (bé, els programadors, seguint a Murphy, acostumem a dir que el nombre d’errors continguts en un fragment de codi qualsevol, realment, és sempre superior al nombre de cops que el fragment hagi estat copiat + 1 ( el +1 aquest és per haver escrit el maleit codi en primer lloc)_[2]) de manera, que la possibilitat d’error sempre es multiplica, independentment de quina sigui la funció essencial del programa.

En el cas que ens ocupa, dèiem que tant les Repeticions com les Concordances, es basaven en un càlcul de detecció de cadenes de signes diferents. Si de cop, descobrim que hi han repeticions que no hi figuren, el programador acostumarà a pensar inicialment que potser es tracta d’un defecte de la part més nuclear – que acostuma a ser la més complicada i delicada -. Així que es repassà el nucli aquest cercant algun defecte, alguna condició d’error que hagués escapat el control; però va ser en va, les combinacions de signes es generaven i detectaven correctament. Hores després, un cop segurs que el motor funcionava bé, s’amplia la cerca de l’error als mecanismes secundaris. I efectivament, era en un d’aquests, que s’havia comés un error. L’algoritme detectava correctament totes les cadenes diferents, tant les que existien un sol cop com les repetides, però en la necessària reducció a les que existeixen en més d’una epigrafia per calcular Repeticions i Concordances, una condició mal escrita feia que en certs casos, una cadena llarga s’ignorés per una de més curta (en el símil del cotxe, podríem dir per exemple, que la bomba de la benzina feia el boix si s’inclinava excessivament lateralment, fent que el motor fes el ronso).

Un cop detectat el problema, s’ha corregit sense més inconvenients; de fet, el canvi ha propiciat una millora en les Concordances. Fins ara, en la fitxa d’una epigrafia donada, per evitar un excés d’informació, es mostraven o bé les epigrafies que compartien més d’una cadena repetida (multiconcordances) o bé les que sols en tenien un únic fragment en comú (concordances). Això estava bé, però en els casos de versions diferents d’una mateixa epigrafia, que en bona lògica, tenen molts fragments en comú, podia passar que les multiconcordances, en ser les més llargues possibles, acabessin mostrant únicament les diferents versions de l’epigrafia, cosa que no està gens malament, però que amaga les relacions amb altres texts. Per evitar aquests casos, s’afegit que si el nombre de multiconcordances es inferior a un cer valor (actualment 2), es mostren també les seves concordances simples, per tal de mirar de palesar millor les relacions entre el text i la resta d’entrades del corpus.

Però fora del web, el més ha propiciat un nou article, inesperat, ja que incideix en un aspecte de la història de Montserrat que s’inicia en l’alta edat mitjana, però que es desenvolupa fora del marc cronològic d’aquest bloc i arriba fins el segle XIII; una dificultat afegida. No ens allargarem ara i aquí, esperem parlar-ne en un apunt propi.

De fet, aquest bloc, no ha tingut cap aportació nova en aquest mes, degut a que la voluntat era comentar aquest nou article, que estava confeccionat ja en els primers dies del mes, però que s’ha obstinat en negar-se a donar-se per finit, ans bé s’ha anat enriquint i arrodonint de manera constant fins el dia d’avui. El cert és que s’estan acumulant els temes a comentar, i alguns d’ells no són precisament ni breus ni senzills…

Finalment, la Bibliografia del mes és escassa, entre l’article aquest, la prosopografia dels anys 888-889 i les epigrafies ibèriques, no han deixat gaire bé temps per llegir; però també és de justícia esmentar que el pap encara sembla continuar ple des de la darrera recerca major feta.

Per variar, llistem les incorporacions del mes per seccions_[3]:

Secció Bibliografia de l’Època Ibèrica i Romana:

Secció Bibliografia de l’Alta Edat Mitjana:

Secció Bibliografia sobre Judaisme

Secció Bibliografia Vària:

En acabar el mes, el web cathalaunia.org, presenta un total de 24.616 pàgines consultables.

Notes

[1] Sí, la matemàtica i la geometria són una mateixa cosa.
[2] Amb el lògic corol·lari que l’únic programa lliure d’errors és el que no s’ha escrit. Encara que no ho sembli…!
[3] Es marquen amb (www) les entrades que es poden trobar lliurement a Internet.

↧

El castell Otger i la quadra de Sant Miquel de Montserrat

November 5, 2015, 3:52 am

≫ Next: Jornada “Els visigots a Catalunya”.

≪ Previous: 2015-octubre a cathalaunia.org

Tot just era l’any passat, que llegint historiadors passats es van detectar uns esments datats entre el segle XI i el XIII a un Otger mitificat fins el punt de viure en un castell (castro Odgario) bastit pels cims de la muntanya sagrada del país: Montserrat. L’evidència no estava formada pas per documents nous, era simplement que la seva localització i rellevància havia restat ignorada per a la historiografia moderna; no per l’antiga. En aquest cas concret, per a Gregorio Argaiz, autor del segle XVII, que sí el relacionà amb l’únic Otger capaç d’ocupar tal alt lloc simbòlic en el país: Otger Cataló.

El Castell Otger des de la zona de les esglésies de Santa Maria i Sant Iscle.

El resultat en fou un breu article: “El Castell Otger de Montserrat” i posteriorment, un apunt en aquest bloc per explicar-ho. Mesos després, comentant-ho un dia amb en Ramon Martí i Castelló de la UAB, m’indicà que existia una localització alternativa del Castell Otger situada en el Cap de Canals (la derivació que forma l’extrem sud-oriental de la muntanya). Repassant, però, les delimitacions on figurava l’esment, que són les delimitacions de la quadra de Sant Miquel de Montserrat, aquesta ‘nova’ localització no resultava acceptable. Però en tot cas, era una alternativa que calia valorar a fons per no deixar cap serrell; el resultat, ha estat més que satisfactori i ha propiciat un nou article: Vilaseca i Corbera, Joan : 2015 : “La quadra de Sant Miquel i el Castell Otger de Montserrat entre els segles XI i XIII”; qui vulgui la formalitat del que comentarem aquí, allà ho trobarà.

Lo primer, va ser cercar la font d’aquesta localització alternativa del Castell Otger, i en això, he d’agrair a en Josep López Camps i a la gent de totmontserrat.cat la seva generositat en compartir informacions i fins i tot imatges. L’obra era un recull de mapes i plànols de Montserrat fet l’any 1790: Montana, Pedro Pablo i Remart, Francesc Montserrat : 1790 : “Planos y vistas de la montaña de Monserrate levantados de órden de Don Francisco de Zamora”. Obra, com el seu títol indica, feta a rel d’un encàrrec del funcionari borbònic Francisco de Zamora en visita per terres catalanes (si no vaig errat, era un dels que vingué a assegurar-se que s’estava aconseguint ‘el efecto sin que se note el cuidado‘_[1], és a dir, la castellanització de la població de Catalunya); naturalista i il·lustrat que promogué la confecció d’una història de Montserrat en col·laboració amb el millor historiador de la muntanya del segle XVIII, en Benet Ribas i Calaf. Qui ens ha deixat l’obra més exhaustiva sobre els orígens altmedievals del culte a Montserrat, editada modernament pel malauradament recentment traspassat Francesc Xavier Altés i Aguiló : Ribas Calaf, Benet i Altés Aguiló, Francesc Xavier : 1990 : “Història de Montserrat. 888-1258”.

En els folis 4 i 5 de l’obra d’en Montana i en Remart, efectivament tenim dues vistes de la muntanya, una des del sud-oest i l’altra des del sud-est, on en els cims de l’actual Cap de Canals es localitza un castell Otger, Auger o Amich. En mostren els fragments rellevants:

El castell Amich, abans Auger, en la vista des del sud-oest.

El castell Otger en la vista des del sud-est.

Localització també compartida per en Ribas_[2]:

En termino de esta Quadra de S. Miguel havia antiguamente un castillo llamado de Ottger; han quedado muy pocos vestigios y, segun los practicos de esta montaña, estaba mas alla de la Cueva de Nuestra Señora en una larga sierra a vista de Collbato. No seria un castillo de jurisdiccion sino de retirada, ò para hacer señal de alarma.

cap-de-canals-des-de-cami-de-la-cova-a-la-fita-DSCF2900

El Cap de Canals vist des del camí de la Santa Cova a La Fita.

Dibuixos i descripció exactes del contrafort actualment conegut com Cap de Canals, que dèiem. De manera, que ja teníem plantejat el problema. Com havien arribat a aquesta conclusió els naturalistes del segle XVIII?

Segons Argaiz, un segle abans, els ‘platicos’ (sic) de la muntanya no sabien la localització exacta del ‘castell’ del segle XI_[3]. Sí hi havia l’apunt de l’any 1498, on s’esmentava la reconstrucció total de l’ermita Castelli Sante Magdalene_[4], les restes de la qual existeixen encara avui en dia entre les agulles homònimes en el cims de Les Gorres, però la situació exacta del castell del segle XI era llavors desconeguda. L’obra d’en Montana i en Remart és gràfica i no dóna llum sobre les seves fonts, però sí podem observar que ho fa en Ribas , tot atribuint-ho, ben significativament, a la mateixa font que deia Argaiz cent anys abans: als ‘practicos’ de la muntanya. És a dir, la localització del segle XVIII no venia d’una tradició antiga, ja que en aquest supòsit, Argaiz també l’hagués pogut registrar. De fet, creiem que aquesta localització fou fruit d’una lectura superficial dels documents altmedievals. Entrem en matèria, ja que el què s’ha fet en el nou article, és analitzar els quatre esments originals, un del segle XI i tres del XIII, on s’esmenta el Castell Otger – i amb ell, la quadra de Sant Miquel de Montserrat -, per tal de localitzar els seus termes sobre la orografia del país. El que no s’esperava, era que el camí portés a donar llum a una història tan curiosa com la del Miracle de la Font de Santa Maria de Montserrat…!

La quadra de Sant Miquel del segle XI

Per començar, cal fer notar un parell de matisacions a punts expressats en l’apunt previ sobre el Castell Otger. En ell, es qualificava a Argaiz com el millor historiador de la muntanya del segle XVII, però és el cas que en Ribas afirma que Argaiz havia copiat extensivament els papers del P. Solsona, arxiver de la casa d’inicis del mateix segle (1611), sense donar-li però, el crèdit adient. Observació, que en el curs de la recerca, s’ha vist indirectament confirmada per unes incongruències en el text d’Argaiz que fan aquesta hipòtesi certament versemblant – en parlarem tot seguit -. De manera, que és força probable que Argaiz fes com en Pierre de Marca amb Jeroni Pujades: aprofitar-se del treball i apunts de l’erudit català de torn sense donar-li el just reconeixement. Ja va sent hora, doncs!

L’altre, és un matís més erudit. Es mantenia en l’apunt previ que donat que un dels termes utilitzat per designar el castell Otger era el de ‘penna‘, penyal, el tal castell no havia de ser entès com una obra de la mà humana, un ‘castrum’, un ‘oppidum’. No és exactament així. Cert és que per el terme ‘penna’ el significat orogràfic és el principal, però també ho és que en l’alta edat mitjana es detecta cert un solapament semàntic entre el concepte de prominència rocosa i el de castell o plaça forta. De manera que termes com: ‘castrum’, ‘penna’ i en especial ‘rocha‘, sí poden referir-se a construccions humanes. No és el cas que ens ocupa, ja que la literalitat que examinarem parla en tot moment de realitats orogràfiques, però calia deixar constància d’aquest solapament ja que pot ajudar a entendre com tants historiadors passats cregueren que el castell Otger de Montserrat havia estat en algun moment una edificació.

I un parell de consideracions prèvies generals. Una: les jurisdiccions que anem a comentar, la quadra de Sant Miquel, i superficialment, les dels veïns castells de Marro i Collbató, abasten una part no menor de terra, de forma, que cal considerar que les fites que serveixen per delimitar-les han de ser enteses a priori com elements de mida i/o rellevància òbvia, no pas menors o secundàries. I dos: en els texts, veurem com el terme castell Otger, s’aplica tant en sentit específic, referit a un penyals o roques en concret, com també a una ‘serra’, és a dir, a una porció de muntanya associada; ens caldrà doncs, contemplar i donar raó d’aquesta doble significança.

Dels quatre documents a analitzar, sols els dos primers són descripcions dels termes de la quadra de Sant Miquel: el primer és de l’any 1042 i l’altra del 1211. Els altres dos, parlen de finques relacionades, amb el Castell Otger el de l’any 1215, i amb la quadra de Sant Miquel, l’altra, de 1242. Tots els fragments d’aquests documents que són rellevants per a la nostra tasca, es poden trobar en l’obra d’en Ribas, de manera, que aquesta serà la font que utilitzarem.

El primer que es va fer, fou evaluar la possibilitat que les dues descripcions de la quadra, estiguessin descrivint una mateixa realitat geogràfica amb termes diferents – hagués ajudat molt a localitzar les fites -. Diu la del 1042:

…la que confronta ò linda por la parte de oriente en el alveo del rio Llobregat.
Por la parte del medio dia así como sube a las peñas que llaman de castillo Otgario, y sigue por las mismas peñas y va hasta el fondo del valle que llaman Foradada.
De la parte de poniente sube por el mismo valle, ya dicho, hasta la Palomera y va al Salzil.
De la parte de cierzo vuelve ad ipsa cella (S. Miquel) y desciende al terminio de S. Maria (monestir) y de aquí baxa por el torrente de Vall Mala hasta el albeo del Llobregat.

I la del 1211:

…por la parte de oriente linda con el rio Llobregat;
por la de mediodia con los mojones puestos en el collado de Albareda, subiendo por unas peñas señaladas con cruces y pasando por la sierra que va al castillo Otger hasta el camino que pasa por delante la dicha yglesia de S. Miguel y va a la de Montserrat;
por la de poniente linda con el mismo camino hasta la fuente de S. Maria;
y por la de cierzo con el torrente ò arroyo de Vallemala que baxa hasta el rio Llobregat.

Es pot comprovar que tenen en comú el límit oriental (el Llobregat), i que el del nord va per el Vallmala. La del sud podria arribar a ser dubtosa, ja que ambdues parlen d’un castell Otger, però en la occidental no hi ha manera d’igualar-les. La del segle XI, és una vall – que ha d’anar si fa o no fa de sud a nord – mentre que la del segle XIII, és el camí que va de Sant Miquel al monestir de Santa Maria que no segueix cap vall. Quedava doncs clar, que calia tenir en compte que les dues descripcions ben probablement no estaven parlant exactament del mateix territori.

Com que tractarem força de la orografia de Montserrat, potser que ho il·lustrem amb un plànol anotat amb alguns dels llocs i accidents més rellevants – utilitzarem les vistes aèries de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya , una de les eines indispensables per aquesta mena de tasques -.

montserrat-aero-3-camins-i-aigues-WITKFORR

En blau clar, d’oest a est: torrents de Migdia, Santa Maria o Vallmala i riu Llobregat. En vermell: camí actual de Collbató a Sant Miquel i Santa Maria. En blau fosc: camí de la Santa Cova al camí de Sant Miquel. En verd clar: camí opcional a Collbató / Santa Maria del Bruc.

En l’apunt previ ja s’havia mirat de delimitar temptativament la quadra del segle XI, és el cas ara de tornar-hi amb més precisió, de completar-ho delimitant també la del segle XIII i d’entendre els sentits aplicats al terme Castell Otger.

El text deixa clar el límit est: el riu Llobregat, des de la desembocadura del Vallmala; estem per tant, en la cota més baixa (110 mts.). El límit sud, presenta una primera dificultat (la parte del medio dia así como sube a las peñas que llaman de castillo Otgario, y sigue por las mismas peñas y va hasta el fondo del valle que llaman Foradada). Queda clar que des del riu puja a la muntanya, i segueix per ella fins tornar a baixar al fons d’una vall, però per quin punt puja des del Llobregat? I per on passa per anar vers ponent per dalt de la muntanya fins el fons de la vall aquella?

El primer dubte el resolt el text del segle XIII, ja que diu que del riu va a un coll anomenat d’Albareda on hi ha una fita (por la de mediodia con los mojones puestos en el collado de Albareda, subiendo por unas peñas señaladas con cruces y pasando por la sierra que va al castillo Otger hasta el camino que pasa por delante la dicha yglesia de S. Miguel y va a la de Montserrat). El coll d’Albareda no és conegut actualment, però només hi ha un coll, amb una fita sobre el Llobregat aigües avall del Vallmala, l’actual coll de La Fita. En l’extrem septentrional del Cap de Canals.

La fita -moderna- del coll de Lla Fita, mirant al sud, vers el Cap de Canals.

I és el text del segle XIII, el que permet entendre potser la localització dels naturalistes del XVIII del Castell Otger en el Cap de Canals. El coll del la Fita (cota 647) està en el mateix estrat que la Santa Cova, i per ell passa el camí que d’ella va fins a Sant Miquel (cota 830) i per el qual la tradició pensarà que es dugué la imatge de la Verge. És el text del segle XIII el que associa el coll de la Fita en la serra del castell Otger, i per tant, es possible que en una lectura superficial, veiessin en el Cap de Canals, que certament arranca del coll en direcció sud, aquella serra que anava al Castell Otger, i de retruc, el propi ‘castell‘ en algun dels seus merlets, tal i com així ho dibuixaren.

Podria a més, haver completat la identificació el fet que el camí que des del coll baixa per la canal a l’oest del Cap de Canals (el clot d’en Casanelles), en la part baixa, per salvar una de les cingleres, té un pas anomenat avui en dia ‘El Forat‘; de manera que potser, si ja rebia aquest nom al segle XVIII, hi podrien haver vist els naturalistes aquella vall ‘Foradada’ del segle XI, certament a l’oest.

Ara, és això així? Podem donar per bona aquesta localització? La resposta creiem ha de ser un no rotund. Com a mínim per quatre raons:

No té en compte l’església de Santa Magdalena, la del ‘castell’ anterior al segle XV, a les Gorres.
No compleix la literalitat del text, ja que el text del segle XIII diu que la serra de Castell Otger va de La Fita al camí que va Sant Miquel, que està al nord del coll, serra Llarga amunt, no al sud, cap a Cap de Canals.
Si el castell estigués al sud de la Fita, estaria fora de la demarcació de la quadra, i si es pensés que d’alguna manera aquesta abastava tot el Cap de Canals, caldria fer notar que això deixaria sense espai per el septentrió al terme del castell de Collbató que està situat just als peus dels contraforts meridionals de la muntanya, Cap de Canals inclòs.
Tampoc el Clot d’en Casanelles compleix la resta de restriccions per ser la Vall Foradada. Ni es coneix en ell cap Palomera, ni cap Salzil, i el que és encara més definitiu, no hi ha manera de passar, com ho fa el text del segle XI, de la seva capçalera al Vallmala, situat a l’altra banda del massis.

El límit meridional del segle XIII, explica com del coll de La Fita passa fins el camí de Sant Miquel pujant per unes roques amb creus. Les creus ja no hi són, però el camí sí. – Un comentari personal: voldria aprofitar per agrair al patronat de la muntanya les tasques de neteja de camins que van fent. En concret la feta a finals d’octubre d’aquest any en el camí que estem comentant, el de la Santa Cova a La Fita (actualment senyalitzat com camí de la Cova a Collbató). S’agraeix molt tenir els camins nets i polits! Quina diferència!-.

De manera que continuant la descripció del segle XI, tenim que probablement, el seu límit sud, seguia el mateix que seguirà encara al segle XIII, és a dir: des del Llobregat pujava per les canal que porten al coll de La Fita, i d’aquí amunt, fins el camí que de Collbató porta a Sant Miquel i al monestir de Santa Maria en el Vallmala o torrent de Santa Maria; camí aquest actualment conegut com el camí vell de Collbató. No és un camí qualsevol, tot el contrari, es tracta de la principal via d’accés a la part alta de la muntanya, on hi han les esglésies principals, gràcies a que evita les inclinacions excessives a base d’anar resseguint els estrats propis del terreny, i que és l’única via que garanteix l’accés amb animals de càrrega. Així podem entendre el text del segle XI (y sigue por las mismas peñas y va hasta el fondo del valle que llaman Foradada), ja que el camí, a ponent, porta fins al peu de la muntanya. Actualment, la ruta baixa a mig quilòmetre a l’oest de Collbató, però creiem que en origen, la delimitació anava més a l’oest, més aprop de Santa Maria del Bruc, els camins, de fet, existeixen encara. I la raó per pensar tal cosa, és la identificació del límit oest, és a dir, de la Vall Foradada.

L’Ajaguda, a l’est de la Palomera. Origen del nom de Vall de Foradada?

Segons el text (De la parte de poniente sube por el mismo valle (Foradada), ya dicho, hasta la Palomera y va al Salzil) a l’oest hi ha d’haver-hi una vall que anant de sud a nord passi per una Palomera i arribi a un Salzil. La Palomera encara existeix, i efectivament al seu peu oriental tenim la canal de Migdia, que com el seu nom indica, segueix – més o menys – el meridià pujant fins el sud de Sant Jeroni. A l’est de la Palomera, en la part baixa de la canal, es troben una Roca Mur i una Ajaguda ja a l’altra banda de la canal que presenta una diàclasi en un estrat horitzontal que la forada de part a part, de manera, que potser fins i tot podríem proposar-la per batejar la canal del segle XI. El que no s’ha localitzat fins ara és el Salzil aquell. L’etimologia sí apunta al sentit de salze, i és fàcil documentar variants altmedievals com: saucedo, salzeto, saucil, etc, però no sembla gaire versemblant que hi hagués una salzeda en la part alta del vessant sud de la muntanya, el més sec. I si es tractés d’una roca, en aquest cas no falten candidats com: l’Albarda Castellana, els Plecs del Llibre o el Camell de Sant Jeroni. No cal multiplicar les hipòtesis; aquest Salzil encara queda pendent d’identificació positiva.

El que sí tenim, és que a partir d’aquell Salzil, comença el límit nord (De la parte de cierzo vuelve ad ipsa cella (S. Miquel) y desciende al terminio de S. Maria (monestir) y de aquí baxa por el torrente de Vall Mala hasta el albeo del Llobregat). Si la canal de Migdia ens ha deixat al sud de Sant Jeroni, a l’est, tenim la capçalera del torrent de Santa Maria o Vallmala, que efectivament, podem baixar per tornar fins les Gorres tot seguint el camí de ferradura que anava fins a Sant Jeroni i que segons Argaiz/Solsona era anomenat La Parra, per tombar a l’esquerra un cop allí, i continuar baixant fins el Llobregat seguint la canal, ara ja entre Sant Miquel i el monestir de Santa Maria. Posem sobre el mapa la delimitació resultant.

montserrat-aero-3-quadra-s-xi-camins-i-aigues-WITKFORR

La quadra de Sant Miquel al segle XI.

Fixem-nos en què el castell Otger de Santa Magdalena, és a dir, les Gorres, o zona eremítica de Tebes, conforma la part més alta al sud del Vallmala, i que el massis situat al seu migjorn, és el que els texts identifiquen com la ‘serra del Castell Otger’, seguint l’habitual lògica toponímica que identifica un cos de muntanya, una serra, per el seu element més elevat. I que a l’hora, complim el requisit afegit de ser tots els elements delimitadors de mida convenientment gran.

Fins aquí la localització de les delimitacions de la quadra de Sant Miquel del segle XI. Però un cop fixat el seu perímetre, podem mirar de verificar si es correspon amb els de les jurisdiccions veïnes. No sabem les del segle XI, però sí tenim descripcions dels termes de Castell de Marro al nord i del de Collbató al sud del segle següent, el XII.

No seguirem aquí a ple detall les seves delimitacions, seria massa llarg, i qui hi vulgui, ho té en l’article, sinó que ho farem de forma succinta. Gràficament:

En blau: els límits del Castell de Marro. En blanc: els de la quadra de Sant Miquel. En groc els del Castell de Collbató.

La part que ens interessa aquí, és que el límit del castell Marro, complementa per el nord el de la quadra de Sant Miquel. Arriba fins la desembocadura del Vallmala al Llobregat i puja per la seva riba esquerra, per anar per els cims de les parets septentrionals de Montserrat, sense creuar mai a la riba dreta i envair els termes de la quadra. El punt on abandona les alçades per tornar a la plana i al Llobregat depèn de la identificació d’una roca anomenada Corbero, i no sembla estar clar, per això el límit s’ha deixat obert en el dibuix; en tot cas, sigui quina sigui aquesta roca, ja no afecta a la complementarietat amb els límits de la quadra de Sant Miquel.

Per el que fa al Castell de Collbató, al sud, trobem més o menys el mateix. L’est, arranca del Llobregat i passa per Esparreguera, el sud gira fins Pierola_[5], i per l’oest passa per l’església de Santa Maria del Bruc, aproximadament al sud de la Palomera, encaixant doncs el terme, tant per l’est com per l’oest. El ‘marro’ – mai tan ben dit – però, està en el límit nord, que s’ha dibuixat a propòsit sols parcialment coincident. I és que el problema d’aquest límit està en què el document original on es descriu el terme del castell de Collbató del segle XII, ja no existeix; desaparegué en la destrucció de l’any 1811, i els testimonis que en tenim, no són, just en aquest punt, completament coincidents.

Segons Argaiz/Solsona, en el text hi posava:

A parte Orientis in medio fluminis Lubricati, & in terminio Espargarie. A Meridie in terminio a Pyrola. De Occiduo in termino Sancta Maria del Bruch. Et de Circio cum ipsa Vgosa, vel in fonte Sancta Maria.

Peró en el regest que en feu Ribas, hi consta:

Que termina por la parte de oriente en medio del rio Llobregat y en el termino de Esparraguera, de mediodia en el termino Apiarola, de poniente en el termino de santa Maria del Bruch, de parte de cierzo en la Ugosa o in fronte de santa Maria.

Una r de diferència. Si Argaiz tenia raó, i el terme passava per la font de Santa Maria, la coincidència seria completa, ja que en el camí de Collbató a Sant Miquel, és a dir en el límit meridional de la quadra, a l’alçada del torrent de Santa Caterina, s’hi trobava la font de Santa Maria, l’actual Font Seca. Però si hem d’entendre que passava per el front de Santa Maria, llavors, tenim un problema, ja que el monestir de Santa Maria està a l’altra banda del Vallmala, i per tant, tenim una diferència molt important ja que envairia plenament el terme de la quadra de Sant Miquel del segle XI. I el que acaba de complicar el panorama, és que si aquesta r de diferència entre trasllats tardaners tal vegada ens podria suggerir un canvi de delimitacions al segle XII, resulta que independentment, tot fa pensar que, efectivament, sí tingué lloc tal canvi, encara que potser fos més endavant en el temps. Aquí tenim que passar a la delimitació de la quadra del segle XIII, i de retruc, a parlar del Miracle de la Font o la Font de Miracle o de Santa Maria.

La quadra de Sant Miquel del segle XIII

Arribats a aquest punt, i com ja hem comentat abans les delimitacions est i sud de la quadra del segle XIII, ho tenim força fàcil. L’est anava aigües avall des de la desembocadura del Vallmala en el Llobregat. El sud, deixava el riu per seguir les canals que pujaven al coll de La Fita i d’allí per la serra del Castell Otger fins el camí a Sant Miquel i al monestir. Sols falten el límit oest i el sud (por la de poniente linda con el mismo camino hasta la fuente de S. Maria; y por la de cierzo con el torrente ò arroyo de Vallemala que baxa hasta el rio Llobregat), que resulten francament obvis. El límit per ponent és el propi camí de Sant Miquel al monestir, encara existent avui en dia, i aquí, molt significativament indicat per el que comentarem tot seguit, com el que va a la font la font de Santa Maria. El de septentrió també és evident, de la font del monestir, baixa per la canal del Vallmala fins el Llobregat, tancat el perímetre. Gràficament:

montserrat-aero-2-quadra-s-xiii-TKOGEBRY

La quadra de Sant Miquel al segle XIII.

Quina diferència amb la del segle XI! La quadra del XIII sols manté el vesant oriental i ha perdut tot el massis a l’oest de Sant Miquel, incloent el propi Castell Otger, i per tant, s’obre la pregunta si no passà tota aquesta hisenda a la jurisdicció del castell de Collbató, ja que tots els elements, com veurem, apunten en aquesta direcció. La quadra de Sant Miquel del segle XIII, tan sols cobria la terra entre Sant Miquel i el Llobregat i entre la Fita i el Vallmala. Una finca majoritàriament formada per espadats i que sols en la part baixa, al costat del riu tindria terrenys més o menys aptes per el cultiu – i encara, certament, de forma relativa, ja que la rugositat del terrenys arriba fins molt a prop de les aigües-.

El propi document del segle XIII, explica un xic el context; es tracta d’una cessió del matrimoni de Guillem de Montserrat i la seva muller Beatriu que després de vàries disputes amb el monestir per la quadra, s’avenen a fer-ne donació. Ara, fixem-nos en què el text parla de la font de Santa Maria, i vèiem que en el camí de Collbató, en el límit vell de la quadra, hi havia també una font de Santa Maria, l’actual Font Seca. I el que acaba de brodar el dibuix, és que un dels primers miracles registrats en la tradició montserratina, el del miracle de la Font, parla precisament d’aquestes dues fonts.

cantigas-alfons-x-ca-48-miracle-font-nigra-sum-p-57

Cantiga 48. El miracle de la Font en sis vinyetes.

La fama miraculosa de Santa Maria de Montserrat, es suposa iniciada a finals del segle XII, moment en què apareix en els documents la tradició de les llànties perpètues_[6], però és en el segle XIII que adquireix màxima notorietat. El miracle de Font, el trobem reproduit per primer cop en el mateix segle, per el rei Alfons X, en les seves famoses “Cantigas de Santa Maria“. Explica el text, que un cavaller s’havia apropiat de la font que estava en el camí al monestir i imposava tribut a qui volgués treure’n aigua. L’avarícia del cavaller el dugué fins i tot a taxar monjos i romeus, els quals, angoixats, demanaren a la Verge ajut davant una tal estretor. La Verge els escoltà i dirigí miraculosament l’aigua de la font a l’entrada del monestir, de tal manera que la font vella s’assecà i el cavaller acabà demanant perdó als peus de la Verge. Amb el temps, les versions del miracle, acabaran identificant al cavaller aquest com el senyor de Collbató_[7]. De manera, que tenim una concordança completa entre el canvi de delimitació de la quadra i l’episodi de l’assecament de la Font Seca i el Miracle de la Font. Altra cosa és precisar en quin moment en l’interval 1042-1211 tingué lloc aquest episodi. Una mirada superficial sembla afavorir una datació tardana, però en tot cas, caldria un coneixement cabal del context i de la seva evolució, i això, està fora dels marges i sabers d’aquest bloc i de qui això escriu.

Sí però comentar un darrer aspecte. Aquest relat del miracle relaciona dos torrents ben separats: el de Santa Caterina, en el vessant sud, i el de Santa Maria / Vallmala que de Sant Jeroni desaigua al Llobregat, a l’est. Dèiem en començar que segons Ribas, Argaiz havia copiat al pare Solsona. Un dels detalls que fa pensar que així fou, es troba en les descripcions que dóna de les ermites de la muntanya, que són molt de primera mà, molt detallades i exactes, però en el cas de l’ermita de Santa Caterina, que es troba en el cap de la mateixa canal on hi ha la Font Seca, la del cavaller de la llegenda, després de localitzar-la i descriure-la perfectament, diu que es troba en la canal que desaigua des de Sant Jeroni! Confonent, al segle XVII, les canals de la tradició del Miracle de la Font. Confusió que ningú que hagi estat en el lloc pot fer, ja que no tenen res a veure – més enllà del nom i el relat-.

Hisendes

Vistes les delimitacions de la quadra del segle XI i la del XIII, queden dos esments a comentar. El primer està fet sols quatre anys més tard que la donació de Guilllem i Beatriu. Es tracta d’un altre litigi amb el monestir, de l’any 1215, on, en aquest cas, Raimon i Berenguera de Salfores cedeixen a canvi de diners al monestir una finca:

…alodio y hacienda de Valle mala y de Rubirola, que tiene sus límites en la montaña de Montserrat desde Castell Otger hasta el monasterio de Sta. Maria y torrente de Valle mala…

En aquest cas, el termes estan en la muntanya, i no es parla de la quadra, per tant, hem de pensar que el Castell Otger aquest no pot ser una referència genèrica a la serra homònima, sinó que ha de ser les pròpies ‘pennas‘ del Castell Otger, les Gorres, i que la finca aquesta estava entre aquelles i el monestir – potser en l’àrea actual de la cova de Santa Anna? – una finca abrupta però de situació estratègica(hi passava el camí de ferradura que duia a Sant Jeroni).

El darrer esment és de 1242 quan Guillem, prior de Santa Maria, cedeix llavors a un tal Bernat Fermos…

…unas tierras en la quadra de Sn Miguel, que de oriente afrentan con el rio Llobregat y de poniente con la cierra de Castell Otger, à tasca y diezmo conforme al estilo de la parroquia è yglesia de Monistrol.

Cas complementari de l’anterior, ja que aquest cop sí esmenta que les terres estan en la quadra, i concorda perfectament amb la delimitació del segle XIII que la havia limitat a la porció entre Sant Miquel i el Llobregat. Les terres aquestes, són doncs, les que hi han entre el riu i la muntanya – una finca també, tot sigui dit, força abrupta -. En aquest cas, veiem com la ‘serra del Castell Otger’ s’aplica als espadats que des del riu pugen fins la Santa Cova i Sant Miquel.

Aquest dos documents resulten especialment rellevants per mostrar que en la primera meitat del segle XIII, la denominació de Castell Otger encara era actual, quelcom que variarà, sembla ser, en un futur proper – potser per la construcció de la primera ermita de Santa Magdalena? -. El nom d’Otger sembla que s’esborrà, el que sí restà fou la noció que la figura del de Cataló anava associada a un Castell; si més no, així retratarà el “Libre del Reis”, fet a finals del mateix segle XIII en cercles propers al comtat de Barcelona , es a dir, locals, al primer esment literari conegut d’Otger Cataló: com el senyor del castell de Cataló_[8].

Conclusions

Tot apunta a que hem de pensar que els naturalistes del segle XVIII, tal vegada guiats per una lectura superficial de les delimitacions de la quadra imaginaren la serra del Castell Otger com el Cap de Canals i el propi ‘castell’, com els rocams que el coronen. Gràficament, mirant-ho des de Sant Llorenç:

El Castell Otger del segle XVIII.

Una localització molt menor i diferent de la que els texts descriuen, ja que la serra del Castell Otger, hem vist que es relaciona amb contexts força més amplis. Concretament, l’esmenten en tres ocasions:

En el tram entre La Fita i el camí de Sant Miquel, en l’actual Serra Llarga,
Com les parets que des del Llobregat pugen a la Santa Cova i Sant Miquel.
I com les terres per on passa el camí de Sant Miquel a Collbató.

Ajuntant les tres referències, tenim que la ‘serra de Castell Otger’ no és altra cosa que el massís meridional als peus de les Gorres i al sud del tram final del Vallmala. Sobre el mapa:

El Castell Otger i la seva serra en temps medievals.

Hom podria dir, que la localització del Castell Otger com les roques que formen les Gorres, descansa sobre una evidència documental minsa, És cert. Sols l’apunt del “Liber Reformationis” de l’any 1498 sobre la nova ermita de Santa Magdalena més els comentaris de Argaiz/Solsona sobre la vella – que diuen que estava a menys de sis-centes passes en la mateixa regió de Tebes_[9] – permeten localitzar el dit Castell documentalment. La resta, hem vist que són esments a la ‘serra’ del Castell Otger. Peró és aquí, que cal recordar la importància del dit ‘castell‘. El torrent de Santa Maria o Vallmala, no separa dos parts d’una muntanya qualsevol. És un tall major en la muntanya fàl·lica per excel·lència del País, el lloc més sagrat del territori i visible des de bona part d’ell. No sols estem parlant d’una importància simbòlica, que ja seria més que suficient; també ho és administrativament.

Serà el Vallmala el què separarà fins el segle XIX els bisbats de Vic i Barcelona – i recordem que en les dotalies de Santa Maria de Ripoll suposadament de l’any 888, en temps del Pilós, ja se li adjudicaren, coherentment amb aquesta divisió, les esglésies de Sant Maria i Sant Iscle, en la riba esquerra del Vallmala, des del primers temps del recobrat bisbat d’Osona -. Les roques de Les Gorres, el Castell Otger original, conforma un element idiosincràtic del paisatge de tots els temps. Si sabem que la serra del Castell Otger era el massís meridional de la muntanya, és lògic pensar que la surgència rocosa que el culmina li hagués donat el nom. L’esment de les ermites del Castelli Sancte Magdalene en elles, no fa, sinó confirmar el què el sentit comú hagués pogut suggerir si entenem la mentalitat clàssica que fa necessàriament viure en les alçades els éssers ‘superiors’. Gràficament:

El castell Otger del segle XI.

Hi hauria certament moltíssimes coses més a comentar, moltes d’elles estan en l’article, altres, tot i així, han de quedar tan sols, apuntades. La cerca inicial era per fer un treball purament toponímic però ha acabat duent inesperadament a un episodi històric, i fins i tot, mitificat. L’evolució de la quadra de Sant Miquel que s’ha documentat fa pensar en les que també tingueren els termes castlans veïns. Tot lo comentat en aquest article no seria sinó una part d’un capítol d’un treball que contemplés globalment l’evolució medieval dels castells de Montserrat. Treball que em diuen els erudits de la UAB que no existeix, i que caldria que algú fes. Tampoc el tema de l’evolució del record d’aquell Otger heroic del segle VIII, mitificat ja al XI, i que va acabant donant nom al país i la seva gent a partir del XII, per -sembla- ser ja mig oblidat a finals del XIII, queda tancat. Més que mai convé que els experts en aquests temps – més enllà de l’àmbit cronològic d’aquest bloc i de les evidents limitacions de qui això escriu – posin fil a l’agulla i ens expliquin els perquès d’aquesta evolució.

És la nostra història, qui millor per fer-ho?

Notes

[1] Veure per exemple: Barniol Boixader, Florenci : 2014 : “‘Para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado’ La castellanització del bisbat de Vic al segle XVIII” : Ausa : 174 p.1061-1092.
[2] “Història de Montserrat. 888-1258” p.128.
[3] (Argaiz 1670,20) “El auer sido infrequente, le ha hecho tan incognito, que aun los platicos de la tierra no saben señalar el sitio.”
[4] Altés i Aguiló, Francesc Xavier : 1990 : “Els abats montserratins del segle XVI al Liber Reformationis Montserrati” : Studia monastica : 32.1 p.177
[5] A fer una visita a la Laia una espècie joveneta, la Pliobates Cataloniae, de fa només 11.6 milions d’anys.
[6] Laplana, Josep de C. : 1995 : “La imatge de la Mare de Déu de Montserrat al llarg dels segles” : Nigra sum. Iconografia de Santa Maria de Montserrat : p.15-39 p.17
[7] Al segle XIX, en una narració ja plenament teatral, fins i tot li posaran nom: Beremundo el Rojo (Balaguer, Victor : 1850 : “Monserrate. Su historia, sus tradiciones, sus alrededores” p.55-58).
[8] Cingolani, Stefano Maria : 2008 : “Libre dels Reis” : Monuments d’Història de la Corona d’Aragó V.2 : p.125-126.
[9] De les construccions actualment conegudes, sols l’ermita de Sant Martí s’avé amb la localització i descripció d’Argaiz/Solson.de l’ermita original de Santa Magdalena. Si aquesta hipòtesi fos bona, aquí podriem tenir una altra incongruència d’Argaiz, tota vegada que tot i que descriu les restes força bé (a Tebes, entre unes roques, amb una cisterna excavada, en un lloc amb poca vista i a sis-centes passes de la nova ermita) ho fa parlant del camí de La Parra, que passava per el vessant est de Les Gorres, quan l’ermita de Sant Martí, es troba en el vessant oest, en una balma obrada en la base de la pared sud del Gorro Frigi.
Era l’ermita de Santa Magdalena original, la actualment coneguda com: Sant Martí?

Per mirar de mesurar aquestes sis-centes passes, podem utilitzar una altra cita de la mateixa obra, on entre l’ermita de Santa Caterina i la de Sant Joan, ambdues en les parets meridionals de Tebes, és a dir, del Castell Otger (just al sud de l’imatge), i separades per uns cent-cinquanta metres en línia recta, diu que hi havien vuit-centes passes. El camí entre Santa Magdalena i Sant Martí, és adientment curt, però també ben difícil, i certament no pas apte per a tothom…
Per altra banda, fins on sabem, tampoc es coneixen altres restes en el vessant est de les Gorres que compleixin la descripció d’Argaiz/Solsona.

↧

Jornada “Els visigots a Catalunya”.

November 19, 2015, 4:36 am

≫ Next: 2015-novembre a cathalaunia.org

≪ Previous: El castell Otger i la quadra de Sant Miquel de Montserrat

El passat dimecres 18 de novembre de 2015, a les cinc de la tarda, en la sala Pi i Sunyer de l’Institut d’Estudis Catalans, a Barcelona, tingué lloc una jornada sota el títol: “Els visigots a Catalunya”. Atès que en aquest bloc hem parlat no fa gaire de la Gòtia i del seu record, no podia deixar passar l’oportunitat de sentir la veu d’experts de primer nivell. Desafortunadament, l’agenda sols em permeté assistir a la primera meitat de la jornada, la dedicada als aspectes històrics i filològics, i per tant, aquesta breu nota no podrà donar notícia de la segona, dedicada als aspectes literaris i musicals. El millor, per tant, serà començar deixant constància del programa.

Presentació a càrrec de Pere Quetglas.
El context històric, per Philip Banks.
Els noms comuns d’arrel germànica en català, per Joan-Maria Jaime i Moya.
Fonètica i Onomàstica, per Josep Moran.
La tragèdia Gal·la Placídia d’Àngel Guimerà, per Ramon Bacardit.
L’òpera Gal·la Placídia de Jaume Pahissa, per Xavier Aviñoa.

En una sala plena i amb un públic ben disposat, l’acte comença puntualment amb la experta introducció a la temàtica de la jornada feta per en Pere Quetglas; tant per el que fa als aspectes historiogràfics, fent notar, per exemple, la fal·làcia intencionada d’una inexistent unitat visigoda que en el millor dels casos no hauria superat el mig segle de durada, o el record dels regnes de l’est i el sud de Paulus, com els referits al propi origen de la jornada: el dissetè centenari de l’estada de Gal·la Placídia a Barcelona i la voluntat del seu -incansable- incitador, en Josep Moran.

La primera ponència vingué de la mà d’algú tan erudit i conegut com en Philip Banks, qui recordà en conversa amb Pere Quetglas, que ja feia quaranta anys de la seva primera vinguda a Barcelona. Ponència, que de manera succinta després d’una esquemàtica presentació del poc que sabem dels orígens dels gots des de la llum de l’arqueologia, repassà la seva activitat en la centúria entre la fi del segle IV i la del segle V amb especial èmfasi, com era propi, en les desenes al voltant dels temps d’Ataulf i Gal·la Placídia. No pretendré pas resumir una exposició tan rigorosa com extensa, sols apuntar unes poques dades que em cridaren l’atenció. Per exemple, l’esment del terme Gòtia, present en l’obra d’Orosi quan explicava com Ataulf havent volgut convertir la Romania en Gòtia comprovà que els gots mai es sotmetrien a un única llei i que per tant, havia preferit revigoritzar l’imperi romà amb sang goda_[1]. O la definició del bagaudes com una pagesia rica, o que fins el regnat d’Euric no es pot parlar pròpiament d’un regne visigot, o el fet que la humiliació de fer caminar a Gal·la fins Molins de Rei tingués un regust romà. Una exposició clara i concisa, adaptada a l’esperit de la ponència i que deixà als amants de la temàtica amb ganes de més.

Havent tractat el tema del record dela Gòtia no fa gaire en aquest bloc, faig un apunt personal. En conjunt, he de confessar que sempre que llegeixo o sento les explicacions derivades de les poques dades que tenim de l’activitat dels gots, tinc la impressió que hi han comprensions bàsiques fora de focus. No que tingui pas respostes, però sí crec que cal insistir en l’existència de dubtes sistèmics quan constatem grans dicotomies irresoltes, com per exemple, que es parli d’una població goda molt limitada, i per tant, d’un control de les elits i amb poca implantació social, i al mateix temps, d’una extraordinària influència en la onomàstica local, o com es poden explicar expansions geogràfiques extensíssimes, però al mateix temps, brevíssimes, per exemple, per el sud-oest de la Gàl·lia i a l’hora constatar permanències seculars com la fòbia que hi deixaran. Jo diria que el relat que l’enumeració consecutiva dels fets coneguts dels visigots dibuixa, manca encara d’una cabal comprensió d’elements bàsics, per exemple, culturals o socials que permetin superar els contra/sense/sentits actuals. Consideració que crec que es pot estendre a àmbits més amplis, tan en l’espai sociològic, com en el geotemporal. Tanco parèntesi.

La següent ponència estigué a càrrec d’en Joan-Maria Jaime i Moya, qui relacionat amb el Glossarium mediae latinitatis Cataloniae, com en Pere Quetglas, repassà la influència de les llengües germàniques en el nostre vocabulari a partir del notable corpus documental d’entre els segles IX-XII del GMLD. Exposició que començà per un aclaridor esquema de les tres grans famílies lingüístiques centre-europees: les nòrdiques, el gòtic, i les germàniques, per constatar que són les influències del gòtic i el fràncic les que més aportacions han deixar en la nostra parla. Exemples, dels quals en comentà i analitzà etimològicament un bon grapat; paraules com: conreu, esperó, alberg, blanc, blau, etc, etc. O el propi origen del terme visigot, sovint mal interpretat com got de l’oest en falsa correspondència amb ostrogot o, aquest sí, got de l’est, quan visi, més aviat podria estar relacionat amb noble o bé un terme metal·lúrgic, proper a vessar. Una dada, entre les moltes que anà donant per ajudar a mesurar la importància de les llengües germàniques en el català, era – si la memòria no em falla – que fins un 30% del nostre vocabulari hi té relació, amb un 20% d’origen gòtic i un 80% fràncic. Una exposició també farcida de dades i breu en el temps, un tastet del molt a aprendre que hi ha dels orígens nord-europeus del nostre propi vocabulari.

En tercer lloc, prengué la paraula en Josep Moran, veu més que experta, i coautor amb Jordi Bolós d’un treball llargament comentat en aquest bloc i emprat a fons en la part onomàstica del web cathalaunia.org. el: Repertori d’antropònims catalans (RAC). Qui de manera distesa, anà glosant la influència de les llengües germàniques en la nostra onomàstica, especialment en l’antroponímia, però també, estretament lligada amb la toponímia. Com amb els ponents anteriors, tampoc sabria resumir l’abundós mostrari de noms i etimologies que anà engranant en un discurs col·loquial i fluid. Sols apunto algunes de les moltes idees presentades. Per exemple, la gran variabilitat de les formes, que permetia la identificació efectiva per un únic nom – basat usualment en un esquema bipartit – d’una població no pas menor. O la diferència entre els usos del prenom i el cognom en esquemes posteriors, on el prenom va molt lligat a la moda social del moment, mentre que el cognom va més lligat als aspectes relacionat amb l’estatus o posició social o territorial. O l’efecte onomàstic d’una diferenciació comentada també en aquest bloc, la relació més estreta entre Pallars i Tolosa que no pas amb la costa mediterrània, que en Moran corroborà amb una majoria de noms de persona d’origen franc en aquells territoris versus una majoria d’onomàstica gòtica en la resta. O com no és fins el segle XI, quan els noms més pròpiament francs, com Bernat o Berenguer, no es fan majoritaris en la futura Catalunya. Una xerrada farcida d’esments etimològics curiosos, com el castro Adalasindo, o el que és el mateix, encara que no ho sembli, el Castell de l’Alareny, o al ‘Rabano Mauro‘ d’una educació post-franquista, àlies Mauro el Savi/Corb.

Acabada la breu i brillant exposició d’en Moran, es decretà una pausa de cinc minuts, per poder continuar amb els aspectes literaris i musicals casolans de la figura de Gal.la Placídia. Pausa, que per qui això escriu hagué de marcar la fi de la jornada i deixar amb la mel al llavis dels coneixements per exposar d’en Ramon Bacardit i en Xavier Aviñoa. Tal vegada altra veu en pugui donar notícia, o els propis continguts de les ponències trobin camí a la seva edició. Tant de bo.

Notes

[1] Historiae Adversus Paganos VII 43.4-6: Athaulfo apud Narbonam fuisse ac de eo saepe sub testificatione didicisse, quod ille, cum esset animo uiribus ingenioque nimius, referre solitus esset: se inprimis ardenter inhiasse, ut oblitterato Romano nomine Romanum omne solum Gothorum imperium et faceret et uocaret essetque, ut uulgariter loquar, Gothia quod Romania fuisset et fieret nunc Athaulfus quod quondam Caesar Augustus, at ubi multa experientia probauisset neque Gothos ullo modo parere legibus posse propter effrenatam barbariem neque reipublicae interdici leges oportere, sine quibus respublica non est respublica, elegisse saltim, ut gloriam sibi de restituendo in integrum augendoque Romano nomine Gothorum uiribus quaereret habereturque apud posteros Romanae restitutionis auctor, postquam esse non potuerat immutator.

↧

2015-novembre a cathalaunia.org

November 30, 2015, 2:55 am

≫ Next: De la Tortosa del segle X a la Intel·ligència Artificial (IA).

≪ Previous: Jornada “Els visigots a Catalunya”.

Novembre ha estat un mes accidentat, inusual i notable. L’obsolescència programada s’ha sincronitzat per anar deixant fora de joc una bona part dels estris computacionals i de comunicació. Una nosa, un inconvenient, però afortunadament, poca cosa més.

L’activitat visible s’ha centrat en aquest bloc, que ha rebut un parell d’apunts. Un, per donar notícia d’una jornada, de títol: Els visigots a Catalunya, nascuda del dissetè centenari de l’estada de Gal·la Placídia a Barcelona. I un altre, no menor, per donar raó d’un nou article, la novetat bàsica del qual és documentar com entre els segles XI i XIII, a casa nostra, la part sud de la muntanya de Montserrat rebia el nom de: serra del castell Otger. Castell, que no era altra cosa que els merlets que coronen la vall on encara ara hi ha el monestir. Tot plegat, és fàcil de visualitzar: situe-vos en l’explanada del monestir de Montserrat, i mireu a fora, al torrent. La serra del castell Otger, no era sinó tot el cos de muntanya a l’altra banda del torrent o vall de Santa Maria, i el castell Otger eren les Gorres, els quatre merlets que des de l’altra banda del torrent coronen el lloc a l’oest. Quin Otger podia ser aquest que en temps de l’abat Oliba, ja vivia a les alçades i donava nom a gairebé mitja muntanya de Montserrat? Doncs l’únic Otger que la tradició local mitificarà: Otger Cataló, l’epònim de Catalunya, el què en les pròpies fonts locals havia estat descrit com el senyor del castell de Cataló. Si tenim en compte que s’ha escrit que la figura d’Otger Cataló era ‘clarament’ una llegenda erudita inventada al segle XV, Déu n’hi do!

I parlant de grans castells i de Catalunya – dieu-li casualitat – no vull passar aquest resum sense esmentar la fita històrica castellera que s’ha donat aquest més, i que marcarà el segle i per tant el mil·lenni, dels mateixos que ja van tancar per dalt el segle i mil·lenni passats: els Minyons de Terrassa_[1]. Un orgull de País!

L’altra focus del mes ha estat en la bibliografia. Les recerques fetes recentment han deixat un pòsit de lectures pendents terrible, més de quatre-cents títols, de manera que s’ha mirat de rebaixar aquest estoc a base de llegir i anotar a tort i dret, tot mirant de minimitzar en la mesura que es pogués que es produïssin noves incorporacions.

També s’ha donat aquest mes, el fet que la xifra d’entrades bibliogràfiques a cathalaunia.org ha superat els 4.000 títols. Una gota en el mar, un oceà per un nàufrag.

Com sempre, llistem les incorporacions del mes per seccions_[2]:

Secció Bibliografia de l’Època Ibèrica i Romana: